dilluns, 20 de novembre del 2006

Fred d'hivern




El movil sona de fons, mentre els últims somnis s’esvaeixen, allargo la ma i el silencío. Estiro les cames i els braços, amb delicadesa, no estic sol, i faig mitja volta buscant els últims escalfors de la nit.

Allargo un braç fora del llit i aixeco el plomes, fa fresca i tothom dorm, estem a final d’octubre i comença a notar se la nit, ja tocava. Hem vesteixo com un amant ocasional, en silenci, d’amagat, i acabo de posar me les botes al replà, mentre repasso mentalment la llista, movil, cartera, claus...

Obro la porta del garatge i trec la moto fora, l’engego amb recança, i caminant de puntetes, com demanant perdó pel soroll del motor, que ronroneja al costat i tanco lentament la porta.
Ja soc lliure, el ventet a la cara, el fred a les puntes dels dits, el fil d’aire que entra per la pantalla del casc, les velles sensacions que tornen, els records d’altres sortides que semblen tan llunyanes.

Les llums encara son obertes, i hi ha una mitja boira baixa que humiteja els carrers, l’albada s’intueix lluny, s’obre pas per sobre Collserola, lentament, amb confiança, sap que el seu triomf es cosa de temps.

La benzinera es oberta, com sempre, amb les seves llums borroses, la parada es breu, el temps just d’omplir el dipòsit i deixar anar un breu bon dia al pagar, la contesta es també breu, el torn es apunt d’acabar i no hi ha ganes de conversa desprès d’una nit en blanc.

L’entrada a l’autopista, deserta, es un convit al viatge, una llarga tirallonga d’asfalt il·luminat, a parts iguals, per uns fanals de llum grogosa en retirada i l’albada guanyant intensitat.

500 metres, sortida 14, Montmeló, circuit de Catalunya, Granollers Vic, tot sota control, deixo anar poc a poc el gas i el pes a l’esquerra, obedient, la moto agafa el revolt amb fluïdesa, com sota l’aigua, ni un obstacle, ni un soroll, més enllà del soroll blanc del vent.

Un control dels mossos, tots els sentits desperten de prompte, no es qüestió de jugar, un es sent culpable sobre una moto, sempre som nosaltres qui fem fum, soroll, anem com a bojos... falsa alarma, tenen una corrua de cotxes parats i estan fent bufar als conductors, algun ni caldria, però cal fer ho...

M’adono que ja es clar, l’albada ha guanyat la partida, tot i que l’asfalt encara es humit, brillant, com acabat de posar, un vidre sense llum que trepitjo, profanant lo, l’ambient, però, encara es fred, i una esgarrifança hem recorre la columna i fins i tot la moto nota el moviment, tremolant com jo; es l’hora de fer un tallat.

Hi ha un petit espai entre les fileres d’aparcament per cotxes, ratllat al terra, reservat per les motos, no cal triar, estic sol amb un parell de cotxes que son un pel mes enllà, prop de la sortida de la benzinera.

M’apropo a l’entrada del bar traient me els guants i el casc, la jaqueta l’obriré dins, mentre s’entelen les ulleres amb el baf, tallat i crusant, original com sempre, busco una taula al costat de la finestra, no vull deixar sola la meva companya, el primer cafè del dia es un moment molt íntim on cal tenir algú al costat, silenciós, però conegut, amb qui no calguin les paraules.