diumenge, 20 de desembre del 2009

QUIN MATI...

Fora estem a -4 graus, son les vuit del mati i nomes porto a sobre una samarreta de licra i uns pantalos curts.

Mentre agafo forces per sortir del cotxe, surten tot d'homenets blaus d'una furgoneta i un tros mes enlla, una parella de la guardia civil, amb tricorni i mostatxo xerren animadament amb dos mares noels vestides amb un tanga i sostens vermells i blancs.

Una ullada del sol apareix per l'horitzo, iluminant les pedres d'un castell ple d'extranys personatges que fan cua a un barraco d'on surten fumejants tasses de cafe i croisants d'abans d'ahir, m'els jalo i continuo endavant, mentre m'adono que porto un pitrall de colors amb una extranya combinacio de numeros identic als que porten tota aquesta colla de ximples.

Mica en mica, ens van concentrant davant d'una arcada inflable de color negre i un home amb un microfon ens va llençant una arenga, aixo sembla bravehard abans de la batalla.

De repent, mentre sona una musica estrident que sembla la versio maquinera accelerada de la sintonia del hombre i la tierra, s'obren les portes, i una riudada de ballarines amb xiruques surt esperitada, mentre els-les persegueixen els homenets blaus que baixaven de la furgoneta, i els tres reis d'orient, amb les seves llargues capes i les corones al cap es llencen muntanya avall perseguits per una versio casolana dels increibles i de dos nedadors amb banyador i espardenyes de set vetes.

Hem poso a correr, seguint una blancaneus i dos nans, dins d'un bosquet, deixant enrrere un corredor ple de neumatics que pretenia frenar la nostra marxa, i poc despres, mentre s'ens acosta l'home del micro dalt d'un 4x4 posant musiques estrambotiques, trobem una pila de tubs de formigo, catwoman hi grimpa agilment, mentre una colla de llenyataires que ens precedeixen, es llença sobre una taula on regalen red bull i avellanes.

Recuperades les forces amb la magica combinació, i un cop atravessada una teranyina de cordes encreuades, arrenquem a correr muntanya amunt, on ens esperen un camio de bales de palla per escalar i dos contenidors plens d'aigua i fang.

Ja dins del castell de nou, una piscina d'escuma i un parell mes de barreres de bales de palla intenten frenar nos, pero es inutil, nomes un grapat de filferros, que ens obliga a reptar pel terra, ens retarda uns segons, pero aconsegueixo arribar al final, esprintant amb dues vaques i una colla de calicos electronics que estant encara mes fotuts que jo.

Si, tot i que despres de la ultima mitja marato vaig jurar i perjurar que mai mes tornaria a correr, he caigut en la temptacio, he corregut la Epic Run.




diumenge, 29 de novembre del 2009

LES MARES SEMPRE T'ACABEN FENT TOCAR DE PEUS A TERRA...

Tres caps de setmana sense donar un pal a l'aigua, i avui, ja vestit de "betetero-freerider-radical-como-molo", descobreixo, al obrir la porta el garatge, que esta plovent.

Pujo a casa amb els anims sota terra, buscant una mica de caliu familiar que m'els remonti i descobreixo que els barrufets estan fent la migdiada i la meva santa esposa esta al sofa fent practiques d'hivernacio.

Per sort, fa temps que tinc un garbuix de fotos per ordenar al ordinador i decideixo dedicar m'hi en cos i anima.

Hi han fotos dels ultims 3 anys, cursos d'alpinisme, d'escalada, corredors i travesses hivernals, rodejat de neu i glaç, vivacs a 2.800 metres sota el Perdut, trescant per crestes i senders, esquivant arbres i reguerots amb la bicicleta, de tot una mica.

Ma mare apareix silenciosament, tambe ha vist a tota la colla dormint i no els vol despertar, es posa al meu costat i hem comenta que amb aixo de les fotos digitals, no li ensenyo mai fotos.

Hem dedico una estona a fer li un resum de les diferents activitats muntanyenques documentades a la pantalla de l'ordinador i al final, un cop demostrat que soc un home amant del risc i preparat per tot, comenta que aniria be que pujes dalt la teulada a treure les fulles del desaigua, no sigui que acabi entrant aigua a les golfes.

M'hen vaig al bar a veure el Barça.

dimarts, 10 de novembre del 2009

MADKEDADA MIXTA COLLSEROLERA

Tenim "chica nueva en la oficina"
Despres d'una setmana i mitja de pensar, repensar, parlar amb la dona, el nen, la nena, la mare, el coixi i amb les meves altres nenes de dues rodes.... m'he decidit a incorporar una nova xicota, una specialiced negre, que venia de molt bones mans, d'aquestes mans.

La primera sortida, nocturna, amb el frontal al cap i vestit encara de civil, va acabar donant vots i saltant escales avall, a quarts de dotze de la nit, a la plaça del poble, per tant, podeu deduir, que es una maquina per disfrutar com un "enano".

Una veritable maquina total, res no l'atura...


Diumenge passat vam trobar nos tota una colla d'amics, coneguts i saludats amb el denominador comu de coneixer nos virtualment al forum del madteam.

Bon recorregut, molt bona companyia, moltes ganes de pedalar i un fart de riure continu durant 4 hores de trialeres i pistes de collserola.

Aixo si, al final no ens vam escapar de llepar tots el terra, ni que fos a peu parat.

Resumint, que m'hauran de posar les orelles al clatell per que hem capiga el somriure a la cara


Ep, que tenim track!!!

dimarts, 20 d’octubre del 2009

MATAGALLS DOBLE I SENSE DINAR

La sortida va començar molt be, bona companyia, un vehicle nou, potent, modern, luxos, amb capacitats muntanyenques mes que probades, una xofer a l'alçada, un bon esmorçar al fornet de sempre...

Semblava que l'anulacio de la ruta betetera, per complicacions lumbars del guia, podria quedar compensada per la capacitat d'improvitzacio que ens caracteritza.

La continuacio no va quedar enrrere, inici de la ruta amb amplia zona on aparcar, l'ermita romanica de Sant Bernat i l'hotel adjacent, amb instal.lacions de luxe on reomplir el camelback triant qualsevol ampolla de la carta d'aigues minerals...


La cosa va anar complicant se amb el cami ple de bardisses i ben poc transitat, aixo si, les vistes, genials, sembla mentida que encara quedin itineraris tant desconeguts a muntanyes tant transitades, fins i tot vam fer alguna trepadeta.


En veure l'aglomeracio del cim del Matagalls, vam decidir flanquejar lo i obviar el pas pel cim, baixant directament cap al coll Formic, on teniem pensat recuperar forces, atipant nos de valent a base de carn a la brasa, cargols amb sanfaina o qualsevol altra requisit que ens posesin davant.

Aqui va començar la davallada als inferns, no hi havia taula per abans de les 4, i no podien ni fer nos un trist entrepa, veien l'atabalamenta de gent i les cues, no ens vam atrevir a insistir.

Donat que encara era una hora força prudent, vam pensar de tornar al cotxe i fer un dinar tardà, entretenint la gana amb un parell de cerveses i una bossa de patates fregides... algun de la colla fins i tot es va atrevir a consumir una coca cola.

Prometent nos les molt felices, vam començar a caminar cap el cami de tornada, pero un filat agafat amb filferros ens barraba el pas, i no semblava pas que allo fos una d'aquelles tanques que es posen pel bestiar, allo era una declaracio d'intencions, res de pixapins, ni que siguin excursionistes de motxilla.

Van intentar rodejar la finca, buscant un acces amagat al cami, pero la tanca s'allargava mes i mes i les nostres forces minvaven a cada pas.

Entretant, els nostres estomacs entonaven raus raus de protesta, emulant un cor de granotes i gripaus de nit d'estiu, i el cami, ja de per si ple de gent, s'anava transformant en una proceso de "barbies i kens van a la muntanya".

Finalment, no ens va quedar cap altra opcio que repetir la pujada al Matagalls, fins a l'alçada del coll de Llops, moment en que, sense poguer suportar mes la tortura, ens llançarem muntanya avall fins un corriol que ens mena de nou al cami pel que haviem ascendit, entre boscos de faig i catifes de fulles.


A quarts de set de la tarda, asedegats, famolencs, garrativats i esmaperduts, vam arribar a una area de servei de l'autopista, on vam poguer menjar un parell de bocates de truita, mentre l'home bionic que ens va guiar entre les tenebres a ritme de "matacaballo", es prenia la segona coca cola del dia i ens comentava que s'esperaria a casa a menjar "alguna coseta"

Per mi que de tant treballar amb ordinadors, s'ha tornat cibernetic, i porta un parell de piles alcalines sota l'aixella...

Aqui teniu el track:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=588655

L'ARBRE DE L'AVI JOAN

De MONTSERRAT

Feia dos anys que no hi anavem, entre plujes, fred, compromisos i nanos massa petits, pero al final vam ajuntar nos hi una bona colla.

Alla on sigui la teva anima, entre les muntanyes que estimaves, segur que, en veure'ns, ha somrigut.




dijous, 8 d’octubre del 2009

LA COLLITA DE TOMAQUETS



sabieu que els tomaquets fan olor???
sabieu que tenen gust???
sabieu que nomes cal un test, terra i una mica d'aigua???

donçs com es que encara mengeu pilotes de pinpon vermelles???



I encara en queden 6 o 7 madurant.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

MATINAL BETETERO-ESCALATORIA AL GARRAF




Arriba l'hivern, i cal estar una miqueta en forma per la temporada de neu, corredors, gel.... volia anar a rodar una estoneta amb la bici, i ens vam posar d'acord amb un company en la mateixa situacio que jo.

Sortint de Gava, vam anar pujant fins la ermita de Brugues, i d'alla cap el castell d'Eramprunya, tot i que com que no sabiem massa per on anava la pista, decidim pujar hi per la via directa, que per alguna cosa som dos escaladors experimentats i vencedors de mil batalles...

Com podeu imaginar, ens hem fet un tic de carregar la bici a l'hombro muntanya amunt, mentre els litres de suor i les forces anaven avall.


Per sort, la tornada es una pista cara avall llarguisima, rapidisima... i perillosissima, imagineu el desnivell, que, de pujada, els ciclistes li diuen "el purgatori".


Resumint, que entrenar no se si hem entrenat, pero ens ho hem passat bomba.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

BALANDRAU AMB MITJONS D'HIVERN

Ja feia dies que tenia ganes de pujar hi, al balandrau, m'haviem proposat la pujada un parell de cops, pero entre una cosa i l'altra, encara el tenia pendent.

A les 5:30 ja estava dempeus, acabant de carregar me la motxilla i les botes, de fet, amb temps de sobres, com m'agrada a mi, pero al deixar me la camara a casa, vaig haber de recular i vaig acabar arribant tard... uns 2 minutets, pero el company es puntual, i ja m'esperava :-)

Fem una parada a Tona i una segona, aquesta ja amb esmorçar, a Ribes de Freser, pero acabem arribant a bona hora a Queralbs, on comencem a pujar cap a Coma de Vaca, parant un moment al Salt del Grill, que baixa be, tot i estar a la tardor i lo poc que ha plogut.

Continuem amunt a molt bon ritme, de fet, vaig treient el fetge, i tot i la temperatura fresca i que encara no toca el sol, suo com un tocinet, una mica per sobre del refugi de Coma de Vaca, parem a fer un mos.


Continuo endavant, i a mitja pujada començo a notar una escalfor brutal als peus, crec que m'he pasat amb els mitjons... aixo portara problemes

Poc despres, trobem una sorpresa prop del coll, sembla que tenim una nova planta, encara no catalogada, als prats, pel que sembla, algun pastor s'ha cansat de caminar i ha substituit les caminades per les traveses en moto


Poc despres arribem al coll i comencem un senzill cami cap el cim, tot i que els peus se m'estan escaldufant per moments i començo a pasar ho magre


Fem un mos per recuperar forces i comencem a baixar per l'altra costat de la muntanya, cap al poble de el Serrat, seguint unes fites que, basicament, segueixen el criteri del avall que fa baixada.

Travessem un bosc on fa pinta de trobar s'hi rovellons sovint, pero els nubols que veiem fan que no ens hi aturem massa, te tota la pinta de que avui ens mullarem.

Al final aconseguim arribar al cotxe amb les primeres gotes, i arribar a Ribes a fer una cervesa sense remullar nos massa, de tota manera, un servidor de vostes, acaba amb dues butllofes a cada peu i un cruiximent de cames m'ha durat fins dimecres.

Aqui teniu el track que vam fer servir de la wikiloc, gracies a l'autor.


dissabte, 19 de setembre del 2009

LA "NOVA" BTT, D'ESTIL TOMAC




Es la meva primera btt, de l'any 1992, i li feia falta una posta a punt, un canvi de manillar, una neteja a fons, ja que hi havia fang de l'epoca dels dinosaures, i pensant en dinosaures, l'he "tunejat" segons l'estil d'en Tomac, de l'epoca inicial de la btt, ara haure de decidir si hem deixo la melena d'en Tinker Juarez o el bigotet d'en Ned Overend.

Ben aviat, alguna foto mes, ja amb els canvis muntats i els detallets acabats, pero de moment, es un diable de bici.

Aqui teniu alguna foto mes, amb la btt "supermotard" acabada.





I aqui teniu la propera candidata al tuning ciclero...

s'acepten propostes:

- una fixie??
- posar li un manillar banya de vaca com el del fignon???
- la foto a la bassa???
- ...

dissabte, 12 de setembre del 2009

TEORICAMENT, PUJADA A LA TOSSA PLANA...


Divendres 11 de setembre, despres de veure les comemoracions previstes, decidim que el millor que podem fer es conmemorar que estem vius i podem anar a la muntanya.

Tenim previst pujar a la Tossa plana de Lles, pero com que els integrants de l'expedicio som aguerrits alpinistes, curtits en mil batalles contra els elements, naturals o no, decidim posar hi una mica de sal al assumpte i pujar cap al port de Setut, fer la cresta fins el pic Setut i arribar nos a la Tossa Plana.

Aprofitem l'itinerari habitual desde el Refugi del Pradell, fins el Pla de les Someres, passant pel bosc per un cami ple de pedres. On acaben els arbres, anem cap a la nostra esquerra, primer fins la Bassota de Setut, i despres fins l'Estany Gran de Setut, una zona molt tranquila on gairebe no trobem ningu.

Encarem el Port de Setut, amb un fort pendent desde el llac, pero acabem pujant hi sense masses problemes.

Un cop al Port, ens mirem la cresta que mena al Pic de Setut, segons la ressenya que portem, molt asequible i nomes amb un pas amb una petita complicacio, pero despres de probar diverses opcions, trobem que pasar hi sense cap mena d'assegurança es massa arriscat, i variem l'itinerari, en lloc de la Tossa Plana, anirem cap a l'altra banda, a fer el Pic de la Coma Estremera, la Collada Fonda i el Tossal Bovinar, baixant cap el Serrat dels Cugots i d'alla cap el cotxe.

Son cims senzills, amb magnifiques vistes a les muntanyes d'Andorra, acabem fent una pila de fotos, per sort, el temps ens acompanya i arribem al cotxe sense mullar nos, tot i els nubols foscos que es van acostant.

dimecres, 2 de setembre del 2009

CANIBALISME!!!

Fa uns mesos, vaig arreglar una mica el terrat de casa, netejant una vella jardinera i col.locant un parell mes de gelosies, per que fesin una mica d'ombra i donesin una mica d'intimitat als sopars que fem a la terrasseta de casa, i al cap d'uns dies va apareixer per sorpresa una planta "desconeguda".
Seria un roser? potser una "maria"?, fos qui fos, l'hem tractada com una filla mes de la familia, i per sorpresa de tothom, practiquem jardineria de profit, de molt bon profit, tenim una fantastica tomaquera que ens ajudara a preparar amanides mes barates i gustoses.
Aixo si, per molt que la considerem casi de la familia, d'aqui un parell de setmanes la devorarem sense pietat com aquell deu mitologic que es jalava els fills.

dimarts, 1 de setembre del 2009

LA VIA DEL FERRO AMB LA FAMILIA, ULTRALIGHT??? ULTRAHEAVY!!

Costa de llevar tota la colla despres de tants dies de vacances, pero marxem a una hora raonable de casa i aconseguim arribar a Ripoll abans de dinar.

L'itinerari es molt senzill, es una via verda, un antiga via de ferrocarril rehabilitada per la que es pot circular a peu, en bici, amb patins... no gaire llarga, uns 10 km i en bona part sota l'ombra dels arbres.

Acabem de muntar el cotxet i la cadireta i colocar les dues motxilles on podem i en menys de mitja hora ja estem pedalant. La veritat es que costa pedalar arrosegant el cotxet, la pitufa i les dues motxilles, o aixo o estic fatal de forma...

Parem una pila de vegades a fer fotos, a explicar li al petit que no pot aixecar se ni posar se a saltar sobre la cadireta i molt menys si esta la bici en marxa, pero aconseguim arribar a Sant Joan de les Abadesses sense masses destroses.

Dinem sota una ombra a l'area de picnic habilitada i ens prenem un parell de cafes amb gel per rematar.

La tornada es especialment agraida, un suau desnivell en baixada fa que amb quatre pedalades ja frueixis de la brisa.

Desmontar les bicis i els cotxets i tornar a carregar el cotxe no es massa facil, sobretot per que hi ha de cabre tot de nou, pero despres d'una sortida familiar com aquesta, res no ens desanima.

Fem una parada a mitg cami per berenar i a entrada de fosc estem posant el cotxe al parquing de casa.


MATAGALLS PER SANT SEGIMON

Es el bar de carretera per excelencia, les 4 carreteres, a Tona, hi pares anant en moto, anant a escalar, amb la btt, tant si vas al pirineu, al montseny... el que no habia vist mai son els xuxos king size que tenen, no vaig ni pensar a fer los una foto

Avui tenim un objectiu asequible, esperem que sense nubols, que ultimament no ens els treiem de sobre, pujarem al matagalls per Sant segimon, sortint de Viladrau

L'itinerari comença amb una pista ben ampla que comença al costat del restaurant la Solana, on tenim previst dinar, per cert, molt be (sembla que faci una guia gastronomica...), i despres d'una mitja hora, s'agafa un cami a l'esquerra cap una masia amb una font de doble canyo.

En aquest punt ens internem al bosc, que comença a mostrar els colors de la tardor, grocs, marrons, vermells encesos... aixo si, els verds encara hi predominen amb tots els tons de la paleta.

Poc abans d'arribar a Sant Segimon trobem un desviament cap a la dreta, es la nova variant del cami, l'antic pasaba pel costat de Sant Segimon, be, pel mitg, pero ara ja no es una masia abandonada, esta rehabilitada, tenen cavalls, i poques ganes de que pasi gent pel mitg de casa mentre estant treballant.

Sortim al coll de les tres creus i caminem per una pista ampla fins que fa una curva de dretes molt tancada, on agafem un caminet amunt que ens deixa de nou a l'antic itinerari, que va carenant ja fins el Matagalls, on arribem en una horeta.

Fem les fotos de rigor i marxem avall, tot el dia que els nuvols van jugant amb nosaltres, pero ara no n'hi ha ni un i el sol pica de valent.

Un parell d'horetes i una pila de fotos mes tard, arribem a la Solana, i en menys temps del que es triga en explicar ho, ja estem endrapant i fent plans per aquest hivern.


dijous, 13 d’agost del 2009

RICK-NIRVANA-ASTLEY

(llegiu ho amb l'accent del cabrer del anunci del mitsubishi)

I KURT... QUE OPINA DE ESTO???



Per si no el recordeu, l'anunci del cabrer i el mitsubishi

diumenge, 9 d’agost del 2009

Gavarnie 2009, 4 dies perseguint fites entre nubols

From Gavarnie 2009


1/8/2009, COMENÇA L'AVENTURA.

Motxilla posada, piolet i pals a les mans, les botes penjades del coll, la bossa amb roba "normal" a l'altra ma... vaig pasant llista de tot el material mentre faig salivera pensant en el croisant calento i el cafetonet que m'esperen al bar del carrer de baix, pero el primer contratemps serios s'interposa, es dia 1 i han canviat l'horari, obren a les 8:00 i son les 6:45...

Per sort, el company es puntual, decidim tirar endavant i esmorçem una mica mes amunt de Girona, ara si, un parell de croisants i cafes amb llet.

Tenim encara per endavant una bona tirada de kilometres i agafo jo el cotxe una estona, mentre anem xerrant, avorrits amb tantes cues, un accident prop de Toulouse ens te parats gairebe una hora i mitja a l'autopista. Comprobem l'horari i no arribem a temps de pujar per les Escales de Serradets, caldra pujar directament al refugi desde el coll de Tentes i deixar les per l'etapa de l'ultim dia.





Dinem a una area de servei i, just despres de pasar l'ultima benzinera abans de Gedre, s'encen la llum de reserva, pasem de tot i cap a Gavarnie i el coll de Tentes, on ens vestim de romans i deixem abandonat el fidel Honda fins d'aqui a 4 dies.

Hi ha bastants nuvols i un cel amenaçant, ens afanyem per arribar a l'hora de sopar del Refugi de Serradets, les 19:00, a ser posible, secs, pero prop del collet a la vall de Serradets, amb els peus a l'aigua, agafats a les cadenes de pujada i amb el piolet de punxa amunt a la motxilla, cauen els primers llamps i trons, quina por!!!
Just en el moment en que els guardes preguntaven si tothom havia arribat, apareixem per la porta del Refugi, deixem les motxilles i gairebe encara amb el gore posat ens asentem a sopar.

Petem la xerradeta amb un trio de companys una estoneta i no triguem gaire en ficar nos al sobre, que dema tenim un bon desnivell per endavant.



2/8/2009, REFUGI DE SERRADETS, CASCO, TORRE DE MARBORE, LAGO HELADO.


From Gavarnie 2009


Fa un bon sol, tot i que les boires tapen les valls baixes, mentre anem pujant cap a la Bretxa de Roland, primera fita del dia, aquest any la gelera te molt millor aspecte, fa un parell d'anys era una trista clapa de glaç a mitg fondre.

Un cop pasem l'enorme porta, li comento al company l'itinerari, just a sobre del paso de los Sarrios, per una esquerda que es veu, pero tot i els meus comentaris, no ho acaba de veure clar.
Grimpem amunt per un tram facil, pero bastant exposat, hi ha un pati d'uns 35-40 metres i les motxilles semblen tivar nos en la direccio equivocada, pero ho anem superant.

Un cop passat el tram mes complicat, deixo la motxilla i acabo d'entrar a l'esquerda per comprobar si el pas es posible i trobo la sortida bloquejada per la neu i el gel, acabem de perdre gairebe una hora per res.
Decidim desgrimpar, tot i el perill, i pasar pel paso de los Sarrios cap a l'altra costat del Casco, una cara que s'ens presenta com una pedrera inmensa, per tant, decidim tirar directament cap a la Torre de Marbore, pasant per diverses clapes de glaç,pero amb una traça marcada que ens facilita l'acces al corredor que mena al cim.

Les vistes son precioses, amb tota la vall de Gavarnie als peus, amb l'Olla i la Gran Cascada envoltats de nubols que van pujant amunt, fem una pila de fotos i continuem per l'altra vessant cap al Pico de la Cascada, que tapa la zona del Cilindro y el Mont Perdut, l'objectiu de dema.

Anem seguint les fites cap a la Faja Roya i a mitja tarda arribem a la zona anomenada La ciudad de Piedra, una mica mes avall de Lago Helado, on localitzem el pare de tots els vivacs, una enorme llosa en forma de visera amb vistes fantastiques al refugi de Goriz, i decidim plantar el campament alla mateix.


From Gavarnie 2009


El fogonet comença a funcionar i mentre s'escalfa l'aigua, una marmota ens vigila de prop, li fem un parell de fotos i ataquem els sobres de pasta liofilitzada del decathlon, i poc despres ens posem als sacs i a dormir, mentre el Sol, que ha jugat a l'amagatall amb nosaltres tot el dia, llença els ultims rajos.

A la matinada hem de reorganitzar una mica el campament per 4 gotes que cauen, fins i tot una estona sembla aiguaneu, pero acaba en res i continuem dormint tranquilament dins els nostres sacs de ploma.



3/8/2009, LAGO HELADO, MONTE PERDIDO, REFUGI DE TUCARROYA.

El dia comença tal i com va acabar ahir, molts nubols i alguna ulladeta de sol cap a la banda on no anem, fa tota la pinta de que ens mullarem...

Ens carreguem de nou les motxilles i comencem a pujar cap el Lago Helado i la Escupidera, intentarem arribar al cim del Mont Perdut i despres pasar pel Collado del Cilindro.


From Gavarnie 2009


La pujada es fa pel costat de la Escupidera, evitant la neu, i es fa bastant pesada, a mitg cami, deixem les motxilles entre unes pedres i continuem amunt, agafant nomes el minim, els movils, la camara i alguna cosa per picar.

Un cop dalt, la boira gairebe no ens deixa veure ni els peus, per sort, una colla de valencians anima el cotarro, pero despres de fer un parell de fotos i la trucada a la familia, baixem a tota maquina.

La vista del Collado del Cilindro es impresionant, no sembla pas que sigui posible pasar a l'altra costat sense jugar se la pell, i a sobre, duem un parell de motxilles bastant pesants. Per sort, un grup de francesos tira amunt i ens asenyala el cami, al final nomes cal fer una grimpadeta i pasar per una Faja d'un metre escas d'ample, pero que es fa amb molta facilitat.

Un cop dalt veiem amb alegria que al llac de Marbore i el Refugi de Tucarroya hi llueix un sol precios, i ens animem a baixar rapidament cap a la gelera del Mont Perdut.


From Gavarnie 2009


Anem seguint una serie de fites i acabem davant una reunio precaria amb una corda i un cordino que baixen cap a la vall entre l'aigua que baixa de la gelera, amb precaucio, destrepo avall i despres d'un parell de situacions complicades i perilloses, arribo a terra, mullat per l'aigua i per les suors fredes, es un tram perillos i li comento al company que miri de trobar un altra punt de baixada.


From Gavarnie 2009


Per sort, al cap d'una estona, arriben una colla de gent que coneixen millor la zona i baixen per un destrepe bastant mes asequible que comença una mica abans d'arribar a les cordes.


From Gavarnie 2009


Despres del "sustu", caminem una bona estona mes, vorejant el llac, i acabant les forces a la pujada al refugi de Tucarroya, una especie de despenyadero ple de roques, i ens comenten que la banda francesa es pitjor, no hi toca el sol i es una llengua de pedres, neu i glaç de gairebe 100 metres de desnivell.... en fi, dema ho veurem

Arribem just a temps per colocar els sacs, nomes hi han 12 places i ja hi han 9 persones dins, al cap d'una estona arriba un ultim company que haura de dormir a l'estreta ultima plaça que queda.

Fem una bona pila de fotos de la Cara Nord del Perdut i del Cilindro, i mentre sopem, preparo la camara per fer los una foto de nit, aprofitant la llum de la Lluna, tot i que en el moment que hem poso al sac m'adormo i ni foto ni res de res.


4/8/2009, REFUGI TUCARROYA, GAVARNIE.

Comencem el dia igual que com el vam acabar ahir, amb un "despenyadero" al davant, nomes que avui es de baixada, roques, neu, glaç... un bon esmorçar.


From Gavarnie 2009


Per sort, tot acaba i aviat aconseguim arribar al fons de la vall i començar a ascendir cap a la Hourquette d'Alans, un collet que ens menara cap a Gavarnie, amb unes vistes espelendoroses del inici del recorregut, la Bretxa, el Casco, La torre de Marbore, el Taillon...


From Gavarnie 2009


From Gavarnie 2009


Al arribar a dalt aprofitem per trucar a la familia, i les noticies no son massa bones, caldra retallar l'ultima etapa i tornar cap a casa.

Aprofitem la parada al refugi d'Espugettes per recarregar una mica d'aigua i arribem al poble a l'hora de dinar i com que el taxista es tambe l'encarregat d'un Bistro... dinem mentre l'esperem.

La tornada es bastant mes rapida que l'anada, tot i les preses per trobar una benzinera i la parada a Toulouse a sopar, al final ens va fallar l'entrecot, pero la pizza no estava gens malament.




Lectures d'estiu

Per fi ha arribat el moment de fruir d'un tè gelat, un llibre i una tumbona ben comode.



Com podeu veure, tambe he caigut a les xarxes de les aventures del Blomquist i la Lisbeth Salander.

No crec que guanyi el premi Nobel de Literatura, però m'ha fet pasar uns dies ben distrets.

diumenge, 24 de maig del 2009

LA CACERA D'EN GOLLUM

Ja es ben veritat que les ganes i el talent son el que conta.

Inspirat en el senyor dels anells, un grup de gent ha fet aquest film que m'ha semblat una petita joia amb ben poca cosa a envejar a les grans produccions.






Gracies company

dilluns, 18 de maig del 2009

Xerrant xerrant... em perdut el pollego

Toca desnivell, el gran projecte de la temporada no ens pot agafar amb els pixats al ventre, si hi anem, hi anem a totes, per tant, avui anem a entrenar.

L'objectiu es pujar al pollego inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal i baixar fent un rapel que ja s'ens va resistir una vegada.

Comencem amb ganes, muntanya amunt i entre els pins i avets del bosc, comencem a entreveure la diagonal que creua la cara sud del Pedraforca, i despres d'una travessa arribem als seus peus, on hi queda una clapa de neu.

Anem progressant amb confiança, el pendent es fort, gairebe hem de posar les mans a cada pas, pero anem amb confiança, xerrant de tot i res, quant... de sobte...

-ostres, es veu el Canigo ben nevat
-el Canigo? i on es el pollego inferior???
-tiu, hem sembla que ens hem equivocat...

Resumint, que ja haviem fet el pollego superior dos o tres vegades, una l'inferior i ara podem dir amb orgull, que tambe hem fet el Fals pollego.

Dinem dins un forat que ens arrecera del vent i busquem un cami que ens compensi la pifia, i a fe de deu que el trobem, ens perdem tres o quatre vegades mes i acabem fent un safari fotografic a sis o set daines que corrien per alla.

Aixo si, desnivell, tranquilitat i descoberta, la que volgueu, sort de les braves i les olives del bar de Saldes...

FENT EL MONO A MARGALEF

Gairebe son les 7, es diumenge i m’acabo de despertar, com sempre, els dies de festa hem llevo amb el sol, ja son ganes, amb la setmaneta que porto, pero es el que hi ha.

Avui toca retrobar nos amb els gats, el magnesi i la roca, la primavera escalfa l’ambient i entren ganes d’anar a fer el mono, i quin millor lloc que “descobrir” una “nova” zona d’escalada, anem a Margalef, al sector can Llepafils



Arribem a Montblanc a l’hora que obren bars i fleques, carreguem pa per la família i fem un cafè amb un parell de croissants mentre anem estudiant amb deteniment les ressenyes, temibles línies traçades a parets de roca magnifica, envoltades de paisatges incomparables i bla bla bla, resumint, que m’ha encantat.

Comencem amb una via de tercer grau, mes que res, per escalfar i recordar com va això de les cordes, les xapes, els grigris i demés ferralla, la trèiem sense problemes, i ja anem cap als quarts, que tenim ganes de triomfar.

Ens passem el dia pujant i baixant al sector llepafils i entre els dos cauen una bona pila de vies, alguna amb una mica de doping xati-factor, però els homes som així...

Top rope tabalets
Margalefistan
Passagana
Trans
Txak pak
Bombarda (aquesta es queda en un intent una mica patètic desprès d’una pujada sobtada de l’autoestima)
Tampak
A morro
Tronko quemao
Katulina

Aquestes dues ultimes gràcies al xati factor, ja que 5 minuts abans d’intentar la estava buscant alguna excusa per convèncer al company i llençar nos de cap a la ben merescuda birra al refugi de Margalef.

Els efectes psicotropics de la primavera, el polen, els antistaminics o com trobar un Elvis flotador amb una bicicleta


19 d'abril ja, d'aqui res St.Jordi, es mitg mati i, sense massa idea de que fer, agafo la bici per anar a fer un vol, entre estornuts i mocs com per omplir una bassa.



Acabo al Port de Barcelona, mirant un Elvis flotant, que sembla dirigir l'anar i venir de les golondrines.

Estaven caducats els antistaminics o encara duren els efectes del vi del sopar d'ahir???

dilluns, 13 d’abril del 2009

PLUGES I PEREGRINACIONS

El Castell de Sant Salvador de Verdera té humitats.

Mesos esperant uns dies de vacances, setmanes de preparatius, dies i dies somiant, i llavors, arriba Divendres Sant i plou tot el dia, dissabte, plou dia i nit, diumenge, encara més pluja.

Tot i els funestos resultats que ja us avanço, havíem preparat amb il•lusió una sortida relativament assequible, es tractava de marxar de casa a una hora raonable, després de fer un cafetó i un parell de croissants, i arribar nos al Port de la Selva, d’on agafaríem el GR11 en direcció al Monestir del Sant Pere de Roda, baixar desprès fins a Llançà i tornar al Port de la Selva seguint el camí de ronda.

El dia va començar tal i com havien començat i acabat tots els dies anteriors, plovent, a estones més, a estones menys, però amb una constant caiguda de gotetes d’aigua, pel que sembla, la Moreneta es va agafar molt a pit que un ateu com el Conseller Baltasar li demanes que fes alguna cosa amb la sequera i sembla que li ha agafat gust a remullar nos a tots, ateus i creients. Potser caldria organitzar hi una peregrinació de consellers ateus, d’esquerres i ecologistes de debò per donar gràcies, això si, a 40 km/h, no fos cas que la Moreneta quedes encara mes fumada.

Deixant de banda temes politico-religiosos del país que ni em van ni em venen, passaré a detallar vos els fets que han ocorregut el Diumenge de Pasqua del Nostre Senyor del present any 2.009.

Havent sortit de la ciutat de Barcelona i congregació del voltant a bona hora, vam enfilar l’autopista amb direcció nord, amb l’anhel d’arribar caminant, en devota peregrinació, des d’arran del mar al Sant Monestir de Sant Pere de Rodes reconstruït, i fins i tot arribar nos al formós castell de Sant Salvador de Saverdera, aquest deconstruït, continuar muntanyes enllà fins arribar a la vila de Llançà i retornar al punt d’origen resseguint el Camí de ronda, maridant mar i muntanya i els esperits religiosos i profans.

Pel que sembla, els esperits religiosos i profans, per una vegada, anaven a una, i no mes enllà de Girona, el xàfec ja era de proporcions considerables, i acostant nos al punt d’origen, s’hi va afegir el vent de la casa, la tramuntana.

Veient que la cosa anava de mal borràs, vam decidir iniciar la peregrinació directament al Monestir, col•laborant diligentment amb el seu sosteniment amb el pagament del pàrking on vam estacionar el nostre vehicle, cosa que va semblar apaivagar momentàniament el furor del temporal, però que en realitat no va ser mes que una mínima pausa, ja que, un cop al camí que mena al Castell, va retornar amb renovades forces.

Un cop aconseguit l’objectiu d’atansar nos al Castell, vam dedicar nos a trobar un recer on aixoplugar nos i provar de reforçar les nostres minses defenses front el temporal, arribant nos fins les restes de l’absis de la capella, on al unànime crit de “LA COSA ESTA MU MALA”, vam reconèixer que alguna cosa fallava i no havíem aconseguit els favors dels esperits religiosos, i que potser calia provar amb els profans, a veure si ens eren un pel mes propicis.

En actitud “d’arrepentimientu súbitu”, vam baixar ravent cap el cotxe i gas a fons fins al Port de la Selva, on vam intentar acontentar els esperits del mar, amb una sentida peregrinació pel seu voral, altrament anomenat platja.

Una hora desprès, havent caminat fins gairebé l’altra banda de la badia, i veient que els esperits marins tampoc no feien massa cas de les nostres demostracions de profund afecte, vam decidir que ja en teníem prou de peregrinacions i vam optar per un altra tipus d’homenatge, potser mes terrenal, però mes efectiu, sobretot pels nostres estómacs.

Xipirons, croquetes de peix, musclos a la marinera i una senyora paella van ser oportunament homenatjats, regats amb un bon vi de la terra.

El fruit del treball dels homes de bona voluntat, que dediquen la seva vida i esforços a atipar colles d’afamats, va ser oportunament reverenciat amb el pagament de la factura i sense masses ganes mes d’homenatjar ningú, vam iniciar el retorn a les nostres llars, òbviament, sota la pluja.

diumenge, 8 de març del 2009

BASTIMENTS FRESER

Dijous 25 de Febrer de 2009
21:00 hora zulu

"aquest missatge s'autodestruira en cinc segons, quatre segons, tres..."

La confirmacio acaba d'arribar, ha arribat el gran moment, cal preparar tot el necesari, baixo al garatge de casa i trec la vella motxilla i el sac...

MARXEM DE NOU A VALLTER!!!

aixo si, aquesta vegada no anem a fer canals, aquesta vegada

ANEM A L'INFERN!!!.

Mentre miro el mapa, penso que qui va posar els noms als colls i muntanyes de la zona debia tenir algun problema amb la parella, coll de la marrana, pic de la mala dona, de la fembre morta, de l'infern...
violencia de genere topografico-mitjeval???




Donada la meva gran experiencia, en poc mes de dues hores tinc preparada la motxilla, tot i les continues interrupcions de la meva santa esposa i els dos gremlins-patufets que no paren d'ajudar me a... caure.

Ple d'alegria, llenço el crit del general Maximus Decimus Meridius,

AL MEU SENYAL, CAP ALS INFERNS!!!

Un parell de veins, que ja estaven al llit i que acaben de sentir el meu esgarip, han tret el cap per la finestra i hem llencen animosos vitors, desitjant me un llaaaaaaaaaarg viatge i que no tingui presa per tornar... no se pas com agafar m'ho.


Divendres 26 de Febrer de 2009
15:00 hora txeroki

Per fi, ja soc fora de l'oficina, la llum del sol daura la façana de la pedrera, mentre travesso a tota maquina el semafor de Passeig de Gracia i hem llenço escales avall de l'estació dels ferrocates, en un parell d'hores marxem i encara he de dinar i acabar de preparar algun detallet de la motxilla, basicament, buidar la i tornar a fer la, deixant la meitat de coses a casa.

A les 17:00 surto ben carregat, motxilla, botes, raquetes, piolet grampons... i sobretot de ganes de muntanya.

Sopem a Sant Joan de les Abadesses, on acaba la Ruta del Ferro, i cap alla les 21:30 arribem al parking de Vallter, on ens calcem les botes, els paraneus i amb el frontal en marxa, pujem al refugi seguint traces, no sense alguna entrabancada, mentre mirem un cel entapissat d'estrelles. Sense cap novetat, ens fiquem al sobre a dormir cap alla les onze.

Amb el primer raig de llum que entra per la finestra, ens alcem i ens equipem, en poc mes de 3/4 d'hora ja hem esmorçat i ja som pistes amunt cap el Coll de la Marrana

Una colla d'esquiadors ens avancen mentre ens acabem de posar els grampons, fa molt de vent i la temperatura, tot i no ser massa baixa, ens te ben encarcarats

Aconseguim el primer objectiu del dia unes 2 hores depres de sortir del refugi, el Bastiments. Despres de les fotos de rigor, el nenaza's alpinistic inferno team, format pel Waldo, la Rosa i un servidor, aconseguim trobar un petit recer on amagar nos del vent i recuperar forces, mentre acabem de traçar la ruta per la carena fins el Pic del Freser

En poc mes d'una hora hi arribem, i despres d'algun foto mes, continuem un bon tros mes, buscant un aixoplug on refer nos, la situacio es fomuda, no fa mal dia, pero el fred i el vent ens esta afectant mes que no el cansament

Despres de parlar ho, deixem el Pic de l'Infern per la propera i apliquem els dos primers manaments del nenaza's alpinistic inferno team

1.-les rutes no son massa llargues, es que el dia es fa curt
2.-un nenaza mai recula, com a molt, fa mitja volta i continua avançant

Tornem del vessant sud del Freser i el Bastiments, mirant de no perdre alçada cap el Coll de la Marrana, entre la neu tova, on m'enfonso cada dues pases fins als... atributs virils

Tot i la lluita aferrissada enfront els elements, no defallim i la divisa principal del team, "cal arribar al refugi i pendre una cervesa", ens dona forces per continar endavant, "impasible el ademan"

Dit i fet, a mitja tarda arribem al refugi i despres de la cervesa de rigor, carreguem els trastos i cap a casa


dissabte, 7 de febrer del 2009

TORNADA A LA FEINA

Crisis??? jajajajaja

Despres del que he pasat aquests dos ultims mesos, si li presento un curriculum a l'Obama, hem contracta com asesor per grans desastres humanitaris.

Deixem els temes tristos, i anem pel que interesa, aprofitant les condicions de neu, fred i gel del Pirineu i la col.laboració d'un bon amic que posa el coxe per anar on sigui, a l'hora que sigui,

HEM FET UNA CANAL!!!!

Es tracta de la Canal Occidental al Gra de Fajol Petit, molt indicada per iniciació i amb un resaltet de gel, nomes començar, per posar hi una mica de pebre a la via, fantàstic.

Tot comença a unes hores inhumanes d'un dissabte al mati, cap alla les 4:45... o les 5:00, encara es negre nit i ja estic acabant de jalar me un cafe amb llet amb galetes maries, que com ja sabeu, es el mes indicat, nutritivament parlant, per anar a fer muntanya.

Despres toca carregar se la motxilla, enorme, tot i els esforços de friki muntanyenc low wheigt, i sortir al carrer a esperar el company, puntual com sempre, comença l'aventura.

Fem un "lleuger" segon esmorçar a Ripoll, i en un tres i no res ja som al paking de Vallter colocant nos una pila de ferralla a sobre, amb els dubtes habituals:

piolet a la motxilla?
agafo els pals?
grampons o raquetes?
qui porta la petacagüiski?
el patxaran senta be despres d'un cafe amb llet a les 8:30 del matí???

Hi ha una bona traça fins el refugi, i d'alla anem seguint cap a les canals amb precaució, no tenim cap ganes de formar part d'una allau, el temps, perfecte, de moment.

L'ultim tram abans d'entrar a la canal es de neu pols, molt solta i que no dona gens de confiança, muntem la primera reunio, per si les mosques.

Posant cara d'alpinista experimentat, tiro de primer fins al resalt, on estreno un cargol de gel, per posar una assegurança intermitja, mentre comprobo lo be que van, tant el meu piolet simond jaguar com el aztar del company.

Un troset mes amunt, trobo una cinta i un mallon abandonats, no deu fer mes de un parell de dies que son alla, estan en perfecte estat, i els recupero per la causa, mentre busco un punt on muntar la reunio per asegurar al waldo.

Un parell de merlets hem donen mes guerra que no pensava, pero hi munto la reunio i estreno els walkies per avisar que ja podem continuar, i aviat apareix en waldo amb ganes de picar gel.

Un cop a la meva alçada comentem un parell de temes i tira amunt a muntar la reunio, la veritat es que no m'he lluit massa, encara quedava bastanta corda i podia haber la muntat un pel mes amunt, on dones una mica el sol i la posicio fos una mica mes comode.

La neu esta brutal i el dia aguanta prou be, tot i algun nubolot que deixa anar algun floc de neu, aixo si, fa un airet que talla i m'estic quedant "pajaritu", ja tinc ganes de tirar amunt i posar me el plomes, que aqui no puc ni treure'm la motxilla.

Un grrrr m'avisa de que el walkie funciona i que el waldo esta preparat, desmunto la reunio i tiro amunt mig garrativat, tinc el cul gelat.

Paso pel costat d'en waldo i continuo amunt a tota maquina, calculo que arribare justet a dalt, estic disfrutant tant amb el tram de neu dura i gel que no poso cap assegurança intermitja (pifia), pero a nomes 10 metres del final, s'acaba la corda, cal tornar una mica avall i muntar reunio, casum l'olla, jo que ja hem veia arrepapat al sol, amb el bocata a les mans i el plomes al damunt...

L'unic punt una mica decent per muntar la reunio es un bloc immens on hi poso un parell de bagues, les comoditats son molt similars a les del congelador de casa, esta fosc, no hi toca el sol, fa un fred que pela i l'espai es reduidissim, pero a base de picar aconsegueixo fer hi una banyera on posar els peus d'uns 50cm i un de un pam i mig per posar hi el cul...

En waldo desmunta i tira amunt, disfrutant d'un tramet de neu molt dura on cal fer servir la tecnica de piolet traccio, que be funciona l'aztar... i quina merda de dragonera :-)))

Un cop dalt, em fa un crit, i començo a tirar amunt, costa de moure's, estic mig congelat, i a sobre arribo just al moment en que s'apaga l'ultim raig de sol, comença a bufar el vent i els nuvols comencen a esborrar el cami de tornada, ni bocata ni res, avall de pet.

Anem baixant amb calma, mentre la boira va fent se mes espessa i arribem a baix gairebe sense veure res de res a mes de dos metres, situacio que aprofito per abandonar me als plaers d'un pipi rustic, aixo si, prenent grans precaucions, porto una pila de capes de roba, l'arnes ple de ferralla, potencialment perillosa per la meva anatomia i fa un fred que ho arronsa tot, per tant, cal asegurar el tiro ;-)

Arribem al refugi bastant tard, hem trobat un igloo a mig cami i ens hem entretingut una estona fent el ximple, tot i la pudor de tabac que hi feia, tenim una gana de llop, els bocates volen i mentre acabem l'ultim glop de coca cola, comença una bona nevada, que al arribar al cotxe ens l'ha deixat ben arrebossat.

La tornada es bastant tranquila, no hi ha cues, ja que es dissabte, i el mes gran obstacle es la pluja, pero arribem be.

Aqui hi han les fotos: