L'ACCIAIO ROSSO RITORNA

Ha estat mes de 15 anys parada, els anys que manca el pare, que la va deixar neta i greixada, preparada per reneixer, només ha calgut un bon drap i una mica d'oli per rodar de nou.

L'acer, dur com la vida, sempre retorna.

RECOMANANT

Periodisme gastronomic bon vivant d'estar per casa

Un vermut de diumenge al Catalunya


http://www.365bcn.com/2012/05/06/estacio/

GINTONIC "MACEDONIA"

Relat curt, sobrevingut despres d'una tarda plegant roba i llegint webs i blogs d'amics
Obviament, cualquier paresido con la realidad es pura coincidencia, eh?

     Anava a aquell bar sovint, sobretot els dies de molta feina, en que acabava amb el cap com un bombo i preferia fer una paradeta abans de tornar a casa de mal humor, una cerveseta fresca i mitja horeta de deixar els pensaments a la seva el reconciliaven amb el mon i feien desapareixer la tensio i la mala baba.

     Aquell dia habia estat dels pitjors, 12 hores, de fet, gairebe 13, de presses, venciments imposibles, problemes informàtics i trucades, tenia la guardia baixa, i va acceptar el que recomanava el barman, seguint la moda infame del gin tonic amb fruites diverses, el que ell anomenava amb una certa displicencia, gintonic "macedónia", nomes apte per modernillus amb ulleres de pasta.

     La música sonava deliciosa, un pel forta pel seu gust, pero com seguint els seus desitjos, semblava ben be que el dj hagues previst la llista perfecte de les seves preferencies, encadenava un exit darrera un altre de la seva llista particular de cançons preferides.

     Els primers glops van certificar que no era home de gintonics, i menys amb aquell be de deu de fruites surant dins la copa balloon, entre els gels, el seu aparell digestiu, habitualment previsible i rutinari com un metronom, va començar a donar mostres d'irritació, sorolls sords, gasos que s'esmunyien budells enllà i pressions inconcebibles, a punts on dificilment hagues pogut imaginar, el van portar a un nivell de malestar greu, fins al punt de pensar que habia de deixar anar part d'aquella flatulencia allà mateix, era una causa de força major, una situació d'absoluta emergencia!!!

     Mentretant, la música continuaba sonant, contundent, amb un ritme trepidant bum, bum, bum... 

     Va deixar se anar, amb timidesa al principi, pero, inmediatament, de manera rotunda, com un dic que es trenca i res pot contenir la seva força.

     L'alleugement va ser inmediat, va escapar se li un instant una cara de felicitat semblant a la que posava les nits erotico festives amb la seva dona i que tant la feien riure.

     De cua d'ull, va copsar el barman fent li una mirada d'aquelles que maten, caram, va pensar, a aquesta gent no s'els escapa res, pero no, era imposible, la musica continuava sonant majestuosament, tapant qualsevol posibilitat de que li hagues arribat qualsevol sonoritat indeguda, i va decidir arriar una ultima descarrega abans de marxar, deixant les restes del maleit gintonic "macedónia" a la barra.

     Mai mes va tornar a aquell bar, com tampoc va utilitzar mai més aquells auriculars ultralleugers i de so esferificant, "com si no portessis res més que la musica a sobre", deia la publicitat.

PASTANAGUES I CARBASSONS!!!

L'hortet comença a donar rendiment, tremola mercabarna :-)))

ASSAIG DEL VINT I ESCAIG ANIVERSARI DE L'ESCOLA DE DANSA DE L'ESBART SANT CUGAT

Tots tenim un passat, o dos... o molts, i un dels meus es haber ballat una bona pila d'anys a l'Esbart de Sant Cugat.

El proper dissabte recordarem vells-bells temps per celebrar el vint i escaig aniversari de l'escola de Dança.

Perfecte no va sortir, pero riure... no paravem



Si teniu una estoneta lliure el proper dissabte 26/3/11 a les 18:00, us espero al Auditori de Sant Cugat.

"ENFLAQUECIENDO....." CONFIRMAT!!! TENIM LES FOTOS!!!

Donçs si, despres de mil histories i consultes,

despres de mesos esperant...

JA TENIM FLACA!!!

Adjunto les fotos de l'arribada a casa, sense ni tan sols pasar li un drapet ni posar li unes gotetes d'oli, l'impaciencia pot mes que jo 

MARATO 2010: GRACIES!!!!

LA SENDA DE CAMILLE... HAURA D'ESPERAR

Despres de fer mil combinacions, vam trobar la manera de fer la  Senda de Camille, arribariem dilluns al Refugi de Gabardito i l'endema, despres de deixar el cotxe a Selva de Oza, marxariem altre cop fins a Gabardito, continuant cap a Linza... etc.

Les ultimes llums del dia



Donat que la primera etapa seria partida, ens decidim a fer la variant que puja cap el Castillo d'Acher, aqui teniu la persèctiva i el track



Les primeres rampes, fora de la fageda



I al cim, conectat al Facebook... aixo de la BlackBerry es un gran invent... o no



Una perspectiva poc habitual del Castill d'Acher, vam probar de trobar un pas per la punta sud, pero la corda es necesaria i de destrepades suicides ja en vam tenir prous l'any passat



Com a la pelicula Titanic, "I'm the queen of the world"



I fent una versio lliure de la canço, muraaaaallas, murallas del Pirineeeeeo...



P'aqui o p'alla???



La solucio a gairebe tots els mals, 10 minutets dins de l'aigua i tots recuperats



L'ultim pedregar, arribant al Refugi



I un grupet de voltors, que ens anaven seguint, alguna coseta devien intuir...



Vam arribar al Refugi de Gabardito amb prou temps de fer una bona cervesa i despres d'una dutxa, vam sopar com lleons.

Una estona despres, tots a dormir, pero la nit va ser bastant moguda, amb expedicions succesives de l'amic d'Idaho i un servidor de vostes a visitar l'amic Roca.

L'endema no estavem en condicions de fer ni l'estapa mes curta, i mentre els companys continuaven cap a Linza, dos dels integrans del dream team esperavem un taxi, mentre preniem glopets de acuarius i cocacola.

La tarda al refugi vam pasar la descansant, pero al apareixer la febre, vam decidir que la Senda s'habia acabat per nosaltres.

Un altra taxi ens va acompanyar a l'Hospital de Jaca, on ens van atendre perfectament i despres d'un parell de boses de suero i algun medicament adecuat, a les 12 de la nit continuavem cap a casa, altra vegada en taxi.

Els dos components "supervivents" estant apunt d'acabar la Senda mentre escric aquestes paraules, entre pluja, vent, sol i algun "retortijon", pero per nosaltres, aquest cop la Osa Camille ens ha guanyat per golejada.

CAMI DE SANT JAUME... MES O MENYS, DIA 2... I ULTIM!!!

Despres dels problemes per seguir la ruta d'ahir i veient que dificilment aconseguiria resoldre'ls, decideixo saltar me aquesta part de la ruta, i despres d'un bon esmorçar, agafo el tren entre Figueres i Girona i busco el carrilet, almenys alla no hi haura problemes de senyalitzacio.

Suposo que Sant Jaume no hi devia estar d'acord, i poc despres d'iniciar la ruta, hem trobo que la via verda del Carrilet esta d'obres i cal agafar un desviament...



La variant que han muntat es preciosa, volta per una pila de muntanyetes i boscos, entre masies i conreus, MOLT BEN SENYALITZADA, pero te un problema, es llarguiiiisima i te uns desnivells com per anar hi amb la moto.



Amb penes i treballs aconsegueixo arribar a Angles, i decideixo fer una paradeta a recuperar forces i cambiar piles al GPS



I com a compensacio per l'esforç, començo a veure indicacions del final d'etapa, de tota manera, estic molt mosca amb les distancies teoriques de la guia, crec que, apart del desviament, fare bastants mes km dels que tenia previstos...



Arribant a dinar a Sant Feliu de Pallerols tinc un "moment McGuiwer" amb les alforges



i aprofito per fer un parell de fotos





pero el bocata de llom amb formatge de proporcions atomiques, no va arribar a temps de fer se foto, va desapareixer en menys de 2 minuts

Per compensar, una foto mes de la Via Verda



i aqui, una mica de moviment



Sembla que hem tornare a mullar...



Aqui es parteix el cami, el ramal que va a Olot i torna, i el que directament, va cap a Vic



Segons el rutometre, queden uns 25 km per Vic.... Coneixent la zona, n'hi han 50 i per carretera, per muntanya ni idea, pero menys, segur que no.

Una mica mes tard, i despres d'haber probat 3 camins diferents sense trobar ni un sol indicador per on continua la ruta, mes que un indicador que menava a un corriolet que acabava al mig d'uns camps... agafo carretera i manta i cap a Vic, a veure si aconsegueixo arribar a agafar l'ultim tren cap a casa.

Moment 100



i tenia testimonis eh?



Gairebe dues hores mes tard, i despres de parar en un bareto de carajillo on vaig fer desapareixer un bocata de nou en menys de 2 minuts, aconsegueixo arribar a Vic, ja de nit, i amb un angelet de la guarda preparat per recollir me



Resumint, molta pista, molt asfalt, molt males indicacions, pero... la ruta es preciosa, i amb una mica de temps i de gasto en pintura per facilitar que la gent sapiga cap a on anar, es mooolt recomanable, potser algun cap de setmana de finals d'agost o de setembre m'animo i acabo la part pendent, Vic-Manresa-Montserrat, i mes endavant... qui lo sa, Lleida, Burgos, Santiago, Finisterre...

Algu s'anima?

CAMI DE SANT JAUME... MES O MENYS, DIA 1

Una bona manera de començar les vacances, la bici, les alforges i dos dies per endavant.



El dia comença entretingut, trens que no ofereixen cap facilitat per les bicicletes, i no diguem ja per qui va en cotxet, nens o minusvalits, i a sobre, ben conservadets, a uns 10 graus... cosetes de la RENFE.

Arribats a Llança, poso en marxa el GPS i carretera i manta cap al Port de la Selva, mirant de no trobar me amb cap transport de vaixells per carretera, alguns ja sabeu per que jejeje

Localitzo el munulitu o manulitu conmemoratiu de l'inici del camí i en el mateix moment que faig la foto, se sent un tro llunya...

A la sortida del poble trobo el primer indicador, els caminants, cap a la Vall de Santa Creu, els ciclistes, carretera amunt, directes al Monestir de Sant Pere de Rodes.



La carretera, que ja coneixia d'altres vegades, te un desnivell bastant fort, i mentre vaig mirant com va quedant enrrera la vila blanca del Port de la Selva i el Mediterrani, algun llamp cau al mar i els trons son cada vegada mes frequents, i obviament, en el punt mes dret de la carretera, comencen a caure gotes, d'aquelles d'estiu, groses, gelades i que en poca estona et deixen com un anec.

Paro a guardar tota la infraestructura electronica de GPS, cameres i mesuradors diversos, i em poso l'impermeable, que ja no em trec gairebe fins al final de la primera etapa.

Aconsegueixo arribar dalt ben remullat, per fora per la pluja, i per dins per la suada, el cel s'obre de cop, marxen alguns nuvols i aprofito per transformar la bici en un estenedor.



Ja gairebe de baixada, aconsegueixo fer li una foto a tot el Monestir sense massa nubols.



La baixada fins a Garriguella la faig per carretera, els trons tornen a sonar i prefereixo anar per feina, arribo justet a dinar en el moment que comença a ploure de nou.

Continuo amb la panxa plena cap a Pedret i Marça, dos poblets on arribo per una pista ampla i esquivant bassals, i d'alla cap al Castell de Perelada, on ofereixo un bon contrast, mullat i ple de fang, al costat dels jardins i del luxe d'algun asistent al Festival.



Continuo seguint les poques marques que veig, he de tornar marxa enrrera mes d'una vegada, i fuguint cames ajudeu me d'un parell de gossos que no tenien mes feina que perseguir ciclistes que s'equivoquen de cami i acaben al pati d'una masia.

Una estona despres, els senyals em porten a un camp de blat de moro acabat de regar, com que fa estona que no veig cap senyal, torno enrrera i agafo primer el cami de la dreta, que porta a la habitual masia amb gos guardia, aquest cop, per sort, lligat, torno enrrera i agafo el cami de l'esquerra, pero dos kilometres mes tard, sense trobar cap senyal, decideixo tornar enrrera i probar sort pel mig del camp, espero no trobar el pages...

Amagat al canal de reg, hi ha una marca groga, definitivament, cal anar cap el camp de blat de moro. En surto al cap d'uns deu minuts, i aprofito l'aigua del canal per treure el fang de les rodes i de les sabatilles, mentre veig un unic cami que continua el que sembla el cami correcte.

Tres o cuatre km mes tard, sense trobar cap senyal, probo sort pels dos camins del creuament, un porta a un viver sota l'autopista i l'altra a una carretera que estan reasfaltant. Els pregunto als pencaires, sense massa conviccio i em comenten que ja han pasat tres o cuatre buscant el cami, que sembla que s'acaben les marques a un camp de blat de moro i que la majoria pasa de tot i tira directe cap a Figueres.

Per acabar ho d'adobar, agafo el primer desviament enlloc del segon, que quedava darrera una nau, i hem fico en un ocea de oliveres, molt bucolic i mediterrani, pero acabo altra cop al viver sota l'autopista, torno enrrera i acabo agafant la carretera cap a Cabanes, on reomplo d'aigua el bido mentre miro amb enveja una colla que esta a la piscina, i m'encamino cap a Figueres, on trobo un hotelet a la Rambla mateix, amb una habitacio per guardar les bicis i tarifa de temporada mitja.

Tot i que tinc certes preferencies pel rock and roll, decideixo que tres tupes es una mica exagerat i despres de dutxar me, em pentino com sempre, marxo a sopar i trucar a la jefa, i a dormir d'hora, el geladet el deixo per la propera, ha tornat a tronar i acaba caient un ruixat amb pedra i tot.



Dema mes.

De moment, el track:

L'EVOLUCIO...

La vida es un anar cremant etapes, del petit vehicle utilitari de tercera ma, al esportiu potent, despres al familiar i, generalment al arribar als 40, un decideix quin es el vehicle que realment vol, sense deixar se entabanar per publicitats, ni potencies irreals, ni velocitats estratosferiques.

Potencia, la suficient
Velocitat, l'adequada
Traccio, a les 4 rodes
Habitabilitat.... tota

Entre setmana un es el que ha de ser, pero com deia el meu avi, per fons que facis el foc, el fum sempre acaba sortint, sempre acaba sortint la vena BUNOVIS.... :-)

VIATGES

Soc addicte al viatges, ho reconec, miro d’anar amunt i avall pel senzill plaer de fer ho, i tant me fa el tipus de viatge, low cost, luxe desenfrenat, a peu, en btt, en cotxe, en moto, sota un sol que estavella les pedres o sota el diluvi universal, baixar corrent del Puigmal mentre els llamps cauen a quatre passes i t’aixequen els cabell de la melena, pujar la Collada de Toses mentre la pedra que cau encatifa el terra com si acabes de nevar, parar en algun bar perdut i beure cafès amb llet xarrupant per que el tremolor del fred t’impedeix agafar la tassa sense bessar lo, viatjar es tot això i molt mes, i encara no hem parlat dels viatges interiors.....

També hi ha les escapades de cap de setmana amb la família, agafant les 4 coses imprescindibles...

VIATGES LOW COST

     Teniamos que separarnos, si no recuerdo mal, para dedicarnos a nuestros asuntos, pero alli en el Helena de Troya nos encontramos una vez mas con la puesta del sol, una de las fantasticas puestas de sol de Rodas que, desde los tiempos medievales, contribuyeron con tanta justicia a la fama de la isla, segun los relatos de los viajeros por el Egeo.

     Toda la calle de los caballeros estaba encendida. Las casas habian comenzado a enroscarse en los bordes, como papel ardiente, y con cada particula de descenso del sol detras de la oscura colina que se erguia sobre nosotros, los tonos de rosa y amarillo se cuajaban y corrian de extremo a extremo, de alero en alero, hasta que por un momento los oscuros minaretes de las mezquitas brillaron, igneos, azules, como la luz que se refleja en una hoja de papel carbon.

     Inmunes ya a una belleza que les resulta familiar, las oscuras sombras de los refugiados se movian dentro de sus casas bombardeadas, sus voces claras y agudas mientras encendian lamparas o acomodaban sus destartalados muebles para pasar la noche, parloteaban ruidosamente.

     Gideon levanto contra la luz roja del cielo un vaso de vino rosado, como si tratase de aprisionar los ultimos rayos del sol poniente.

     -¿De donde habria podido sacar Homero, por asociacion-dijo-un adjetivo como dedos de rosa... a menos que hubiese presenciado una puesta de sol en Rodas? ¡Mire!-.

Y en efecto, a aquella extraña luz sus dedos vistos a traves del vino, temblavan, rosados como el coral contra el cielo radiante.-Ya no dudo que Rodas fue la cuna de Homero-añadio con gravedad.

     Entendi que estaba un tanto borracho. Me indico, con un impresionante ademan, que me sentara y le imitase, y durante un rato examinamos nuestros propios dedos a traves de nuestros vasos, antes de ofrecer un solemne brindis a Homero. (A ti no, tonto, dijo al perro.)

Entonces, durante un momento, toda la calle temblo con la luz ultraterrenal de una ficcion teatral, y luego la oscuridad se deslizo colina abajo. "Una vidriera de colores destrozada por una granada"

..............................

Aixeco els ulls del llibre, a la taula de fusta hi ha un cercle d'humitat, l'ha deixat el got de te gelat que m'estic acabant, la cadira de boga cruixeix al arrepenjar me al respatller, una mica mes enlla, arrepenjat a la barana, hi ha una jardinera curulla de fulles verdes de menta i flors blanques de gessamí, la petita piscina, silenciosa, espera algu que trenqui el mirall de l'aigua, mentre l'aire fa mes suportable els ultims embats calents del sol que ja es pon.

Aixo no es Rodes, es la terrassa de casa, pero per un moment, tot i estar condemnat a l'inmobilitat de venes i crosses, jo tambe prenia un chianti ben fred a la petita taberna.

Fragment del llibre "Reflexiones sobre una venus marina, viaje a Rodas", de Lawrence Durrell.

NUESTRAS LINEAS CONTINUAN OCUPADAS, NO SE RETIRE, POR FAVOR

He trucat unes 15 vegades a hissenda per demanar un aclariment sobre un dels seus programes d'ajuda, comunicava sempre, pero fins a les 10:28 no he aconseguit linia.

M'han desviat a informacio de renta, i, el noi, molt amable, m'ha enviat la trucada al departament correcte.

Fins aqui, fantastic.

Son les 12:35 i al telefon encara continua sonant musica clasica i el missatge de les linies ocupades...

Acabare el blogticle en el moment en que aconsegueixi parlar amb algu... si no s'acaba la pila del telefon abans....

.........

tu tu tu tu tu

.........

M'han penjat despres de 1 hora, 51 minuts i 59 segons!!!

Obviament, he tornat a trucar... i comuniquen

HISTORIES, FINESTRES I MEMES

Fa uns dies vaig descobrir un meme molt original, es tracta de fer li una foto a la finestra de la feina, aquella per la que s'escapen les nostres mirades, de tant en tant.

Es una vella finestra de fusta, amb els vidres antics, tenen alguna imperfeccio que els fa mes humans, son d'una epoca en la que les coses es feien a ma, i per durar. La casualitat ha volgut que coincidis amb una epoca de canvis importants, d'aqui que hagi volgut escriure aquest petit conte.




El pas dels anys li han fet veure moltes coses, finestra endins, un celler, on els gotims de raim eren aixafats amb l'alegria de la verema, la quietut de les botes de fusta, aquella olor de vi i la llum de les espelmes.

Tambe ha vist anys d'abando, els antics propietaris no venien, i els nous no podien anar hi. Un dia, pero, la xiqueta que habia corregut entre les botes, es va fer gran i va anar hi amb el seu marit i el seu fill.

El sol va tornar a entrar hi, i mentre el xicotet pasava pel davant amb un petit tricicle amb el seient de plastic vermell, matalassos, sofas i sillons recuperaven la forma, mentre la pols jugava amb els ratxos de sol i es convertia per un moment en pluja d'or, i una nova amiga, de color gris fosc li feia companyia amb les seves cançons, l'anomenaven radio.

Un dia, el matalasser va deixar de baixar, el fill va deixar anar mes d'una llagrima, mentre el cos de s'on pare es feia mes i mes breu.

Varen tornar els canvis, pintura, nous mobles, aire condicionat, vernissos i ordinadors, pero el vell matalasser no va arribar a veure acabada la transformacio, una tarda, mentre el sol i el cel jugaven a encendre els nuvols en una foguerada de taronja i vermell, s'en va anar.

La finestra lluia entre el mobiliari modern, ja no hi havia pols per que poguesin jugar els ratxos del sol, ara era el toc huma a l'era moderna. Va veure passar molta gent, atrafegats, papers amunt i avall, tensions i esmorçars de tallat i crosanets. Va descobrir que no calia estar cara a cara per sentir l'escalf de l'amistat, uns bits havien substituit el paper i les cartes.

Finestra enfora tambe han anat succeint se els canvis, tot i que l'aspecte general de la plaça, amb les llambordes i plataners inmensos, les llums que s'encenen cada nit i l'anar i venir dels cotxes i la gent, s'habia mantingut. El que troba a faltar son els riures dels nanos jugant, cada vegada s'en veuen menys, pasen ben d'hora al mati cap al col.legi que hi ha dos carrers enlla, i tornen a pasar a la tarda, cap a casa, pero ara ja no paren a jugar a bales, a tocar i parar, a fer castells a la terra...



De tant en tant, riuades de gent arriben a la plaça desde algun dels carrers que hi menen, es posen de cara a les finestres "oficials" de la casa de la vila i es posen a cridar, democracia, volem l'estatut, no a la guerra... tot i que, ultimament, aquestes trobades tenen un caracter mes alegre, concerts, revetlles, concursos d'arrossos, cavalcades de reis.

La vella finestra va recordant, mentre el noi que de petit corria pel celler en bicicleta va recollint els ultims expedients, sembla que aviat hi haura nous canvis.


Per cert, si algu te ganes de seguir el meme, que pengi una foto de la seva finestra :-)))

EPOCA DE CANVIS

Soc al terrat de casa, assegut a terra, acabo de pujar, un cop tenim tota la familia banyada, sopada i dormida.

Una tassa fumeja al costat amb una infusio d’herbes, fa calor, i no te massa rao de ser pendre una infusio calenta, de fet, les rajoles del terra estan encara calentes del sol de tot el dia, i si no fos per l’airet que corre, estaria suant. Es l’idea de l’infusio calenta, pressa en silenci, deixant passar el temps, el que compte en aquest moment.

He ences una cigarreta, nomes ho faig en moments molt complicats, es la meva manera de dir li al mon que no vull ningu a menys de dos metres a la rodona, l’olor del fum del tabac es com els colors llampants d’alguna bestiola verinosa, no t’acostis.

El sol ja no es mes que un lleu fil de llum que apareix per sobre de l’edifici de la dreta de casa, mentre que la foscor de la banda esquerra ens fa visibles els primers estels.

No m’han agradat mai els canvis, soc de pedra picada, una mica monolitic, als tres anys ja sabia que m’agradava anar en bici, i als deu, després de veure un reportatge d’un esquiador extrem, crec que es deia patrick vallensant, tambe vaig saber que m’agradava la muntanya i esquiar.

Alguna cosa fare aquests dies, cal que deixi enrrera la paralisi de l’analisi i, d’una vegada per totes, agafi el toro per les banyes, hem busqui la xarxa adecuada, comprobi la corda, el grigri i l’assegurador, i hem decideixi a fer el pas endavant.

v'sss

Les 4:30, ja

El vent fa xiular la tenda de tant en tant, i tota la roba de cordura cruixeix cada cop que es mou, devem estar a 10 o 12 sota zero.
El fogonet va treballant, desfent neu, cal hidratar se, estem a bastanta alçada i demà serà el gran dia.
Per fi he acabat de barallar me amb la roba dins del sac, no he volgut sortir a vestir me, no tinc ganes d’estar 3 hores per escalfar me de nou. Estic tant be dins la meva crisàlide de ploma i pertex!.
Mentre, per l’escletxa de la cremallera mal tancada de la tenda, s’escolen les imatges d’un cel negre de tinta, puntejat d’estrelles guspirejants que van fent l’ullet. L’aresta blanca retalla la imatge amb una diagonal de gel.
De tant en tant, un floc aconsegueix entrar dins la tenda, posant se sobre qualsevol cosa i fonent se sense preses, i deixant una petita marca d’humitat com a testimoni del seu pas.
Hem giro sobre l’espatlla i hem trobo la motxilla davant, carregada de ferralla, cordes i cintes, allargo la ma fora del sac i trec una boseta de colacao, el tub de la lechera i unes galetes, no tinc gens de gana, però he d’omplir el dipòsit. Ho poso dins el pot d’aigua calenta i ho remeno, mig incorporat, però traient només un braç fora del sac.
Mentre l’aigua calenta s’acaba de convertir en alguna cosa mes o menys digerible, trec el plomes de la motxilla i m’el poso, surto del sac i trec les botes de l’interior, avui potser no costaran tant de posar com ahir, vaig deixar les fora del sac i van quedar dures com a pedres, quin suplici de mati, fins que no vaig aconseguir estovar les una mica.
De dins del sac surt una crepitació electrònica, seguida d’un "bon dia capullos", sembla que els companys de la tenda del costat també s’han posat en marxa, els contesto i confirmem horaris, en mitja horeta comencem a caminar.
El xiulet de la cremallera de la tenda i una alenada d’aire fred acompanyen l’entrada del company, tremolant de fred, sembla que la pixera s’ha allargat mes del que pensava i el molt ximple ha sortit a mig vestir.
Compartim l’esmorzar mentre comentem les dues o tres fotos que acompanyen la ressenya que marca el nostre itinerari des d’ahir, l’aresta de gel i roca que ens va frapar fa tres mesos, mentre sopàvem al celler de santa Maria.

Fred d'hivern

El movil sona de fons, mentre els últims somnis s’esvaeixen, allargo la ma i el silencío. Estiro les cames i els braços, amb delicadesa, no estic sol, i faig mitja volta buscant els últims escalfors de la nit.

Allargo un braç fora del llit i aixeco el plomes, fa fresca i tothom dorm, estem a final d’octubre i comença a notar se la nit, ja tocava. Hem vesteixo com un amant ocasional, en silenci, d’amagat, i acabo de posar me les botes al replà, mentre repasso mentalment la llista, movil, cartera, claus...

Obro la porta del garatge i trec la moto fora, l’engego amb recança, i caminant de puntetes, com demanant perdó pel soroll del motor, que ronroneja al costat i tanco lentament la porta.
Ja soc lliure, el ventet a la cara, el fred a les puntes dels dits, el fil d’aire que entra per la pantalla del casc, les velles sensacions que tornen, els records d’altres sortides que semblen tan llunyanes.

Les llums encara son obertes, i hi ha una mitja boira baixa que humiteja els carrers, l’albada s’intueix lluny, s’obre pas per sobre Collserola, lentament, amb confiança, sap que el seu triomf es cosa de temps.

La benzinera es oberta, com sempre, amb les seves llums borroses, la parada es breu, el temps just d’omplir el dipòsit i deixar anar un breu bon dia al pagar, la contesta es també breu, el torn es apunt d’acabar i no hi ha ganes de conversa desprès d’una nit en blanc.

L’entrada a l’autopista, deserta, es un convit al viatge, una llarga tirallonga d’asfalt il·luminat, a parts iguals, per uns fanals de llum grogosa en retirada i l’albada guanyant intensitat.

500 metres, sortida 14, Montmeló, circuit de Catalunya, Granollers Vic, tot sota control, deixo anar poc a poc el gas i el pes a l’esquerra, obedient, la moto agafa el revolt amb fluïdesa, com sota l’aigua, ni un obstacle, ni un soroll, més enllà del soroll blanc del vent.

Un control dels mossos, tots els sentits desperten de prompte, no es qüestió de jugar, un es sent culpable sobre una moto, sempre som nosaltres qui fem fum, soroll, anem com a bojos... falsa alarma, tenen una corrua de cotxes parats i estan fent bufar als conductors, algun ni caldria, però cal fer ho...

M’adono que ja es clar, l’albada ha guanyat la partida, tot i que l’asfalt encara es humit, brillant, com acabat de posar, un vidre sense llum que trepitjo, profanant lo, l’ambient, però, encara es fred, i una esgarrifança hem recorre la columna i fins i tot la moto nota el moviment, tremolant com jo; es l’hora de fer un tallat.

Hi ha un petit espai entre les fileres d’aparcament per cotxes, ratllat al terra, reservat per les motos, no cal triar, estic sol amb un parell de cotxes que son un pel mes enllà, prop de la sortida de la benzinera.

M’apropo a l’entrada del bar traient me els guants i el casc, la jaqueta l’obriré dins, mentre s’entelen les ulleres amb el baf, tallat i crusant, original com sempre, busco una taula al costat de la finestra, no vull deixar sola la meva companya, el primer cafè del dia es un moment molt íntim on cal tenir algú al costat, silenciós, però conegut, amb qui no calguin les paraules.