diumenge, 15 d’agost del 2010

LA SENDA DE CAMILLE... HAURA D'ESPERAR

Despres de fer mil combinacions, vam trobar la manera de fer la  Senda de Camille, arribariem dilluns al Refugi de Gabardito i l'endema, despres de deixar el cotxe a Selva de Oza, marxariem altre cop fins a Gabardito, continuant cap a Linza... etc.

Les ultimes llums del dia



Donat que la primera etapa seria partida, ens decidim a fer la variant que puja cap el Castillo d'Acher, aqui teniu la persèctiva i el track



Les primeres rampes, fora de la fageda



I al cim, conectat al Facebook... aixo de la BlackBerry es un gran invent... o no



Una perspectiva poc habitual del Castill d'Acher, vam probar de trobar un pas per la punta sud, pero la corda es necesaria i de destrepades suicides ja en vam tenir prous l'any passat



Com a la pelicula Titanic, "I'm the queen of the world"



I fent una versio lliure de la canço, muraaaaallas, murallas del Pirineeeeeo...



P'aqui o p'alla???



La solucio a gairebe tots els mals, 10 minutets dins de l'aigua i tots recuperats



L'ultim pedregar, arribant al Refugi



I un grupet de voltors, que ens anaven seguint, alguna coseta devien intuir...



Vam arribar al Refugi de Gabardito amb prou temps de fer una bona cervesa i despres d'una dutxa, vam sopar com lleons.

Una estona despres, tots a dormir, pero la nit va ser bastant moguda, amb expedicions succesives de l'amic d'Idaho i un servidor de vostes a visitar l'amic Roca.

L'endema no estavem en condicions de fer ni l'estapa mes curta, i mentre els companys continuaven cap a Linza, dos dels integrans del dream team esperavem un taxi, mentre preniem glopets de acuarius i cocacola.

La tarda al refugi vam pasar la descansant, pero al apareixer la febre, vam decidir que la Senda s'habia acabat per nosaltres.

Un altra taxi ens va acompanyar a l'Hospital de Jaca, on ens van atendre perfectament i despres d'un parell de boses de suero i algun medicament adecuat, a les 12 de la nit continuavem cap a casa, altra vegada en taxi.

Els dos components "supervivents" estant apunt d'acabar la Senda mentre escric aquestes paraules, entre pluja, vent, sol i algun "retortijon", pero per nosaltres, aquest cop la Osa Camille ens ha guanyat per golejada.

dissabte, 7 d’agost del 2010

LA PISTA D'ANDORRA A TOR I FINS A TAVASCAN AMB LA FURGO



Per acabar el periple pels centres comercials andorrans, amb especial record del parking de 1,90 d'alçada i la rampa de sortida del Pirennes, marxem cap a Tavascan a fer un arrosset de muntanya amb la familia









CAMI DE SANT JAUME... MES O MENYS, DIA 2... I ULTIM!!!



Despres dels problemes per seguir la ruta d'ahir i veient que dificilment aconseguiria resoldre'ls, decideixo saltar me aquesta part de la ruta, i despres d'un bon esmorçar, agafo el tren entre Figueres i Girona i busco el carrilet, almenys alla no hi haura problemes de senyalitzacio.

Suposo que Sant Jaume no hi devia estar d'acord, i poc despres d'iniciar la ruta, hem trobo que la via verda del Carrilet esta d'obres i cal agafar un desviament...



La variant que han muntat es preciosa, volta per una pila de muntanyetes i boscos, entre masies i conreus, MOLT BEN SENYALITZADA, pero te un problema, es llarguiiiisima i te uns desnivells com per anar hi amb la moto.



Amb penes i treballs aconsegueixo arribar a Angles, i decideixo fer una paradeta a recuperar forces i cambiar piles al GPS



I com a compensacio per l'esforç, començo a veure indicacions del final d'etapa, de tota manera, estic molt mosca amb les distancies teoriques de la guia, crec que, apart del desviament, fare bastants mes km dels que tenia previstos...



Arribant a dinar a Sant Feliu de Pallerols tinc un "moment McGuiwer" amb les alforges



i aprofito per fer un parell de fotos





pero el bocata de llom amb formatge de proporcions atomiques, no va arribar a temps de fer se foto, va desapareixer en menys de 2 minuts

Per compensar, una foto mes de la Via Verda



i aqui, una mica de moviment



Sembla que hem tornare a mullar...



Aqui es parteix el cami, el ramal que va a Olot i torna, i el que directament, va cap a Vic



Segons el rutometre, queden uns 25 km per Vic.... Coneixent la zona, n'hi han 50 i per carretera, per muntanya ni idea, pero menys, segur que no.

Una mica mes tard, i despres d'haber probat 3 camins diferents sense trobar ni un sol indicador per on continua la ruta, mes que un indicador que menava a un corriolet que acabava al mig d'uns camps... agafo carretera i manta i cap a Vic, a veure si aconsegueixo arribar a agafar l'ultim tren cap a casa.

Moment 100



i tenia testimonis eh?



Gairebe dues hores mes tard, i despres de parar en un bareto de carajillo on vaig fer desapareixer un bocata de nou en menys de 2 minuts, aconsegueixo arribar a Vic, ja de nit, i amb un angelet de la guarda preparat per recollir me



Resumint, molta pista, molt asfalt, molt males indicacions, pero... la ruta es preciosa, i amb una mica de temps i de gasto en pintura per facilitar que la gent sapiga cap a on anar, es mooolt recomanable, potser algun cap de setmana de finals d'agost o de setembre m'animo i acabo la part pendent, Vic-Manresa-Montserrat, i mes endavant... qui lo sa, Lleida, Burgos, Santiago, Finisterre...

Algu s'anima?

dimecres, 4 d’agost del 2010

CAMI DE SANT JAUME... MES O MENYS, DIA 1

Una bona manera de començar les vacances, la bici, les alforges i dos dies per endavant.



El dia comença entretingut, trens que no ofereixen cap facilitat per les bicicletes, i no diguem ja per qui va en cotxet, nens o minusvalits, i a sobre, ben conservadets, a uns 10 graus... cosetes de la RENFE.

Arribats a Llança, poso en marxa el GPS i carretera i manta cap al Port de la Selva, mirant de no trobar me amb cap transport de vaixells per carretera, alguns ja sabeu per que jejeje

Localitzo el munulitu o manulitu conmemoratiu de l'inici del camí i en el mateix moment que faig la foto, se sent un tro llunya...

A la sortida del poble trobo el primer indicador, els caminants, cap a la Vall de Santa Creu, els ciclistes, carretera amunt, directes al Monestir de Sant Pere de Rodes.



La carretera, que ja coneixia d'altres vegades, te un desnivell bastant fort, i mentre vaig mirant com va quedant enrrera la vila blanca del Port de la Selva i el Mediterrani, algun llamp cau al mar i els trons son cada vegada mes frequents, i obviament, en el punt mes dret de la carretera, comencen a caure gotes, d'aquelles d'estiu, groses, gelades i que en poca estona et deixen com un anec.

Paro a guardar tota la infraestructura electronica de GPS, cameres i mesuradors diversos, i em poso l'impermeable, que ja no em trec gairebe fins al final de la primera etapa.

Aconsegueixo arribar dalt ben remullat, per fora per la pluja, i per dins per la suada, el cel s'obre de cop, marxen alguns nuvols i aprofito per transformar la bici en un estenedor.



Ja gairebe de baixada, aconsegueixo fer li una foto a tot el Monestir sense massa nubols.



La baixada fins a Garriguella la faig per carretera, els trons tornen a sonar i prefereixo anar per feina, arribo justet a dinar en el moment que comença a ploure de nou.

Continuo amb la panxa plena cap a Pedret i Marça, dos poblets on arribo per una pista ampla i esquivant bassals, i d'alla cap al Castell de Perelada, on ofereixo un bon contrast, mullat i ple de fang, al costat dels jardins i del luxe d'algun asistent al Festival.



Continuo seguint les poques marques que veig, he de tornar marxa enrrera mes d'una vegada, i fuguint cames ajudeu me d'un parell de gossos que no tenien mes feina que perseguir ciclistes que s'equivoquen de cami i acaben al pati d'una masia.

Una estona despres, els senyals em porten a un camp de blat de moro acabat de regar, com que fa estona que no veig cap senyal, torno enrrera i agafo primer el cami de la dreta, que porta a la habitual masia amb gos guardia, aquest cop, per sort, lligat, torno enrrera i agafo el cami de l'esquerra, pero dos kilometres mes tard, sense trobar cap senyal, decideixo tornar enrrera i probar sort pel mig del camp, espero no trobar el pages...

Amagat al canal de reg, hi ha una marca groga, definitivament, cal anar cap el camp de blat de moro. En surto al cap d'uns deu minuts, i aprofito l'aigua del canal per treure el fang de les rodes i de les sabatilles, mentre veig un unic cami que continua el que sembla el cami correcte.

Tres o cuatre km mes tard, sense trobar cap senyal, probo sort pels dos camins del creuament, un porta a un viver sota l'autopista i l'altra a una carretera que estan reasfaltant. Els pregunto als pencaires, sense massa conviccio i em comenten que ja han pasat tres o cuatre buscant el cami, que sembla que s'acaben les marques a un camp de blat de moro i que la majoria pasa de tot i tira directe cap a Figueres.

Per acabar ho d'adobar, agafo el primer desviament enlloc del segon, que quedava darrera una nau, i hem fico en un ocea de oliveres, molt bucolic i mediterrani, pero acabo altra cop al viver sota l'autopista, torno enrrera i acabo agafant la carretera cap a Cabanes, on reomplo d'aigua el bido mentre miro amb enveja una colla que esta a la piscina, i m'encamino cap a Figueres, on trobo un hotelet a la Rambla mateix, amb una habitacio per guardar les bicis i tarifa de temporada mitja.

Tot i que tinc certes preferencies pel rock and roll, decideixo que tres tupes es una mica exagerat i despres de dutxar me, em pentino com sempre, marxo a sopar i trucar a la jefa, i a dormir d'hora, el geladet el deixo per la propera, ha tornat a tronar i acaba caient un ruixat amb pedra i tot.



Dema mes.

De moment, el track: