dimarts, 20 d’octubre del 2009

MATAGALLS DOBLE I SENSE DINAR

La sortida va començar molt be, bona companyia, un vehicle nou, potent, modern, luxos, amb capacitats muntanyenques mes que probades, una xofer a l'alçada, un bon esmorçar al fornet de sempre...

Semblava que l'anulacio de la ruta betetera, per complicacions lumbars del guia, podria quedar compensada per la capacitat d'improvitzacio que ens caracteritza.

La continuacio no va quedar enrrere, inici de la ruta amb amplia zona on aparcar, l'ermita romanica de Sant Bernat i l'hotel adjacent, amb instal.lacions de luxe on reomplir el camelback triant qualsevol ampolla de la carta d'aigues minerals...


La cosa va anar complicant se amb el cami ple de bardisses i ben poc transitat, aixo si, les vistes, genials, sembla mentida que encara quedin itineraris tant desconeguts a muntanyes tant transitades, fins i tot vam fer alguna trepadeta.


En veure l'aglomeracio del cim del Matagalls, vam decidir flanquejar lo i obviar el pas pel cim, baixant directament cap al coll Formic, on teniem pensat recuperar forces, atipant nos de valent a base de carn a la brasa, cargols amb sanfaina o qualsevol altra requisit que ens posesin davant.

Aqui va començar la davallada als inferns, no hi havia taula per abans de les 4, i no podien ni fer nos un trist entrepa, veien l'atabalamenta de gent i les cues, no ens vam atrevir a insistir.

Donat que encara era una hora força prudent, vam pensar de tornar al cotxe i fer un dinar tardà, entretenint la gana amb un parell de cerveses i una bossa de patates fregides... algun de la colla fins i tot es va atrevir a consumir una coca cola.

Prometent nos les molt felices, vam començar a caminar cap el cami de tornada, pero un filat agafat amb filferros ens barraba el pas, i no semblava pas que allo fos una d'aquelles tanques que es posen pel bestiar, allo era una declaracio d'intencions, res de pixapins, ni que siguin excursionistes de motxilla.

Van intentar rodejar la finca, buscant un acces amagat al cami, pero la tanca s'allargava mes i mes i les nostres forces minvaven a cada pas.

Entretant, els nostres estomacs entonaven raus raus de protesta, emulant un cor de granotes i gripaus de nit d'estiu, i el cami, ja de per si ple de gent, s'anava transformant en una proceso de "barbies i kens van a la muntanya".

Finalment, no ens va quedar cap altra opcio que repetir la pujada al Matagalls, fins a l'alçada del coll de Llops, moment en que, sense poguer suportar mes la tortura, ens llançarem muntanya avall fins un corriol que ens mena de nou al cami pel que haviem ascendit, entre boscos de faig i catifes de fulles.


A quarts de set de la tarda, asedegats, famolencs, garrativats i esmaperduts, vam arribar a una area de servei de l'autopista, on vam poguer menjar un parell de bocates de truita, mentre l'home bionic que ens va guiar entre les tenebres a ritme de "matacaballo", es prenia la segona coca cola del dia i ens comentava que s'esperaria a casa a menjar "alguna coseta"

Per mi que de tant treballar amb ordinadors, s'ha tornat cibernetic, i porta un parell de piles alcalines sota l'aixella...

Aqui teniu el track:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=588655

L'ARBRE DE L'AVI JOAN

De MONTSERRAT

Feia dos anys que no hi anavem, entre plujes, fred, compromisos i nanos massa petits, pero al final vam ajuntar nos hi una bona colla.

Alla on sigui la teva anima, entre les muntanyes que estimaves, segur que, en veure'ns, ha somrigut.




dijous, 8 d’octubre del 2009

LA COLLITA DE TOMAQUETS



sabieu que els tomaquets fan olor???
sabieu que tenen gust???
sabieu que nomes cal un test, terra i una mica d'aigua???

donçs com es que encara mengeu pilotes de pinpon vermelles???



I encara en queden 6 o 7 madurant.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

MATINAL BETETERO-ESCALATORIA AL GARRAF




Arriba l'hivern, i cal estar una miqueta en forma per la temporada de neu, corredors, gel.... volia anar a rodar una estoneta amb la bici, i ens vam posar d'acord amb un company en la mateixa situacio que jo.

Sortint de Gava, vam anar pujant fins la ermita de Brugues, i d'alla cap el castell d'Eramprunya, tot i que com que no sabiem massa per on anava la pista, decidim pujar hi per la via directa, que per alguna cosa som dos escaladors experimentats i vencedors de mil batalles...

Com podeu imaginar, ens hem fet un tic de carregar la bici a l'hombro muntanya amunt, mentre els litres de suor i les forces anaven avall.


Per sort, la tornada es una pista cara avall llarguisima, rapidisima... i perillosissima, imagineu el desnivell, que, de pujada, els ciclistes li diuen "el purgatori".


Resumint, que entrenar no se si hem entrenat, pero ens ho hem passat bomba.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

BALANDRAU AMB MITJONS D'HIVERN

Ja feia dies que tenia ganes de pujar hi, al balandrau, m'haviem proposat la pujada un parell de cops, pero entre una cosa i l'altra, encara el tenia pendent.

A les 5:30 ja estava dempeus, acabant de carregar me la motxilla i les botes, de fet, amb temps de sobres, com m'agrada a mi, pero al deixar me la camara a casa, vaig haber de recular i vaig acabar arribant tard... uns 2 minutets, pero el company es puntual, i ja m'esperava :-)

Fem una parada a Tona i una segona, aquesta ja amb esmorçar, a Ribes de Freser, pero acabem arribant a bona hora a Queralbs, on comencem a pujar cap a Coma de Vaca, parant un moment al Salt del Grill, que baixa be, tot i estar a la tardor i lo poc que ha plogut.

Continuem amunt a molt bon ritme, de fet, vaig treient el fetge, i tot i la temperatura fresca i que encara no toca el sol, suo com un tocinet, una mica per sobre del refugi de Coma de Vaca, parem a fer un mos.


Continuo endavant, i a mitja pujada començo a notar una escalfor brutal als peus, crec que m'he pasat amb els mitjons... aixo portara problemes

Poc despres, trobem una sorpresa prop del coll, sembla que tenim una nova planta, encara no catalogada, als prats, pel que sembla, algun pastor s'ha cansat de caminar i ha substituit les caminades per les traveses en moto


Poc despres arribem al coll i comencem un senzill cami cap el cim, tot i que els peus se m'estan escaldufant per moments i començo a pasar ho magre


Fem un mos per recuperar forces i comencem a baixar per l'altra costat de la muntanya, cap al poble de el Serrat, seguint unes fites que, basicament, segueixen el criteri del avall que fa baixada.

Travessem un bosc on fa pinta de trobar s'hi rovellons sovint, pero els nubols que veiem fan que no ens hi aturem massa, te tota la pinta de que avui ens mullarem.

Al final aconseguim arribar al cotxe amb les primeres gotes, i arribar a Ribes a fer una cervesa sense remullar nos massa, de tota manera, un servidor de vostes, acaba amb dues butllofes a cada peu i un cruiximent de cames m'ha durat fins dimecres.

Aqui teniu el track que vam fer servir de la wikiloc, gracies a l'autor.