dimarts, 19 de juny del 2018

Tuscany Trail 2018

     Tots tenim algun somni boig, alguna d'aquelles coses que no reveles a ningú, per por de semblar un ximple o que et prenguin per sonat.
     En el meu cas, feia 4 o 5 anys que anava seguint diferents curses o marxes de llarga distancia, tant el Cami de Sant Jaume, descartat per que cada cop que l'intento em passa alguna cosa, com rutes espectaculars a USA, que, obviament, queden lluny.
    Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar d'una ruta per la Toscana, i vaig remenar per internet fins que en vaig trobar informació i un video...


White roads and red wines ( Tuscany Trail 2017 ) from Gianluca Ricceri on Vimeo.

     Va semblar me una prova que ho tenia tot, llarga, assequible, i, amb el ingredient perfecte, en realitat, no es una cursa, es una aventura on cadascú va al ritme que vol.
     Òbviament, van passar mesos abans d'atrevir me a plantejar a la família una setmana rodant amb bici per Itàlia, però poc a poc, l'idea va anar prenent cos i els Reis Mags de l'Orient van fer me arribar l'inscripció a la Tuscany Trail 2018.

     31 de maig de 2.018
     Aquest 2.018 no ha estat un any fàcil, pèrdues familiars sentides, molta feina i mil problemes més, entre ells, el pitjor any en km recorreguts en bici dels últims 10 anys, però el dia es va anar acostant i, com qui no vol la cosa, vaig trobar me a l'Aeroport del Prat, amb una caixa enorme, una motxilla i la família acomiadant se, mentre passava els controls de seguretat.

     Un cop a Pisa, vaig muntar la bici, una magnifica Stevens Prestige, i cap a Massa, una vila costanera on comença tot aquest jolgorio anomenat Tuscany Trail.
     La ruta fa uns 540/560 km., on cal afegir els desplaçaments per menjar o dormir. 
     Si, ja se que es una Unsupportted Bicycle Adventure, on caldria dormir al ras i menjar de fogonet, però nois, un te 50 tacos acabats de fer i moltes guerres a sobre com per complicar se la vida d'aquesta manera.
     Apart, la ruta va de poblet en poblet, a la Toscana, amb una gastronomia espectacular, amb bons vins, pasta fresca, trufa, carn de veritat...
     La primera nit, l'organització et reserva una instal·lació esportiva on plantar la tenda o fer bivac dins els vestuaris o a les grades de ciment, opció que vaig escollir, ni que fos per mantenir l'esperit aventurer, almenys, el primer dia.

     1 de juny de 2.018
     Sempre m'ha semblat un misteri com, a primera hora del matí, després de dormir de qualsevol manera dins un sac, amb ben just un cafetó i un croissant a l'estomac, 750 tios es poden reunir en una plaça, animats i alegres, per fer més de mig miler de km pedalant, però, es així, per alguna estranya raó, ho fem, suposo per que el nostre dia a dia acostuma a ser bastant avorrit, si fem alguna cosa, ha de ser ben èpica, que es pugui explicar.


     Com es habitual, tothom va sortir com si a l'hora de dinar ja haguéssim d'estar a casa, dutxats i vestits de persona normal, de fet, 4 ximples van sortir dissabte a les 8 del matí i diumenge a les 16:15 ja havien acabat, suposo que alguna anima benefactora els devia sacrificar per que no patissin més.
     Suposadament, aquest any el recorregut era molt mes assequible, ideal per una gravel, però després de 4 o 5 rampes impossibles i una dotzena llarga de trialeres, vaig començar a dubtar ho i enyorar la meva Specialized doble amb canvi 3x9 de BTT...

     Al final, desprès de molt suar, vaig aconseguir arribar prop de Fucecchio a mitja tarda, on vaig buscar on dormir i vaig pagar la primera novatada, tots els airbnb prop de Florencia estaven plens de ciclistes i només estava lliure un Alberg a San Miniato Alto, a uns 10 o 12 km, amb bones critiques i be de preu.
     San Miniato Alto es un antic Monestir, amb unes vistes espectaculars i, òbviament, unes pujades que també ho son...

 

      Per sort, també hi han magnífics restaurants i pastisseries on vaig poder sopar com un senyor i reservar l'esmorzar de l'endemà...

      2 de juny de 2.018
     El que ahir va ser un problema, pujar fins dalt de Sant Miniato Alto, avui es un avantatge, gas i avall i cap a Vinci i Florencia!!
     Els paisatges son plenament mediterranis, vinya, blat i oliveres, carreteretes i pistes estretes entre turons, Toscana en majúscules.


     Tot i així, els organitzadors van aconseguir continuar trobant rampes impossibles, almenys pel meu pinyo de 34 i la Stevens carregada, i després de haver nos desviat de la ruta uns 20 km per un Rally de Vehicles Histórics, prop de la casa natal de Leonardo da Vinci, decidim que ja en tenim prou d'improvisar i anem directes cap al Riu Arno i fem una entrada triomfal a Florencia, avui si, amb un airbnb encarregat de bon matí, prop del centre i sense pujades.



     3 de juny de 2.018
     Un cop fet el cafè, resoltes 4 trucades de feina i fetes les 125.348 fotos de rigor, vaig començar a pedalar amb una divisa, seguir al maxim el track, pero sense complicar me la vida, si trobava pujades impossibles o trialeres, agafariem un tram de carretera i avall.
     I així vaig entrar a la Regió del Chianti, amb ganes de provar el Brunello de Montalcino. Com era d'esperar, els Deus em van castigar, no en vaig trobar ni gota, va ploure i va costar gairebe 1 hora buscant el airbnb quan ja era gairebe fosc.
     Per sort, la Mamma que regentava l'establiment es va apiadar de mi i va preparar me un sopar com a casa.
                                                       


     4 de juny de 2.018
     Com podeu imaginar, l'esmorzar també va ser "frugal", realment va anar d'un pel que no em quedo una setmana allà...
     Però tenir una ciutat com Siena a menys de 10 km va ser prou fort com per agafar la bici i posar me a pedalar, avui si, seguint el track oficial.
     Realment, no hi ha paraules, una ciutat encantadora, aneu hi, però fora de temporada.


     Per si aixó no fos prou, la resta de la ruta seguia gran part de la Eroica, strade bianche i paissatge per enmarcar tot el dia.

 

     I per acabar de rematar ho, final d'etapa a Buonconvento, un petit poblet, dins dels mes bonics d'Italia, on vaig refer me amb un fantàstic risotto i una copeta de vi.



     5 de juny de 2.018
     Avui era l'etapa reina, el pas per San Quirico d'Orccia, i la pujada a Radicofani, seguint per estrade bianche i carreteretes perdudes.
     Ben aprop de Radicofani, 3 italians amb bicicletes gravel anaven en direcció contraria al track i dient les mil pestes sobre la pujada impossible, i van recomanar me agafar, com ells, la carretera paral·lela. Després d'intentar seguir el track una mitja hora, vaig girar cua també i cap a la carretera. Segons vaig veure després, si arribo a apretar mitja horeta mes, ja era dalt, però això ho haurem de fer l'any vinent...
     Un cop arribat a Radicofani, vaig buscar el poblet on tenia l'habitació, la Abaddia di San Salvatore, a uns 12 km i que, donat que estavem dalt de tot d'una muntanya, arribar hi havia de ser un moment. Per desgracia, estava molt aprop, just a la muntanya del davant, i per accedir hi calia escalar, mai millor dit, una carretera on no volien anar ni els del Giro...
     Va costar gairebe dues hores fer els 12 km...

     6 de juny de 2.018
     Ja començava a olorar se el final i avui l'objectiu era arribar al mar, a la vila d'Albinia, i vaig aconseguir ho.
     La baixada inicial va reconciliar me amb el ciclisme i, un cop recuperat el track original, la cosa va anar millorant per moments.
    Poblets de somni anaven apareixent darrera de les curves de carreteres i pistes perdudes, va ser dia de foto cada 5 minuts, Sorano, Pitigliano, tots per enmarcar...



     Ja al vespre, vaig aconseguir arribar a Albinia, on tenia un apartament a la Azienda Agroturistica Il Girasole, un petit paradís al costat d'una granja, on vaig menjar me una de les millors pizzes del viatge.

     7 de juny de 2.018
     L'etapa d'avui era senzilla, donar li la volta a l'illa de Monte Argentario i travessar el bosquet de pins fins l'arribada.
     Com que tenia els meus dubtes, vaig anar repassant el track i, veient els desnivells, m'ho vaig agafar amb calma.
     Hi ha una llengua de terra que et mena cap a l'illa, i, un cop allà, una carretereta cap a Porto Santo Stefano. 
     Allà comença l'etapa de veritat, un caminet puja d'arran de mar fins els 635 metres d'alçada, i no es una pujada mantinguda, pujes una muntanyeta, baixes, pujes la següent, que és una mica mes alta, la baixes... i així fins a donar li la volta a l'illa, uns paisatges de somni, amb un mar blau com només pot ser ho el Mediterrani, però unes suades espectaculars.




     Per acabar d'arreglar ho, pràcticament no hi ha cap poblet a l'illa, només hi han casetes aïllades, i, per tant, no hi ha bars ni restaurants, vaig trobar una terrasseta perduda, on no li quedava ni un trist panini i vaig dinar un maxibon de nata i xocolata.


     Per sort, "només" vaig trigar tot el dia en arribar a l'altra banda de l'illa, Porto Ercole, on vaig carregar aigua de nou, els 3 litres que duia van ser pocs...
     Un cop recuperat, vaig agafar l'altre llengua de terra que mena cap el continent, la Riserva de la Feniglia, boscos de pins, senglars, amb el mar a banda i banda, i cap a Capalbio, quedaven 20 km i ja m'hi veia.


     La pista era recte, sense desnivell, ideal com a final d'una travessa meravellosa per la Toscana, fins arribar a una porta amb obertura automàtica, que no s'obria. Recuperant les habilitats escalatories d'anys de joventut, vaig fer una ullada a la porta i al mur, vaig picar al timbre d'informació i... res.
     Dos minuts després, un ciclista de la zona va arribar i em va cridar que el seguis, un petit corriol travessa el mur i fa inútil la porta.
     El track anava resseguint la costa fins a Capalbio, però els organitzadors se les van empescar per trobar encara 4 o 5 rampes d'aquelles d'urbanització dels 70's, de les de posar el pinyó gros i tot i així no poder ni pedalar, i un cop superat tot això, la pista ens portava cap a una zona de sorra negre finíssima, tant fina que les rodes hi quedaven enfonsades mes de 10 cm.
     Mitja hora més de improperis, barbarismes i mencions diverses a la parentela dels organitzadors, i vaig aconseguir arribar al final.

     6 dies, 9 hores i un minut per fer els 620 km de la Tuscany Trail 2.018.


     Per be o per mal, l'aventura encara va durar uns dies, la companyia aèria va decidir que anul·lava el vol i vaig arribar a casa dilluns al vespre, però aixó ja es tota una altra historia...

diumenge, 30 d’agost del 2015

PIRINEXUS TRANSPIR, AVENTURILLA D'AGOST

Després de mesos atabalat, sense ni sortir a muntanya ni en bici, vam poder lligar una escapadeta de tres dies amb una molt bona colla d'amics

Vam agafar el track de la Pirinexus i el vam adaptar als dies disponibles i els horaris de trens

El dijous 20/8/2015, a les 6:15 del matí, ja estàvem a l'estació dels FFGC de Sant Cugat, amb les bicis carregades


Algun company va confondre els horaris, però a una hora prou raonable estàvem a l'estació de Girona, rient dels comentaris entre el revisor i un galtes que s'havia colat al tren, referits a diverses practiques sexuals i a qui li correspondria el "disfrute" de les mateixes

L'inici es el Carrilet, cosa que garanteix bona pista i velocitats elevades, tot i la punxada post foto d'un dels companys


A l'hora de dinar, sense mes incidències i tot i que la pista no para de pujar i la calor ens anava rebaixant els ànims, vam parar una mica abans d'Olot, on amablement, el guàrdia de la piscina ens va demanar que "foteu les bicis fora, que emprenyen"

Tot i això, el menú va estar prou be i l'arròs, tot i ser reescalfat amb microones, es podia menjar

La pujada al Coll de Coubet va començar a la millor hora, la de la calor, sobretot si acabes de menjar un platarro d'arròs i va acabar d'arreglar se al enllaçar amb el Coll de Santigosa

L'arribada a Sant Joan de les Abadesses, després de, (per fi!!!), fruir d'una baixada en condicions, va suposar buscar el Càmping, que es troba a uns 6-7 km enllà del poble, en fi, menys que haurem de pedalar demà

Per sort, tenim amics a tot arreu i el sopar el vam fer a can Periplo, tot boníssim, els vam buidar mitja nevera amb la gana i set que portàvem. Te'n devem una!!

L'endemà, només acabar d'esmorzar, Coll d'Ares amunt, amb algun petit problema de meteorismes i derivats, que es van anar agreujant conforme anava pujant muntanya amunt.

Per sort, els companys anaven davant i vaig poder "esplaiar me a gust" darrera de diversos arbres, que estic segur que creixeran ben formosos...


A mitja pujada, mentre buscava un segon arbre on esplaiar me lluny de les mirades, m'avancen una colla ben peculiar, tres catalano-argentins-italians, tots tres en bici i amb un remolc amb gos.

Un d'ells duia una tofa afro de cabells tant impressionant, que podia perdre hi qualsevol cosa, de fet, un cop dalt, vam xerrar una estona i li semblava que hi havia perdut les ulleres i no les trobava, de fet, vaig comentar li que potser hi trobaria la novia de l'institut... 

Un cop coronat el Coll d'Ares, començava una de les parts mes entretingudes, una baixada d'uns 65 Km fins a Ceret, llàstima que, només començar, avançant a un pobre carretero i a uns 60 km/h, vaig enganxar una pedra i es va rebentar la roda del davant

Vaig estar a punt de necessitar un altra arbre per esplaiar me

Poc després de resoldre la incidència, vam arribar a Prats de Molló, on vam decidir recuperar ànims i forces


La resta del viatge fins a Ceret, pla i avall i fruint de rodar, però amb una calorada espectacular, per sort, vam trobar una pastisseria espectacular, amb aire condicionat i que ens va permetre entrar les bicis dins

Uns km mes enllà, a Sant Joan Pla de Corts, ens vam trobar un llac habilitat pel bany, ple de tirolines i arbres equipats per pujar hi, òbviament, ens hi vam quedar una estoneta

Com que no teniem resposta de cap càmping on dormir, vam continuar cap La Jonquera, pel Coll de Panissars, maquíssim, estret, i entre alzines sureres, fins a la frontera, on comença un tram de pista i rampes de ciment on cal anar amb molt de compte

Tant aprop que sembla i la feinada que vam tenir per arribar hi


Vam trobar un Hotel a preu raonable i apartat de jolgorios, on ens van donar  quatre patates per acompanyar les cerveses


Aixó si, si aneu a la Jonquera i voleu menjar pizza, aneu a can Toni, Espectaculars!!

L'endemà, desprès d'esmorzar, carretera i manta cap l'Empordà, ens espera un bon bany a la platja de Llançà

Agafem carreteretes perdudes i pistes entre vinyes i oliveres, i per acabar de empapar nos del sentiment mediterrani, vermutet al migdia



Sense mes entrebancs, i després d'uns km per carretera, arribem a Llançà i donem per finiquitada l'aventura amb la BTT, la del tren, encara duraria una estoneta mes









diumenge, 25 de gener del 2015

2015, TORNEM A COMENÇAR UN ANY

Nadal, Cap d'Any, Reis, Sant Antoni i tornar a agafar la BTT.
Es el ritual de cada any, un mes i mig sense agafar la bici i patir una mica les primeres sortides.
Havia previst fer uns 100 km al Gener i ja els tinc, fins i tot he rebaixat una mica l'excés de torrons, polvorons, cava i dinars-sopars pantagruèlics.
Tot comença de nou, com sempre.


dilluns, 11 d’agost del 2014

DESCOMPRIMINT


     Havien de ser 4 dies, desprès 2, al final ha estat una escapada on he estat mes hores conduint que no rodant, però ha anat prou be per descomprimir i alliberar tensions.
     Tot il·lusionat, he agafat les dues bicis, la de carretera i la de muntanya i cap el Cap de Creus.
     He improvisat una ruta cap a Cadaqués i tornar, curteta, sortint al migdia no podia allargar ho gaire, però els paisatges sempre valen la pena.


     I després de fer una cerveseta mirant els focs artificials de la Festa Major del Port de la Selva, a dormir, que demà m'acostaré a la Catalunya Nord, un cop visitat la Cooperativa d'Espolla, que tenen una garnatxa dolça que "quita el sentio".
     Entro a França per la Nacional que travessa La Jonquera, em recorda a la pitjor versió de carrer amb botigues d'Andorra, horrorós.
     Un cop passada la frontera, poso el GPS en marxa i cap a Saint Paul de Fenouillet, a veure les Gorgues de Galamús, on sembla que hi ha una carretera fantàstica per fer amb la bici.
     Cal mirar sempre quin tipus de carretera et marca el GPS, o et pots trobar que estigui configurat com a "visita turística de descobriment de carreteres i paisatges deixats de la ma de Deu", trigar 3 hores per fer 40 km. i arribar a lloc a l'hora de dinar.
     Per sort, a la plaça del poble hi ha un bistro amb terrassa, a l'ombra d'uns plataners frondosos, i a preu raonable.
     Pregunto al nano del Bistro i em comenta que a l'estiu només deixen passar per les Gorgues per torns, i que si passo a l'altra banda, haure de fer una circular d'uns 80 km. per tornar al poble o esperar una horeta que obrin la circulació de tornada. Potser no es el meu dia de rodar amb bicicleta...
     Acabo passant hi amb la furgo, amb molt de compte i m'acosto al Castell de Pedrapertusa a fer el turista i tornar a tota maquina cap a casa.



     Resumint, 36 hores a tota maquina.


dilluns, 9 de juny del 2014

ANETO PEL CORREDOR ESTASEN

     No tot es bicicleta, de tant en tant, li trec la pols a les Jeff Lowe, al Jaguar, i m'escapo a fer alguna muntanya, aquest cap de setmana hem fet el Gegant dels Pirineus.


     L'Aneto sempre m'ha fet una mica de mandra per les cues i aglomeracions del Pas de Mahoma, peró s'ha de reconeixer que es un pic magnífic, amb una porta lateral per la que pots estalviar te moltes cues, la Canal Estasen.



   
  Un cop dalt, feia una mica de vent... mireu la dragonera


     Deu n'hi do la cua que ens vam estalviar...


      I com podeu comprobar, la cosa va acabar mooolt be