La sortida va començar molt be, bona companyia, un vehicle nou, potent, modern, luxos, amb capacitats muntanyenques mes que probades, una xofer a l'alçada, un bon esmorçar al fornet de sempre...
Semblava que l'anulacio de la ruta betetera, per complicacions lumbars del guia, podria quedar compensada per la capacitat d'improvitzacio que ens caracteritza.
La continuacio no va quedar enrrere, inici de la ruta amb amplia zona on aparcar, l'ermita romanica de Sant Bernat i l'hotel adjacent, amb instal.lacions de luxe on reomplir el camelback triant qualsevol ampolla de la carta d'aigues minerals...
La cosa va anar complicant se amb el cami ple de bardisses i ben poc transitat, aixo si, les vistes, genials, sembla mentida que encara quedin itineraris tant desconeguts a muntanyes tant transitades, fins i tot vam fer alguna trepadeta.
En veure l'aglomeracio del cim del Matagalls, vam decidir flanquejar lo i obviar el pas pel cim, baixant directament cap al coll Formic, on teniem pensat recuperar forces, atipant nos de valent a base de carn a la brasa, cargols amb sanfaina o qualsevol altra requisit que ens posesin davant.
Aqui va començar la davallada als inferns, no hi havia taula per abans de les 4, i no podien ni fer nos un trist entrepa, veien l'atabalamenta de gent i les cues, no ens vam atrevir a insistir.
Donat que encara era una hora força prudent, vam pensar de tornar al cotxe i fer un dinar tardà, entretenint la gana amb un parell de cerveses i una bossa de patates fregides... algun de la colla fins i tot es va atrevir a consumir una coca cola.
Prometent nos les molt felices, vam començar a caminar cap el cami de tornada, pero un filat agafat amb filferros ens barraba el pas, i no semblava pas que allo fos una d'aquelles tanques que es posen pel bestiar, allo era una declaracio d'intencions, res de pixapins, ni que siguin excursionistes de motxilla.
Van intentar rodejar la finca, buscant un acces amagat al cami, pero la tanca s'allargava mes i mes i les nostres forces minvaven a cada pas.
Entretant, els nostres estomacs entonaven raus raus de protesta, emulant un cor de granotes i gripaus de nit d'estiu, i el cami, ja de per si ple de gent, s'anava transformant en una proceso de "barbies i kens van a la muntanya".
Finalment, no ens va quedar cap altra opcio que repetir la pujada al Matagalls, fins a l'alçada del coll de Llops, moment en que, sense poguer suportar mes la tortura, ens llançarem muntanya avall fins un corriol que ens mena de nou al cami pel que haviem ascendit, entre boscos de faig i catifes de fulles.
A quarts de set de la tarda, asedegats, famolencs, garrativats i esmaperduts, vam arribar a una area de servei de l'autopista, on vam poguer menjar un parell de bocates de truita, mentre l'home bionic que ens va guiar entre les tenebres a ritme de "matacaballo", es prenia la segona coca cola del dia i ens comentava que s'esperaria a casa a menjar "alguna coseta"
Per mi que de tant treballar amb ordinadors, s'ha tornat cibernetic, i porta un parell de piles alcalines sota l'aixella...
Escrits
