dimecres, 29 d’agost del 2007

ARESTA GASAMIR-CANIGO

Ens llevem a bona hora, l’activitat es llarga i no volem haver de córrer, i en un parell d’hores arribem a la Cabana Aragó, utilitzable en cas de urgència, i poca cosa mes, hi ha una bona font d’aigua.

Li donem 7 o 8 voltes al mapa, peró no trobem l’inici del camí que mena al cim del Gasamir, i anem improvisant la pujada a base de “matojo tooling” i “pedrera tooling”, la veritat es que es un cim fàcil, però el desnivell es bastant fort i no hi ha camí, has d’improvisar i arribem a dalt cansats, be, de fet, jo arribo petat del tot.
Pel cami ens creuem amb una colla de porcs senglars i dos ramats de cabirols, el que ens fa deduir que molt poca gent pasa per alli.



Dinem a un petit vivac de pedres del cim i ens disposem a començar l’aresta, ens posem la ressenya a una butxaca accessible i tirem endavant, seguint el fil de la cresta.


Progressem lentament, però amb seguretat i trobem ràpidament el pont de roca per on cal esmunyir se per continuar avançant a la cresta.

Seguim el cordal de l’aresta i arribem a un punt exposat i decidim encordar nos i avançar assegurats, uns metres mes enllà ens trobem un tallat d’uns 10 metres d’alçada i no trobem com continuar, trobem una cinta des d’on sembla que algú ha rapelat, tot i que el bloc on la trobem no ens ofereix gaire confiança, decidim tornar enrere i esquivar aquesta part de la cresta fent un flanqueig per la banda esquerra.

Recuperem el fil de l’aresta, però entre el destrepe i la trepada per recuperar l’alçada perdem molt de temps, i s’ens fa tard, la pujada al Gasamir ens passa factura, decidim muntar un rapel i abandonar, ens queda mitja cresta i la baixada del Canigó son ben be dos o tres hores, arribaríem al cotxe massa tard per tornar a casa a una hora raonable.


Baixem per una pedrera immensa fins la cabana Aragó i d’allà desfem el camí fins el refugi de Merialles, una mica mes de deu hores d’activitat i encara ens falten casi tres hores de cotxe.

Resumint, crestes 2, novatillos crestaires team 0,5...

ARESTA SISCARO ASCOBES

Dissabte 25 d’agost vam anar, amb en Waldo, a l’aresta entre el pic del Siscaró i el pic d’Ascobes, a Andorra, desprès d’una tarda de divendres d’investigació i localització de rocodroms andorrants i l’activitat pròpia del país, l’andorring, altrament dit, l’alegre desgast de targeta.

La sortida es al fons de la vall del riu Madriu, deixant el cotxe desprès del càmping, en un pàrking improvisat desprès de passar un pont.

A uns deu minuts es troba l’inici del camí als estanys de Siscaró i el refugi lliure annex
Hi ha una bona pujada al costat d’un torrent que baixa dels llacs, un cop allà, vàrem seguir unes marques del grp que anaven en direcció del pic del Siscaró, tot i que a mitja pujada el cel es va acabar de tapar i varen començar alguns trons, cada vegada mes propers, i vam decidir canviar l’objectiu del dia.
Anem fins el refugi de Juclar, seguint el que sembla un tram nou del grp, amb algun tram amb bastant pati i equipat amb un cable de vida com si extractes d’una via ferrata.

L’objectiu del desviament sembla clar, fer arribar el grp al refugi Juclar fàcilment, i aprofitar que aviat serà un refugi guardat...

Un cop arribem, dinem una mica mentre anem observant el cel, fa ullades de sol, però no acaba d’aclarir se i decidim baixar cap el cotxe, acabant l’activitat amb 6 horetes de caminar.

De moment, crestes 1, novatillos crestaires team 0...

Agafem el cotxe i anem cap al refugi de Merialles, demà toca la cresta del Gasamir al Canigó, on arribem, desprès de una parada tècnica a Puigcerdà, per rehidratar nos convenientment amb un parell de cerveses-cocacoles.

dijous, 16 d’agost del 2007

EL CANAL DU MIDI I EL CANAL DE LA ROBINE, AMB BTT.


Acabo de tancar, silenciosament, la porta del garatge, cada vegada hi tinc mes practica, al final aconseguire baixar la sense despertar mig veinat, pel carrer de baix pasen dos cotxes, es negra nit encara.
Agafo l’autopista, el sol va apareixent per l’horitzo, mica en mica, pero encara vaig carregat de lleganyes, no hem costa llevar me, pero fins el primer café, no hi acabo de ser del tot.
Una area de servei apareix com un illot de llum i escalfor un pel mes enlla, aprofito i paro; calent, fosc, amargant… no hi ha res com un bon café al mati, fins hi tot el café d’un euro de la maquina fa el fet.
Dins, no hi ha lloc per seure, i fora fa fred per estar parat, prenent un café, en pantalons curts, pujo al cotxe, l’arrenco i torno a la carretera, seguint les linies paraleles que marquen els limits.
Arribo a la frontera, escurant l’ultim glop de café, ja fred, uns cons ens condueixen a tots cap a l’embut on ens esperen tres o quatre policies, ens miren la cara, pero ens deixen passar, suposo que un tio sol, sense afaitar, carregat de lleganyes, amb la motxilla i la bici sobresortint del maleter no deu ser massa sospitos.
Vaig mirant les sortides, buscant Narbonne nord, fins que descobreixo que nomes hi ha Narbonne sud i Narbonne centre… he d’anar fins la sortida de Beziers i donar la volta, i a sobre es posa a ploure, prenguem nos ho amb calma.
Segueixo les indicacions i trobo l’estacio del tren amb facilitat, fins i tot, en un cop de sort, veig un cotxe que marxa al carrer del costat, puc aparcar davant mateix, sense pagar zona blava, que tambe en tenen per aqui.
Munto la bici i m’equipo per la travessa, miro el cel i decideixo posar me el xaleco, el dia s’ha llevat rufol.
Miro horaris, agafo bitllet, per mi i per la bici, i busco on pasar l’estona abans no arribi el tren, hem decideixo per una cafeteria amb crusants acabats de fer, que, tot i ser congelats, tenen un gust prou bo, agafo el diari, l’independent, en frances, pero acabo entenent ho prou be, de fet, les noticies, avui dia, son les mateixes a tot arreu.
Validar el billet, baixar escales, pujar escales, comprobar que soc a la via bona, confirmar ho amb una senyora que esta tant perduda com jo, s’em pasa el temps i ja tenim el tren aqui.

Hi ha un petit departament on hi cabem mitja dotzena de bicis, hauria d’anar a seure al vago, pero hem fa una mica de yuyu deixar la bici alla, sola, desamparada… ho parlo amb el revisor i no hi posa cap problema, mentre hem comenta que tots els ciclistes l’hi demanen.

Amb un parell de estrebades, els tren es posa en marxa, es bastant rapid, de fet, triguem 30 minuts justos per fer els 60 km que separen Narbonne de Carcasonne, “igual” que la Renfe…
Surto de l’estacio de Carcasonne i veig el canal, pasa pel davant mateix, coloco la bici i faig la foto inicial, no se com quedarem de pols o fang al final, pero almenys que es vegi la bici neta.

De moment, les complicacions mes importants son esquivar els navegants que venen de comprar els crusants i el pa de l’esmorçar, mentre va fent algunes ullades de sol, a veure si encara tindrem sort.
El primer monument que trobem es el pont canal de Fresquel, foto obligada, son estructures molt curioses, es tracta fer passar un canal d’aigua per sobre d’un riu, de manera que puguin circular les barques per sobre.

Mes endavant trobo el poble de Trebes, hi ha un petit mercat ambulant de fruita i verdura, aixi com els imprescindibles navegants carregats amb la barra de pa que tornen cap a la barca per esmorçar amb la familia, ja he fet 7o 8 fotos i un video, m’adono que he fet moltes parades i que tinc una pila de kilometres per endavant, aquesta sortida es de aperitiu, ja vindrem amb mes calma, a fer el turista despistat.
Tiro cap a Marseillette amb ganes, amb el paisatge tipic del canal, avingudes llargues de plataners, amb una ombra potent que filtra la llum del sol i un cami de terra a banda i banda del canal per on circular amb la btt.
Trobo un parell de families amb les bicicletes, alguna colla d’amics, bastantes parelles i alguna senyora d’edat avançada que deu venir hi sovint, roda mantenint els 20 km hora sense despentinar se amb una bici de passeig, disimulo i paro a fer un mos per evitar el ridicul, m’ha deixat ben impresionat.
Hi han bastantes gavarres antigues reformades com a vivenda, ha de ser original viure al canal, segurament bastant mes barat, i si et canses del paisatge que veus desde la finestra, tires una mica endavant o una mica endarrera i tema solucionat.

Es curiosa la forma de salvar els desnivells, pujen o baixen els vaixells amb les rescloses, aixo si, vista una, vistes totes, tot i que els “resclosaires” miren de posar el seu toc personal a cadascuna d’elles, uns fan escultures de fusta, altres tenen petits “colmados” per assortir tots aquells que es van posant davan els ciclistes per ser esquivats… o no.


L’aigua necesaria per que el canal no es buidi ve de la Montagne Noire, d’on recullen les aigues dels rius i rierols en un enorme diposit i van reomplint lo; l'aigua que sobra, surt per sobreixidors, algun amb forma de pont

Al migdia arribo a Homps, l’hora de dinar de la contrada, i com que no se els kilometres exactes que manquen fins el proper poble, decideixo parar, el fet de veure diversos ciclistes i moteros ja entaulats tambe ajuda. La chef del restaurant hem comenta que he de deixar la bici fora, no hem fa gens de gracia, abandonar la, pero no hi ha res a fer, i l’oloreta de carn a la brasa es intensa.

M’encamino al jardinet on estan les taules parades i trio el menu especial del midi, amanida niçoise, costelletes a la brasa i una macedonia fresqueta, tot rematat amb un café amb gel i vistes al canal, ara ja al costat de la meva estimada btt.

Tornar a posar se a pedalar costa una mica… bastant, i els kilometres costen de pasar, en alguns trams el cami desapareix i has de pasar per la carretera, amb un sol de justicia i sense l’ombra que m’habia acompanyat desde el mati, aqui no hi han plataners.
A mitja tarda arribo a le Somail, un petit port amb un bar adosat, cuatre tauletes a l’ombra i un parking per bicis ple, m’agrada aquest esport!!

Hem prenc una cerveseta per recuperar el nivell adecuat d’hidratacio i aprofito la parada per trucar a la jefa I posar la al dia dels meus progresos.

Sembla que el beuratge ha fet miracles en la meva moral, i surto d’alla mantenint una velocitat bastant similar a la que hauria de ser adecuada, si vull arribar a casa a una hora raonable.
Deixo enrrera el Canal del Midi, que continua el seu cami fins a Sete, i agafo el Canal de la Robine, sense ni una curva en deu kilometres, pero amb una pila de rescloses, fins a Salleles d’Aude, on el desnivell i l’amplada a superar era massa pels enginyers de l’epoca, i en lloc de fer un pont canal, han muntat una resclosa que baixa els vaixells fins el riu, repressat per tenir prou caval, i els mena cap a una altra resclosa, que els torna a pujar a nivell del canal.
L’unic problema esta en que no puc fer servir la resclosa ni el riu repressat per travesar a l’altra banda, per sort, hi ha un vell pont metalic d’una antiga via abandonada que permet el pas d’una banda a l’altra del riu, i un cami al costat de les vinyes et porta de nou al canal.


Miro el mapa i veig que la llarga recta que tinc davant hem mena directamement a l’estacio de Narbonne, te aproximadament uns 15 o 20 km, i es tot un repte, un repte com el que hem suposa la llanxa Nicolls 1170, amb capacitat per a 10 persones, el seu motor de 16 cilindres d’injeccio directa i 6 litres de cilindrada i la gracil damisela que m’ha saludat desde el pont de comandament amb el seu breu bikini de color negre I la seva cabellera rossa al vent.
Acabavem de sortir ambdos de la resclosa, preparats per afrontar l’ultim tram a tota velocitat, be, de fet, la Nicolls te dues velocitats, endavant i endarrera, pero en aquell moment no ho sabia, i calia mesurar be les forces, si agafava el repte no podia fallar, un lleuger pendent inicial i les ultimes sis o set ametlles que hem queden a la butxaca hem donen els anims necesaris, comença la cursa.
Mentre pensava si acceptar el repte, la llanxa agafa uns metres avantatge, llençada a la velocitat esparverant de 7 km hora, una velocitat que augmenta amb la pujada de voltes del motor fins a arribar a uns temibles 10-12 km hora, que pot mantenir gairebe indefinidament, mentre que jo nomes comptava amb la força de les meves cames, una mica escasa a aquestes alçades, i la entusiasta colaboracio de la meva btt, una mondraker finalist pro amb la seva forquilla marzochi de suspensio hidraulica, capaç de volar a mes de 60 km hora… en baixada
Els primer moments son d’euforia, la petita baixada hem dona avantatge i recupero terreny amb facilitat, despres, amb el terreny anivellat, la distancia es va reduint amb menys facilitat, tot i que continuo mantenint un bon ritme, mentre la Nicolls talla l’aigua amb l’aerodinamica d’una llamborda, llençada a tota velocitat canal enlla.
Uns minuts mes tard, aconsegueixo posar me al nivell de la llanxa i la seva amazona de cabells al vent, pero un aditiu inesperat hem fa apretar el ritme i avançar les sense mirar enrrera, la mare de l’amazona ha aparegut per la portella lateral, amb els seus 120 kilos i cara d’acabar de llevar se de fer la migdiada. Per sort, arribem a l’ultima resclosa, i puc continuar sense aturar me, mentre la Nicolls ha de parar i esperar a que l’aigua l'ajudi a baixar.

Superada l’impresio de tant funesta visio, m’adono que les primeres cases de Narbonne estan a tocar, hi ha alguns cotxes i he de agafar un carrer lateral, abandonant el cami de sirga que m’ha acompanyat tants kilometres.
Amb una certa recança, m’acomiado del fil d’aigua i marxo avinguda enlla, cap a l’estacio del tren, i a les 17:43 acabo d’arribar al cotxe.

divendres, 10 d’agost del 2007

TANCAT PER VACANCES

Es prega a tots aquells que pasin per aqui, que deixin algun missatge, o si volen contactar urgentment amb el blogger s'adrecin a les seguents direccions:

a la platja:



a la muntanya:



al rocodrom:



fent "recados" amb la btt:



o amb la familia:



de tota manera, no us preocupeu, tornare, i amb mes piles que mai... espero

diumenge, 5 d’agost del 2007

El follet


El follet, el bosc mitago, les btt i la mare que els va… a tots.

Es que no he dinat…
Quina calda…
Tota la pujada es plena de pedra solta…
I de sorra…
I aquest paisatge distreu…
Es que portem 16 minuts i tot es cara amunt…
Clar, aquest comptekilometres nou m'atabala, com que te velocitat instantanea, velocitat mitjana, indicacio de si vas per sobre de la mitjana o per sota (vaig moooolt per sota)…
Es que m’he deixat el cardiofrecuencimetre…
...
...

Aquestes i moltes altres excuses es van acumulant al meu caparró, mentre intento seguir les evolucions del follet que guarda el bosc mitago, l’amic pekas, ja ho deia la cançoneta de la epoca “soy siete veces mas fuerte que tu”, hem sembla que mes que un follet, es un elfo-troll …



Aviat, però, el terreny es fa mes amable, vull dir, que arriben algunes baixades, i usant el desconectador de cervell, compenso la potencia de la crema de cacahuet que impulsa al follet, per seguir i filmar l’habitant mes especial del bosc.



Encara que tinc alguna incidencia…



Pero ens ho pasem molt be



El final de la historia es una terrasseta brutal, veient pondre’s el sol, mentre degustem un beuratge tipic de la zona