dimarts, 13 d’agost de 2013

A MONTSERRAT AMB BTT, SEGUINT ELS RIUS

La idea va sorgir, com la majoria d'aquestes coses, una tarda d'avorriment, es tracta de pujar cap a Montserrat seguint el Besos i el Riu Ripoll, i la tornada fer la seguint el Llobregat.

La tarda va passar remenant webs i blogs fins a trobar un parell de tracks que acomplien el que volia, vaig carregar los al GPS i, despres de posar al punt la BTT, camí i manta.

Els primers kilometres son sempre fàcils, l'emoció, l'euforia, tot ajuda.
Gairebe sense adonar me ja era prop de Sabadell i la Mola.

I prop de la Terrassa mes agrícola i desconeguda.
El primer problema va apareixer just sota unes linies d'alta tensió, que van fer tornar una mica boig el GPS, que no sabia cap on enviar me, peró el problema gros va venir prop de Matadepera, on es va acabar el track, que no s'havia carregat sencer al GPS...
Com que soc així de xulo, vaig agafar el telèfon i cap a la pagina del wikiloc i la del google maps, cap problema, agafo la pista de la esquerra, pujo, la segona a la dreta i ja hi soc, ole jo.
Obviament, les coses es van complicar una mica, dues hores despres encara estava recorrent pujades inacabables entre Vacarisses i Rellinars, sota un sol de justicia, buscant les hombres per recuperar me, mentre l'objectiu semblava igualment distant, tot i pedalar i pedalar.
Per sort, vaig arribar a la Casa Nova de l'Obac just en el moment en que sortiem les ultimes gotes d'aigua del camelback, el restaurant, obviament, està de reformes i no tenien de res, pero els paletes devien veurem tant fotut que van donar me mitja ampolla d'aigua que els quedaba.
Sembla que la cosa va millorant, oi?, dons NO!
Hi ha un tornillet que mante les dues peces del desviador dels plats units, un petit tornillet, un tornillet minim i inapreciable, pero que fa una funcio vital per poguer canviar de plat.
Donçs sapigueu que aquest petit trosset de metall va desenroscar se ell solet i va caure enmig d'un caminet ple de codols...
Deu apreta, pero no ofega, per sort, el tornillet era ple de greix i pols, amb un color negre brillant, mentre que els codols eren d'un beig-marronos claret i va ser rapid trobar lo.
Un cop solventat el tema i despres de consultar el mapa i el track de nou al telefon, vaig optar per una maniobra de recolliment i reorganització, els herois fan heroicitats, i els pares de familia... miren d'arribar sencers als finals d'etapa.
La carretera de Rellinars era prou aprop i alla m'hi esperaba una llauna d'allo negre que te sucre, aigua,  cafeína i no es doping.
Un cop redefinida l'estrategia, vaig optar per acabar d'arribar a Monistrol per carretera i, segons l'hora que hi arribes, pujar amb l'Aeri de Montserrat, que tambe te un component d'aventura.
Si, vaig optar pel cami facil, pero tot te la seva penitencia, mireu si no el caminet que calia pujar...
Brut, suat, famolenc i amb un somriure que no tenia lloc al cap per les orelles, vaig arribar dalt al monestir sense mes incidencies.
Noticia, el Camping de Montserrat funciona, tot i les rampes brutals per arribar hi amb la bici, te instal·lacions correctes i netes, ombra a totes les parceles, el guarda es molt amable, i unes vistes fantastiques.
 
I es molt baratet :-)
Fins i tot vaig aconseguir trobar un lloc on cometre algun petit pecat despres de sopar...
La nit es màgica a Montserrat.


L'endemà al matí vaig repassar el track del dia, i vaig comprobar com tampoc estaba ben carregat, mirant el mapa hi havia una petita oportunitat si aconseguia trobar com conectar amb la llera del Llobregat un cop pasat l'antic balneari de la Puda, dificil, pero posible.
Arribat a Olesa, no vaig aconseguir trobar el punt d'enllaç entre el final de la pista Monistrol-La Puda i la llera del Llobregat, per tant, vaig continuar per carretera fins a l'entrada a la NII, agafant tots els desviaments on semblava que podia baixar hi, pero no va ser posible, i vaig haber de renunciar a continuar, la carretera nacional no es apta per bicicletes, i menys per una BTT amb rodes de tacs i carregada de trastos.
He anat recuperant diversos trossos del track, aqui teniu el que bonament n'ha quedat.


2 comentaris:

Fran de Cádiz ha dit...

Una buena aventura, socio.
Nunca hice una travesía en bicicleta, pasando noche, y mira que me gusta la bici. De joven competí varios años en carretera... incluso me batí el cobre con el que ganó la medalla de oro en pista en el 92.
Leo este reportaje y me entran ganas de coger los bártulos y... a pedalear.
Gracias por contarlo todo.

jordi bell ha dit...

Hola Fran

Pues teniendo piernas, yo de ti, no me lo pensaba, no hace falta gran cosa, aparte de ganas y un buen mapa ;-)

Un abrazo