dimecres, 19 de desembre del 2007

NADAL.... JA???

Anava a escriure un blogticle sobre el Nadal i les curioses costums culinaries, l'irrefrenable pulsio consumista que s'apodera de nosaltres, les fartaneres de marisc i torro, el bon rotllo de compromis que regna... pero m'acabo d'adonar que aquest any seran unes festes meravelloses, fantastiques, inigualables....

dos ponts en dues setmanes!!!

casi 10 dies de festa en nomes 14!!!

per una vegada, i sense que serveixi de precedent,

VISCA EL NADAL!!!

BONES FESTES A TOTS!!!

dijous, 13 de desembre del 2007

ANIVERSARI



El pasat 20 de novembre aquest petit racó va fer una anyet.

No ha estat un any facil, canvis, trencaments, retrobaments... pero sempre hi havia algu que pasaba per aqui, de tant en tant, i deixava algun comentari.

MOLTES GRACIES A TOTS!!!!

dissabte, 8 de desembre del 2007

7-12-2007

Mai perdo els nervis, soc, potser…, be, segur, massa bon jan, peró deixeu me que avui hem deixi anar.

No es acceptable que el teu millor amic, amb menys de 40 anys, mori a un mes de coneixer el seu primer fill.

Deixeu me que ho digui sense embuts

CAGON DEU!!!!.

dijous, 22 de novembre del 2007

Feminismo, machismo, guerra de sexos y moderneces varias

Acabo de leer un articlo en la vanguardia
(http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071122/53413121925.html)
en el que se da a conocer un nuevo avance en la sociedad de consumo, para evitar que los maridos, novios, parejas... etc acaben de los nervios, en el centro comercial Gran Via 2, han habilitado un espacio ludoteca para que puedan esperar a sus señoras, tranquilamente repantingados en un par de sofas, con dos teles y la prensa del dia.

Segun parece, esta iniciativa surgio de una encuesta realizada entre sus clientes.

Dejando de lado la existencia de la biblioteca Francesc Candel a menos de 300 metros del citado centro comercial... alguien se imagina la reaccion de la sociedad si en algun campo de futbol, por poner un ejemplo, se habilitasen ludotecas para las señoras???

Seguramente seremos el animal mas evolucionado... pero me parece que, a fuerza de querer ser los mas modernos, fashion y politicamente correctos del mundo mundial, nos estamos transformando en una autentica panda de gilipollas.

v'sss

dilluns, 12 de novembre del 2007

PEDALS DE FOC 2007

ETAPA 1
MIERCOLES 31/10/2007

Salida escopeteada del trabajo a las 17:30, una reunión de 30 minutos acaba durando 6 horas... no he comido, pillo algo de la nevera y me dedico a cargar el coche, mientras espero, con mi mujer y el peque de casa, a que llegue mi pitufa y poder despedirme de ella.
Me ha llamado Marc, lleno el deposito y carretera i manta, eso si, haciendo cola, nos comemos la operación salida del puente enterita.
Paramos a cenar algo en Pont de Muntanyana y acabamos de llegar a Vielha pasada la medianoche.


ETAPA 2
JUEVES 1/11/2007

Nos levantamos lo mas pronto que podemos, y bajamos a almorzar, un buen bufet nos espera, estamos solos pero casi acabamos con todo, hay que llenar el deposito.
Ponemos apunto las bicis antes de cargarlas en los coches y después vamos hacia la entrada sur del túnel de Vielha, hacia el refugio de Conangles.



Hay nieve y la temperatura es baja, muy baja, pero con las ganas de dar pedales que tenemos, ni nos enteramos, eso si, el paisaje es increíble.



Empezamos la ruta por una pista entre árboles, de subida, hielo y nieve nos ponen en alguna dificultad y alguno acaba rebozado de blanco.
Llegamos a un riachuelo no previsto, miramos el mapa y descubrimos que no es la pista que señala el road book, media vuelta y bajada a cero grados y con muuucho tacto entre nieve y hielo.



La pista buena sigue el curso del río, entre prados y bosques, compartiendo itinerario con el GR11, hasta el pantano de Senté, prácticamente vacío.
Allí me despido del resto de la expedición madtemera y vuelvo al parking a recoger el coche hasta el próximo punto de encuentro. Me dirijo a la presa para cruzar al otro lado del río y llegar al parking por carretera, rodeo el edificio de la central eléctrica y descubro que no hay rampa ni escaleras para bajar, simplemente hay un paredón de piedra.
En ese momento descubro un nuevo deporte de riesgo que añadir a la larga lista de palabrejas acabadas en ing, el bicicletooling, se carga uno la bici a la espalda y se dedica a descender por un paredón de piedra, agarrado solo con una mano y mentando a toda la parentela del la empresa eléctrica, a berrido pelao.
Afortunadamente, algunos debemos tener dos o tres ángeles de la guarda en activo, ya que llego a la carretera sin mas problema que el de hacer fotos con los dedos medio helados.
Cargo la bici y le pego un trago al bidón de patxaran, digo isostar, he de recuperar un poco el temple, llamo al restaurante l’Abadia de Castellars, donde tenemos previsto encontrarnos para comer y, después de vestirme de nuevo de civil, carretera y manta hacia Llesp.
Aparco en la entrada del pueblo y me siento al sol a esperar el pelotón de irreductibles, la temperatura es muy agradable y el paisaje hace que un giga y medio de memoria no parezca suficiente para las fotos de este viaje.
Releo el road book y descubro que pasaran por la plaza del pueblo, como son 4 casas, me acerco hasta allí y aparco a 50 metros de la iglesia, craso error, entre aparcar y maniobrar, el pelotón ha pasado y esta esperando en la entrada del pueblo, cachis.
Recargamos isostares, aguas, barritas, plátanos y demás y continuamos rumbo a Iran, por un momento me veo pedaleando con un chador puesto, pero no, por una de esas casualidades, hay un pueblecito en el Pirineo llamado como la antigua persia.



Nos hacemos varias fotos y continuo por una pista medio asfaltada en la que encuentro varios rebaños de ovejas y la ermita de Sant Salvador, hacia El Pont de Suert, y de alli hacia Castellans.
Llevamos un poco de retraso, y la cocina del restaurante ya esta cerrada, pero la jefa se apiada de nosotros y nos prepara unos bocatas de campeonato.
A pesar del bajón post bocata y de lo mucho que apetecía una siesta al sol, cargamos los frontales y los chubasqueros y continuamos la ruta.
Vuelvo a la carretera, y pasado el Coll de Pervés, paro el coche para fotografiar un bosque encendido de mil tonos de otoño, ocres, rojos, verdes, amarillos...
Llega otro coche y me pita, la carretera es estrecha y a pesar de arrimarme al arcen, casi no pasa. Continuo por una carreterilla sinuosa, al lado de una antigua fabrica de cemento bastante tétrica, y llego a Les Esglesies.
Es un pueblecito tan pequeño que prácticamente no hay lugar donde dejar el coche, y acabo aparcando al lado de los antiguos lavaderos.
Encuentro la casa rural donde tenemos previsto dormir y confirmo cena, cama y desayuno para toda la tropa.
Intento llamar para saber como andan, pero no hay cobertura en el pueblo, monto la bici y con el frontal en un bolsillo y el road book en el otro, voy pedaleando a ver si los encuentro, voy pensando en la foto de los 4 ciclistas con el frontal puesto.
Son casi las seis de la tarde, esta oscuro y la temperatura es bastante baja, el frontal ilumina como puede la carreterilla por la que circulo, pero aparte de un grupillo de vacas a las que doy un susto de muerte, no encuentro a nadie, me decido a volver al pueblo e intentar subir hasta la iglesia, a ver si allí hay cobertura y puedo llamarles.
Obviamente, llegan justo cuando estoy en el otro lado del pueblo, y no puedo hacer la foto, en fin, que le vamos a hacer.



Ducha, cena, miramos las fotos del día en la tele de la casa rural y después un ratillo del partido, mientras el abuelo del pueblo nos cuenta lo que nos espera mañana mientras se zampa un carajillo de bailys tras otro, nos vamos a dormir, vigilando la cabeza, que el techo esta “un poquito” bajo...


ETAPA 3
VIERNES 2/11/2007

Nos levantamos como podemos y almorzamos como leones, hoy toca un señor puerto, 12 km de subida, con un desnivel de casi 1.000 metros, el Coll de Triador, el abuelo de ayer noche ya nos advirtió que era realmente duro.
De momento quedamos en Espui, en la Vall Fosca, para hacer una primera parada y cargar los bocatas, después ya no nos veremos hasta Espot, pero el primer puerto del día acaba con las reservas y los bocatas no llegan ni a entrar en las mochilas.



Por mi parte, carretera y manta hasta Esterri, donde acabo en una cafetería y me zampo una ensalada que no cabe en el plato y un bacalao frito que me sabe a gloria.
Una vez liquidadas las viandas, subo hasta Espot esqui y monto de nuevo la bici, miro el road book y subo por una pista paralela a la pista principal, pero esta vez tampoco consigo encontrar al pelotón, que baja por otra pista, atravesando el bosque, hago un par de fotos a un poblado indio que tienen montado en la estación y bajo por la pista principal hasta el parking.



A pesar de la defunción de las baterías de los móviles por el frío, consigo contactar con el pelotón, o lo que queda de el, parece que el basculante de la bici de Chemi ha dicho basta, y esta bajando poco a poco.
Cargamos la bici en el coche y los supervivientes bajan hacia Espot con las luces del coche y las de los frontales.
Cenamos en una fonda del pueblo y nos pasamos una hora discutiendo acerca del material, hay que aprovechar que esta entre nosotros el guru del foro jejeje
Dormimos en un apartamento, con el techo a altura normal, y las bicis en el garaje, así da gusto.


ETAPA 4
SABADO 3/11/2007

Almorzamos en el apartamento y sustituyo a Chemi, al menos en una parte de la etapa.
Los primeros kilómetros son de bajada, pero la temperatura reinante aconseja acumular prendas y mas prendas de ropa, estamos a cero grados!!!
La carretera hacia el pueblo de Son va colgada en la ladera del valle, se ven todos los pueblos de la zona, La Guingueta, Esterri, Valencia d’Aneu...
Encontramos la curiosa iglesia de Son, con campanario y torre,



y continuamos por detrás, por el llamado Cami del Calvari, un sendero estrecho y técnico que se va internando en el bosque llamado la Mata de Valencia, disfrutamos como nunca, esto es autentico BTT.



Recuperamos altura hasta llegar al tramo del Bosc de Gerdar, ya en el área protegida del Parc d’Aiguestortes, donde nos espera Chemi, ya que no puede pedalear, ha subido corriendo, bajamos con mucho cuidado y en algún tramo a pie, mientras las cámaras de fotos no paran.



Nos da la sensación de estar en una historia de Tolkien, en cualquier momento parece que puede aparecer un elfo, un hobbit, o que alguno de los árboles que rozamos sea en realidad un ent.
Unos kilómetros adelante llegamos a la carretera de la Bonaigua, final de mi trayecto, mientras que el resto de fieras continua hacia Montgarri y Pla de Beret.



Nos vestimos de nuevo de civiles y nos acercamos a completar el desayuno, hoy no hemos tomado café, y se nota, pero como es casi mediodía, inventamos el almuerzo-vermut, consistente en un café con leche o cortado, acompañado de patatas chips y unas olivillas...
Nos dirigimos a Salardu y damos un paseíllo, mientras hacemos tiempo para que abran el restaurante. Es una autentica casa del siglo pasado, habilitada como restaurante, y comemos muy muy bien.
Pasamos el túnel de Vielha, recogemos el otro coche y volvemos hacia la llegada, mientras intentamos llamar a la oficina de la Pedals de Foc, pero por mas que lo intentamos, es en balde, esta cerrada, hemos sido los últimos en completarla antes del invierno.
En cuanto aparece el pelotón, limpiamos las bicis, las cargamos y carretera y manta hacia casa, han sido 3 días muy bien aprovechados, buenos compañeros, buena ruta y unos paisajes de ensueño, que mas se puede pedir?.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

HISTORIES, FINESTRES I MEMES

Fa uns dies vaig descobrir un meme molt original, es tracta de fer li una foto a la finestra de la feina, aquella per la que s'escapen les nostres mirades, de tant en tant.

Es una vella finestra de fusta, amb els vidres antics, tenen alguna imperfeccio que els fa mes humans, son d'una epoca en la que les coses es feien a ma, i per durar. La casualitat ha volgut que coincidis amb una epoca de canvis importants, d'aqui que hagi volgut escriure aquest petit conte.




El pas dels anys li han fet veure moltes coses, finestra endins, un celler, on els gotims de raim eren aixafats amb l'alegria de la verema, la quietut de les botes de fusta, aquella olor de vi i la llum de les espelmes.

Tambe ha vist anys d'abando, els antics propietaris no venien, i els nous no podien anar hi. Un dia, pero, la xiqueta que habia corregut entre les botes, es va fer gran i va anar hi amb el seu marit i el seu fill.

El sol va tornar a entrar hi, i mentre el xicotet pasava pel davant amb un petit tricicle amb el seient de plastic vermell, matalassos, sofas i sillons recuperaven la forma, mentre la pols jugava amb els ratxos de sol i es convertia per un moment en pluja d'or, i una nova amiga, de color gris fosc li feia companyia amb les seves cançons, l'anomenaven radio.

Un dia, el matalasser va deixar de baixar, el fill va deixar anar mes d'una llagrima, mentre el cos de s'on pare es feia mes i mes breu.

Varen tornar els canvis, pintura, nous mobles, aire condicionat, vernissos i ordinadors, pero el vell matalasser no va arribar a veure acabada la transformacio, una tarda, mentre el sol i el cel jugaven a encendre els nuvols en una foguerada de taronja i vermell, s'en va anar.

La finestra lluia entre el mobiliari modern, ja no hi havia pols per que poguesin jugar els ratxos del sol, ara era el toc huma a l'era moderna. Va veure passar molta gent, atrafegats, papers amunt i avall, tensions i esmorçars de tallat i crosanets. Va descobrir que no calia estar cara a cara per sentir l'escalf de l'amistat, uns bits havien substituit el paper i les cartes.

Finestra enfora tambe han anat succeint se els canvis, tot i que l'aspecte general de la plaça, amb les llambordes i plataners inmensos, les llums que s'encenen cada nit i l'anar i venir dels cotxes i la gent, s'habia mantingut. El que troba a faltar son els riures dels nanos jugant, cada vegada s'en veuen menys, pasen ben d'hora al mati cap al col.legi que hi ha dos carrers enlla, i tornen a pasar a la tarda, cap a casa, pero ara ja no paren a jugar a bales, a tocar i parar, a fer castells a la terra...



De tant en tant, riuades de gent arriben a la plaça desde algun dels carrers que hi menen, es posen de cara a les finestres "oficials" de la casa de la vila i es posen a cridar, democracia, volem l'estatut, no a la guerra... tot i que, ultimament, aquestes trobades tenen un caracter mes alegre, concerts, revetlles, concursos d'arrossos, cavalcades de reis.

La vella finestra va recordant, mentre el noi que de petit corria pel celler en bicicleta va recollint els ultims expedients, sembla que aviat hi haura nous canvis.


Per cert, si algu te ganes de seguir el meme, que pengi una foto de la seva finestra :-)))

dimecres, 24 d’octubre del 2007

CRESTA DE PEGUERA

El pasat dia 7 d'octubre de 2007 ens vam reunir una colleta de gent per fer la cresta de peguera, facileta i molt "disfrutona", ideal per practicar el posar i treure friends, tascons i demes ferreteria.

Aqui teniu la vista del poble abandonat de Peguera



L'aproximacio es molt facil, entre prats plens de vaques, nomes cal tenir cura amb els fils electrics que eviten que les vaques s'escapin.

L'inici de la cresta es molt senzill



Aviat comencem a tirar corda i asegurar nos, tot i no ser absolutament necesari, si un esta acostumat a moure's per aquest tipus de terreny.



muntem alguna reunio per practicar... que ens fa falta jejeje



La cresta es molt maca i el paisatge, ja amb els colors de la tardor, tambe







te una mica de tot, un parell de rapels



i un paset de IV grau picadet amb un rapel com a final de festa





resumint, una matinal molt divertida

dimecres, 10 d’octubre del 2007

ARNESOS DE FORTUNA

no soc massa amant dels remeis de fortuna, i molt menys en elements dels que depent la nostra seguretat, com per exemple un arnes, pero en aquests dos casos, la veritat es que els he trobat molt be, sempre sabent que "NOMES SON PER CASOS DE NECESITAT"

arnes de cintura

punxa aqui

arnes de pit

punxa aqui

que consti que ambdos casos son solucions de fortuna, mai han de ser presos com a elements de seguretat habituals.

moltes gracies al blogger que m'els va donar a coneixer

http://largodificilyenlibre.blogspot.com/

diumenge, 16 de setembre del 2007

VERMUT AMB TRAMUNTANA

Tinc la llauna de cervesa a la ma, l’ ultima ventada l’ ha mogut del centre de la taula fins al marc d’ alumini que encercla el marbre, per sort, he aconseguit atrapar la abans no saltes, taula avall.

He agafat algunes patates al vol, les suficients per acabar el vermut, les porto a la butxaca del pantalo, i les vaig treient d’una en una, mentre acabo de mastegar els ultims berberetxos que quedaven al plat desde l’ultima rafaga, les olives les tinc a l’altra ma.

Les croquetes i els txocos m’els he acabat nomes sortir de la cuina, m’he cremat la llengua dos o tres cops, pero he aconseguit menjar me’ls tots, just despres de cambiar me les ulleres, les normals s’escapaven del meu nas, que, tot i la seva descomunal prominencia, no podia impedir l’accio de l’aire, per sort, portava les ulleres de muntanya, que van lligades amb un cordillet i tenen unes proteccions de cuir que impedeixen l’accio del vent.

La sorra que s’aixeca de la platja, uns metres mes enlla, espatega contra les meves cames, deixan me els genolls i els turmells ben massegats, i algunes gotes, escapades de les onades que trenquen a les roques de mes enlla, m’humitejen la cabellera, xopa d’aigua de mar, desde fa casi mitja hora.

Pasen un parell de cadires de plastic, blanques, sobrevolant la terrassa, a un mig metre d’alçada, i acaben estavellant se a les mates del fons, al costat mateix d’on han anat a parar la fregona i dues tumbones que fa una estona que han passat ravent.

Hi ha un parell d’altaveus penjant del fil electric, seguint el ritme del vent com un parell de metronoms, la musica fa estona que no se sent, agafats als postes de fusta que aguantaven la lona dels parasols, un parell de retalls que hi queden, espateguen com fuets.

La dona respira fons, mentre es recupera de la correguda darrera la cadireta del nen, que ha sortit disparada passeig enlla, partint se de riure, igual que el propietari, els tres o quatre parroquians i un parell de turistes, fent me fotos, que, darrera els vidres de la porta del bar, m’observen,

que es pensa aquesta tramuntana?, que podra amagar me el vermut?, a mi?, ja!

diumenge, 2 de setembre del 2007

Per aprofitar els viatges

potser arribo un pel tard, pero hi ha una web molt interesant pels que viatgen i tenen unes horetes lliures

http://mappyhour.nerl.net/index.php

es tracta d'un recull de direccions, horaris, caracteristiques ... etc. de bars que ofereixen happy hour

v'sss

dimecres, 29 d’agost del 2007

ARESTA GASAMIR-CANIGO

Ens llevem a bona hora, l’activitat es llarga i no volem haver de córrer, i en un parell d’hores arribem a la Cabana Aragó, utilitzable en cas de urgència, i poca cosa mes, hi ha una bona font d’aigua.

Li donem 7 o 8 voltes al mapa, peró no trobem l’inici del camí que mena al cim del Gasamir, i anem improvisant la pujada a base de “matojo tooling” i “pedrera tooling”, la veritat es que es un cim fàcil, però el desnivell es bastant fort i no hi ha camí, has d’improvisar i arribem a dalt cansats, be, de fet, jo arribo petat del tot.
Pel cami ens creuem amb una colla de porcs senglars i dos ramats de cabirols, el que ens fa deduir que molt poca gent pasa per alli.



Dinem a un petit vivac de pedres del cim i ens disposem a començar l’aresta, ens posem la ressenya a una butxaca accessible i tirem endavant, seguint el fil de la cresta.


Progressem lentament, però amb seguretat i trobem ràpidament el pont de roca per on cal esmunyir se per continuar avançant a la cresta.

Seguim el cordal de l’aresta i arribem a un punt exposat i decidim encordar nos i avançar assegurats, uns metres mes enllà ens trobem un tallat d’uns 10 metres d’alçada i no trobem com continuar, trobem una cinta des d’on sembla que algú ha rapelat, tot i que el bloc on la trobem no ens ofereix gaire confiança, decidim tornar enrere i esquivar aquesta part de la cresta fent un flanqueig per la banda esquerra.

Recuperem el fil de l’aresta, però entre el destrepe i la trepada per recuperar l’alçada perdem molt de temps, i s’ens fa tard, la pujada al Gasamir ens passa factura, decidim muntar un rapel i abandonar, ens queda mitja cresta i la baixada del Canigó son ben be dos o tres hores, arribaríem al cotxe massa tard per tornar a casa a una hora raonable.


Baixem per una pedrera immensa fins la cabana Aragó i d’allà desfem el camí fins el refugi de Merialles, una mica mes de deu hores d’activitat i encara ens falten casi tres hores de cotxe.

Resumint, crestes 2, novatillos crestaires team 0,5...

ARESTA SISCARO ASCOBES

Dissabte 25 d’agost vam anar, amb en Waldo, a l’aresta entre el pic del Siscaró i el pic d’Ascobes, a Andorra, desprès d’una tarda de divendres d’investigació i localització de rocodroms andorrants i l’activitat pròpia del país, l’andorring, altrament dit, l’alegre desgast de targeta.

La sortida es al fons de la vall del riu Madriu, deixant el cotxe desprès del càmping, en un pàrking improvisat desprès de passar un pont.

A uns deu minuts es troba l’inici del camí als estanys de Siscaró i el refugi lliure annex
Hi ha una bona pujada al costat d’un torrent que baixa dels llacs, un cop allà, vàrem seguir unes marques del grp que anaven en direcció del pic del Siscaró, tot i que a mitja pujada el cel es va acabar de tapar i varen començar alguns trons, cada vegada mes propers, i vam decidir canviar l’objectiu del dia.
Anem fins el refugi de Juclar, seguint el que sembla un tram nou del grp, amb algun tram amb bastant pati i equipat amb un cable de vida com si extractes d’una via ferrata.

L’objectiu del desviament sembla clar, fer arribar el grp al refugi Juclar fàcilment, i aprofitar que aviat serà un refugi guardat...

Un cop arribem, dinem una mica mentre anem observant el cel, fa ullades de sol, però no acaba d’aclarir se i decidim baixar cap el cotxe, acabant l’activitat amb 6 horetes de caminar.

De moment, crestes 1, novatillos crestaires team 0...

Agafem el cotxe i anem cap al refugi de Merialles, demà toca la cresta del Gasamir al Canigó, on arribem, desprès de una parada tècnica a Puigcerdà, per rehidratar nos convenientment amb un parell de cerveses-cocacoles.

dijous, 16 d’agost del 2007

EL CANAL DU MIDI I EL CANAL DE LA ROBINE, AMB BTT.


Acabo de tancar, silenciosament, la porta del garatge, cada vegada hi tinc mes practica, al final aconseguire baixar la sense despertar mig veinat, pel carrer de baix pasen dos cotxes, es negra nit encara.
Agafo l’autopista, el sol va apareixent per l’horitzo, mica en mica, pero encara vaig carregat de lleganyes, no hem costa llevar me, pero fins el primer café, no hi acabo de ser del tot.
Una area de servei apareix com un illot de llum i escalfor un pel mes enlla, aprofito i paro; calent, fosc, amargant… no hi ha res com un bon café al mati, fins hi tot el café d’un euro de la maquina fa el fet.
Dins, no hi ha lloc per seure, i fora fa fred per estar parat, prenent un café, en pantalons curts, pujo al cotxe, l’arrenco i torno a la carretera, seguint les linies paraleles que marquen els limits.
Arribo a la frontera, escurant l’ultim glop de café, ja fred, uns cons ens condueixen a tots cap a l’embut on ens esperen tres o quatre policies, ens miren la cara, pero ens deixen passar, suposo que un tio sol, sense afaitar, carregat de lleganyes, amb la motxilla i la bici sobresortint del maleter no deu ser massa sospitos.
Vaig mirant les sortides, buscant Narbonne nord, fins que descobreixo que nomes hi ha Narbonne sud i Narbonne centre… he d’anar fins la sortida de Beziers i donar la volta, i a sobre es posa a ploure, prenguem nos ho amb calma.
Segueixo les indicacions i trobo l’estacio del tren amb facilitat, fins i tot, en un cop de sort, veig un cotxe que marxa al carrer del costat, puc aparcar davant mateix, sense pagar zona blava, que tambe en tenen per aqui.
Munto la bici i m’equipo per la travessa, miro el cel i decideixo posar me el xaleco, el dia s’ha llevat rufol.
Miro horaris, agafo bitllet, per mi i per la bici, i busco on pasar l’estona abans no arribi el tren, hem decideixo per una cafeteria amb crusants acabats de fer, que, tot i ser congelats, tenen un gust prou bo, agafo el diari, l’independent, en frances, pero acabo entenent ho prou be, de fet, les noticies, avui dia, son les mateixes a tot arreu.
Validar el billet, baixar escales, pujar escales, comprobar que soc a la via bona, confirmar ho amb una senyora que esta tant perduda com jo, s’em pasa el temps i ja tenim el tren aqui.

Hi ha un petit departament on hi cabem mitja dotzena de bicis, hauria d’anar a seure al vago, pero hem fa una mica de yuyu deixar la bici alla, sola, desamparada… ho parlo amb el revisor i no hi posa cap problema, mentre hem comenta que tots els ciclistes l’hi demanen.

Amb un parell de estrebades, els tren es posa en marxa, es bastant rapid, de fet, triguem 30 minuts justos per fer els 60 km que separen Narbonne de Carcasonne, “igual” que la Renfe…
Surto de l’estacio de Carcasonne i veig el canal, pasa pel davant mateix, coloco la bici i faig la foto inicial, no se com quedarem de pols o fang al final, pero almenys que es vegi la bici neta.

De moment, les complicacions mes importants son esquivar els navegants que venen de comprar els crusants i el pa de l’esmorçar, mentre va fent algunes ullades de sol, a veure si encara tindrem sort.
El primer monument que trobem es el pont canal de Fresquel, foto obligada, son estructures molt curioses, es tracta fer passar un canal d’aigua per sobre d’un riu, de manera que puguin circular les barques per sobre.

Mes endavant trobo el poble de Trebes, hi ha un petit mercat ambulant de fruita i verdura, aixi com els imprescindibles navegants carregats amb la barra de pa que tornen cap a la barca per esmorçar amb la familia, ja he fet 7o 8 fotos i un video, m’adono que he fet moltes parades i que tinc una pila de kilometres per endavant, aquesta sortida es de aperitiu, ja vindrem amb mes calma, a fer el turista despistat.
Tiro cap a Marseillette amb ganes, amb el paisatge tipic del canal, avingudes llargues de plataners, amb una ombra potent que filtra la llum del sol i un cami de terra a banda i banda del canal per on circular amb la btt.
Trobo un parell de families amb les bicicletes, alguna colla d’amics, bastantes parelles i alguna senyora d’edat avançada que deu venir hi sovint, roda mantenint els 20 km hora sense despentinar se amb una bici de passeig, disimulo i paro a fer un mos per evitar el ridicul, m’ha deixat ben impresionat.
Hi han bastantes gavarres antigues reformades com a vivenda, ha de ser original viure al canal, segurament bastant mes barat, i si et canses del paisatge que veus desde la finestra, tires una mica endavant o una mica endarrera i tema solucionat.

Es curiosa la forma de salvar els desnivells, pujen o baixen els vaixells amb les rescloses, aixo si, vista una, vistes totes, tot i que els “resclosaires” miren de posar el seu toc personal a cadascuna d’elles, uns fan escultures de fusta, altres tenen petits “colmados” per assortir tots aquells que es van posant davan els ciclistes per ser esquivats… o no.


L’aigua necesaria per que el canal no es buidi ve de la Montagne Noire, d’on recullen les aigues dels rius i rierols en un enorme diposit i van reomplint lo; l'aigua que sobra, surt per sobreixidors, algun amb forma de pont

Al migdia arribo a Homps, l’hora de dinar de la contrada, i com que no se els kilometres exactes que manquen fins el proper poble, decideixo parar, el fet de veure diversos ciclistes i moteros ja entaulats tambe ajuda. La chef del restaurant hem comenta que he de deixar la bici fora, no hem fa gens de gracia, abandonar la, pero no hi ha res a fer, i l’oloreta de carn a la brasa es intensa.

M’encamino al jardinet on estan les taules parades i trio el menu especial del midi, amanida niçoise, costelletes a la brasa i una macedonia fresqueta, tot rematat amb un café amb gel i vistes al canal, ara ja al costat de la meva estimada btt.

Tornar a posar se a pedalar costa una mica… bastant, i els kilometres costen de pasar, en alguns trams el cami desapareix i has de pasar per la carretera, amb un sol de justicia i sense l’ombra que m’habia acompanyat desde el mati, aqui no hi han plataners.
A mitja tarda arribo a le Somail, un petit port amb un bar adosat, cuatre tauletes a l’ombra i un parking per bicis ple, m’agrada aquest esport!!

Hem prenc una cerveseta per recuperar el nivell adecuat d’hidratacio i aprofito la parada per trucar a la jefa I posar la al dia dels meus progresos.

Sembla que el beuratge ha fet miracles en la meva moral, i surto d’alla mantenint una velocitat bastant similar a la que hauria de ser adecuada, si vull arribar a casa a una hora raonable.
Deixo enrrera el Canal del Midi, que continua el seu cami fins a Sete, i agafo el Canal de la Robine, sense ni una curva en deu kilometres, pero amb una pila de rescloses, fins a Salleles d’Aude, on el desnivell i l’amplada a superar era massa pels enginyers de l’epoca, i en lloc de fer un pont canal, han muntat una resclosa que baixa els vaixells fins el riu, repressat per tenir prou caval, i els mena cap a una altra resclosa, que els torna a pujar a nivell del canal.
L’unic problema esta en que no puc fer servir la resclosa ni el riu repressat per travesar a l’altra banda, per sort, hi ha un vell pont metalic d’una antiga via abandonada que permet el pas d’una banda a l’altra del riu, i un cami al costat de les vinyes et porta de nou al canal.


Miro el mapa i veig que la llarga recta que tinc davant hem mena directamement a l’estacio de Narbonne, te aproximadament uns 15 o 20 km, i es tot un repte, un repte com el que hem suposa la llanxa Nicolls 1170, amb capacitat per a 10 persones, el seu motor de 16 cilindres d’injeccio directa i 6 litres de cilindrada i la gracil damisela que m’ha saludat desde el pont de comandament amb el seu breu bikini de color negre I la seva cabellera rossa al vent.
Acabavem de sortir ambdos de la resclosa, preparats per afrontar l’ultim tram a tota velocitat, be, de fet, la Nicolls te dues velocitats, endavant i endarrera, pero en aquell moment no ho sabia, i calia mesurar be les forces, si agafava el repte no podia fallar, un lleuger pendent inicial i les ultimes sis o set ametlles que hem queden a la butxaca hem donen els anims necesaris, comença la cursa.
Mentre pensava si acceptar el repte, la llanxa agafa uns metres avantatge, llençada a la velocitat esparverant de 7 km hora, una velocitat que augmenta amb la pujada de voltes del motor fins a arribar a uns temibles 10-12 km hora, que pot mantenir gairebe indefinidament, mentre que jo nomes comptava amb la força de les meves cames, una mica escasa a aquestes alçades, i la entusiasta colaboracio de la meva btt, una mondraker finalist pro amb la seva forquilla marzochi de suspensio hidraulica, capaç de volar a mes de 60 km hora… en baixada
Els primer moments son d’euforia, la petita baixada hem dona avantatge i recupero terreny amb facilitat, despres, amb el terreny anivellat, la distancia es va reduint amb menys facilitat, tot i que continuo mantenint un bon ritme, mentre la Nicolls talla l’aigua amb l’aerodinamica d’una llamborda, llençada a tota velocitat canal enlla.
Uns minuts mes tard, aconsegueixo posar me al nivell de la llanxa i la seva amazona de cabells al vent, pero un aditiu inesperat hem fa apretar el ritme i avançar les sense mirar enrrera, la mare de l’amazona ha aparegut per la portella lateral, amb els seus 120 kilos i cara d’acabar de llevar se de fer la migdiada. Per sort, arribem a l’ultima resclosa, i puc continuar sense aturar me, mentre la Nicolls ha de parar i esperar a que l’aigua l'ajudi a baixar.

Superada l’impresio de tant funesta visio, m’adono que les primeres cases de Narbonne estan a tocar, hi ha alguns cotxes i he de agafar un carrer lateral, abandonant el cami de sirga que m’ha acompanyat tants kilometres.
Amb una certa recança, m’acomiado del fil d’aigua i marxo avinguda enlla, cap a l’estacio del tren, i a les 17:43 acabo d’arribar al cotxe.