BON ... NADAL

Si no ens veiem, bon Nadal i bones festes, i feliç any nou i tot això que es diu per aquesta època!!!
Ja hi som, avui ha estat el primer dia, definitivament, ha arribat el Nadal, l’època en que hom ha de ser feliç per decret, en que ha de donar i rebre regals i fer compres compulsives d’objectes inútils, que en la majoria de casos acabaran al fons d’algun armari atrotinat.
La veritat es que cada any que passa m’agraden menys les festes, la publicitat del corte ingles, les colònies i aquest tuf de bonhomia boba que s’ens encomana a tots. Sembla que per un dies, tothom ha de ser bo, ha de tenir bons sentiments i tornar se bona persona de cop.
En la majoria de casos, el Nadal suposa una nova carrega a la minsa economia personal, com si no tinguéssim prou amb hipoteques i feines mal pagades, ara també cal exhaurir la visa fins al final, cal quedar be amb tothom amb un bon regal, quan en la majoria dels casos, es defrauden totes les expectatives, que dir del honrat pare de família que desitja qualsevol cosa una mica personal, pensada, i que acaba rebent la colònia, la corbata, les pantunfles, el cd d’aquell cantant que no suportes, o horror dels horrors, un d’aquells regals absolutament inútils de les botigues de regals “originals”, com ara un biberó per cubates o uns calçotets amb trompa...
Mon apart son els lots d’empresa, acumulacions de fantasia animada dins d’una caixa de cartró, que esdevenen el que son en realitat un cop han passat els 5 minuts reglamentaris d’il·lusió, el mateix tinto reserva Rioja bodega peñon, els mateixos embotits oliosos pata casi negra i el whisky, de marca il·localitzable, que acabarà bevent se el cunyat pesat de la família quant ve de visita.
A l’altra banda tenim el que fa aquests regals, subdividits en dos bàndols, el veterà que agafa el de cada any i bon vent, total, a ningú li fa cas, i el pobre novato que es trenca les banyes intentant fer alguna cosa mes original, pensant mes en les persones, i que acaba invariablement crucificat per les enveges dels receptors de lots, per haver fet regals diferents.
Resumint, estem en plena època de pau i amor, en que rebem regals que no volem i fem regals per compromís, això si, tothom content i amb bona cara.... es Nadal.

Fred d'hivern

El movil sona de fons, mentre els últims somnis s’esvaeixen, allargo la ma i el silencío. Estiro les cames i els braços, amb delicadesa, no estic sol, i faig mitja volta buscant els últims escalfors de la nit.

Allargo un braç fora del llit i aixeco el plomes, fa fresca i tothom dorm, estem a final d’octubre i comença a notar se la nit, ja tocava. Hem vesteixo com un amant ocasional, en silenci, d’amagat, i acabo de posar me les botes al replà, mentre repasso mentalment la llista, movil, cartera, claus...

Obro la porta del garatge i trec la moto fora, l’engego amb recança, i caminant de puntetes, com demanant perdó pel soroll del motor, que ronroneja al costat i tanco lentament la porta.
Ja soc lliure, el ventet a la cara, el fred a les puntes dels dits, el fil d’aire que entra per la pantalla del casc, les velles sensacions que tornen, els records d’altres sortides que semblen tan llunyanes.

Les llums encara son obertes, i hi ha una mitja boira baixa que humiteja els carrers, l’albada s’intueix lluny, s’obre pas per sobre Collserola, lentament, amb confiança, sap que el seu triomf es cosa de temps.

La benzinera es oberta, com sempre, amb les seves llums borroses, la parada es breu, el temps just d’omplir el dipòsit i deixar anar un breu bon dia al pagar, la contesta es també breu, el torn es apunt d’acabar i no hi ha ganes de conversa desprès d’una nit en blanc.

L’entrada a l’autopista, deserta, es un convit al viatge, una llarga tirallonga d’asfalt il·luminat, a parts iguals, per uns fanals de llum grogosa en retirada i l’albada guanyant intensitat.

500 metres, sortida 14, Montmeló, circuit de Catalunya, Granollers Vic, tot sota control, deixo anar poc a poc el gas i el pes a l’esquerra, obedient, la moto agafa el revolt amb fluïdesa, com sota l’aigua, ni un obstacle, ni un soroll, més enllà del soroll blanc del vent.

Un control dels mossos, tots els sentits desperten de prompte, no es qüestió de jugar, un es sent culpable sobre una moto, sempre som nosaltres qui fem fum, soroll, anem com a bojos... falsa alarma, tenen una corrua de cotxes parats i estan fent bufar als conductors, algun ni caldria, però cal fer ho...

M’adono que ja es clar, l’albada ha guanyat la partida, tot i que l’asfalt encara es humit, brillant, com acabat de posar, un vidre sense llum que trepitjo, profanant lo, l’ambient, però, encara es fred, i una esgarrifança hem recorre la columna i fins i tot la moto nota el moviment, tremolant com jo; es l’hora de fer un tallat.

Hi ha un petit espai entre les fileres d’aparcament per cotxes, ratllat al terra, reservat per les motos, no cal triar, estic sol amb un parell de cotxes que son un pel mes enllà, prop de la sortida de la benzinera.

M’apropo a l’entrada del bar traient me els guants i el casc, la jaqueta l’obriré dins, mentre s’entelen les ulleres amb el baf, tallat i crusant, original com sempre, busco una taula al costat de la finestra, no vull deixar sola la meva companya, el primer cafè del dia es un moment molt íntim on cal tenir algú al costat, silenciós, però conegut, amb qui no calguin les paraules.