dimarts, 19 de juny de 2018

Tuscany Trail 2018

     Tots tenim algun somni boig, alguna d'aquelles coses que no reveles a ningú, per por de semblar un ximple o que et prenguin per sonat.
     En el meu cas, feia 4 o 5 anys que anava seguint diferents curses o marxes de llarga distancia, tant el Cami de Sant Jaume, descartat per que cada cop que l'intento em passa alguna cosa, com rutes espectaculars a USA, que, obviament, queden lluny.
    Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar d'una ruta per la Toscana, i vaig remenar per internet fins que en vaig trobar informació i un video...


White roads and red wines ( Tuscany Trail 2017 ) from Gianluca Ricceri on Vimeo.

     Va semblar me una prova que ho tenia tot, llarga, assequible, i, amb el ingredient perfecte, en realitat, no es una cursa, es una aventura on cadascú va al ritme que vol.
     Òbviament, van passar mesos abans d'atrevir me a plantejar a la família una setmana rodant amb bici per Itàlia, però poc a poc, l'idea va anar prenent cos i els Reis Mags de l'Orient van fer me arribar l'inscripció a la Tuscany Trail 2018.

     31 de maig de 2.018
     Aquest 2.018 no ha estat un any fàcil, pèrdues familiars sentides, molta feina i mil problemes més, entre ells, el pitjor any en km recorreguts en bici dels últims 10 anys, però el dia es va anar acostant i, com qui no vol la cosa, vaig trobar me a l'Aeroport del Prat, amb una caixa enorme, una motxilla i la família acomiadant se, mentre passava els controls de seguretat.

     Un cop a Pisa, vaig muntar la bici, una magnifica Stevens Prestige, i cap a Massa, una vila costanera on comença tot aquest jolgorio anomenat Tuscany Trail.
     La ruta fa uns 540/560 km., on cal afegir els desplaçaments per menjar o dormir. 
     Si, ja se que es una Unsupportted Bicycle Adventure, on caldria dormir al ras i menjar de fogonet, però nois, un te 50 tacos acabats de fer i moltes guerres a sobre com per complicar se la vida d'aquesta manera.
     Apart, la ruta va de poblet en poblet, a la Toscana, amb una gastronomia espectacular, amb bons vins, pasta fresca, trufa, carn de veritat...
     La primera nit, l'organització et reserva una instal·lació esportiva on plantar la tenda o fer bivac dins els vestuaris o a les grades de ciment, opció que vaig escollir, ni que fos per mantenir l'esperit aventurer, almenys, el primer dia.

     1 de juny de 2.018
     Sempre m'ha semblat un misteri com, a primera hora del matí, després de dormir de qualsevol manera dins un sac, amb ben just un cafetó i un croissant a l'estomac, 750 tios es poden reunir en una plaça, animats i alegres, per fer més de mig miler de km pedalant, però, es així, per alguna estranya raó, ho fem, suposo per que el nostre dia a dia acostuma a ser bastant avorrit, si fem alguna cosa, ha de ser ben èpica, que es pugui explicar.


     Com es habitual, tothom va sortir com si a l'hora de dinar ja haguéssim d'estar a casa, dutxats i vestits de persona normal, de fet, 4 ximples van sortir dissabte a les 8 del matí i diumenge a les 16:15 ja havien acabat, suposo que alguna anima benefactora els devia sacrificar per que no patissin més.
     Suposadament, aquest any el recorregut era molt mes assequible, ideal per una gravel, però després de 4 o 5 rampes impossibles i una dotzena llarga de trialeres, vaig començar a dubtar ho i enyorar la meva Specialized doble amb canvi 3x9 de BTT...

     Al final, desprès de molt suar, vaig aconseguir arribar prop de Fucecchio a mitja tarda, on vaig buscar on dormir i vaig pagar la primera novatada, tots els airbnb prop de Florencia estaven plens de ciclistes i només estava lliure un Alberg a San Miniato Alto, a uns 10 o 12 km, amb bones critiques i be de preu.
     San Miniato Alto es un antic Monestir, amb unes vistes espectaculars i, òbviament, unes pujades que també ho son...

 

      Per sort, també hi han magnífics restaurants i pastisseries on vaig poder sopar com un senyor i reservar l'esmorzar de l'endemà...

      2 de juny de 2.018
     El que ahir va ser un problema, pujar fins dalt de Sant Miniato Alto, avui es un avantatge, gas i avall i cap a Vinci i Florencia!!
     Els paisatges son plenament mediterranis, vinya, blat i oliveres, carreteretes i pistes estretes entre turons, Toscana en majúscules.


     Tot i així, els organitzadors van aconseguir continuar trobant rampes impossibles, almenys pel meu pinyo de 34 i la Stevens carregada, i després de haver nos desviat de la ruta uns 20 km per un Rally de Vehicles Histórics, prop de la casa natal de Leonardo da Vinci, decidim que ja en tenim prou d'improvisar i anem directes cap al Riu Arno i fem una entrada triomfal a Florencia, avui si, amb un airbnb encarregat de bon matí, prop del centre i sense pujades.



     3 de juny de 2.018
     Un cop fet el cafè, resoltes 4 trucades de feina i fetes les 125.348 fotos de rigor, vaig començar a pedalar amb una divisa, seguir al maxim el track, pero sense complicar me la vida, si trobava pujades impossibles o trialeres, agafariem un tram de carretera i avall.
     I així vaig entrar a la Regió del Chianti, amb ganes de provar el Brunello de Montalcino. Com era d'esperar, els Deus em van castigar, no en vaig trobar ni gota, va ploure i va costar gairebe 1 hora buscant el airbnb quan ja era gairebe fosc.
     Per sort, la Mamma que regentava l'establiment es va apiadar de mi i va preparar me un sopar com a casa.
                                                       


     4 de juny de 2.018
     Com podeu imaginar, l'esmorzar també va ser "frugal", realment va anar d'un pel que no em quedo una setmana allà...
     Però tenir una ciutat com Siena a menys de 10 km va ser prou fort com per agafar la bici i posar me a pedalar, avui si, seguint el track oficial.
     Realment, no hi ha paraules, una ciutat encantadora, aneu hi, però fora de temporada.


     Per si aixó no fos prou, la resta de la ruta seguia gran part de la Eroica, strade bianche i paissatge per enmarcar tot el dia.

 

     I per acabar de rematar ho, final d'etapa a Buonconvento, un petit poblet, dins dels mes bonics d'Italia, on vaig refer me amb un fantàstic risotto i una copeta de vi.



     5 de juny de 2.018
     Avui era l'etapa reina, el pas per San Quirico d'Orccia, i la pujada a Radicofani, seguint per estrade bianche i carreteretes perdudes.
     Ben aprop de Radicofani, 3 italians amb bicicletes gravel anaven en direcció contraria al track i dient les mil pestes sobre la pujada impossible, i van recomanar me agafar, com ells, la carretera paral·lela. Després d'intentar seguir el track una mitja hora, vaig girar cua també i cap a la carretera. Segons vaig veure després, si arribo a apretar mitja horeta mes, ja era dalt, però això ho haurem de fer l'any vinent...
     Un cop arribat a Radicofani, vaig buscar el poblet on tenia l'habitació, la Abaddia di San Salvatore, a uns 12 km i que, donat que estavem dalt de tot d'una muntanya, arribar hi havia de ser un moment. Per desgracia, estava molt aprop, just a la muntanya del davant, i per accedir hi calia escalar, mai millor dit, una carretera on no volien anar ni els del Giro...
     Va costar gairebe dues hores fer els 12 km...

     6 de juny de 2.018
     Ja començava a olorar se el final i avui l'objectiu era arribar al mar, a la vila d'Albinia, i vaig aconseguir ho.
     La baixada inicial va reconciliar me amb el ciclisme i, un cop recuperat el track original, la cosa va anar millorant per moments.
    Poblets de somni anaven apareixent darrera de les curves de carreteres i pistes perdudes, va ser dia de foto cada 5 minuts, Sorano, Pitigliano, tots per enmarcar...



     Ja al vespre, vaig aconseguir arribar a Albinia, on tenia un apartament a la Azienda Agroturistica Il Girasole, un petit paradís al costat d'una granja, on vaig menjar me una de les millors pizzes del viatge.

     7 de juny de 2.018
     L'etapa d'avui era senzilla, donar li la volta a l'illa de Monte Argentario i travessar el bosquet de pins fins l'arribada.
     Com que tenia els meus dubtes, vaig anar repassant el track i, veient els desnivells, m'ho vaig agafar amb calma.
     Hi ha una llengua de terra que et mena cap a l'illa, i, un cop allà, una carretereta cap a Porto Santo Stefano. 
     Allà comença l'etapa de veritat, un caminet puja d'arran de mar fins els 635 metres d'alçada, i no es una pujada mantinguda, pujes una muntanyeta, baixes, pujes la següent, que és una mica mes alta, la baixes... i així fins a donar li la volta a l'illa, uns paisatges de somni, amb un mar blau com només pot ser ho el Mediterrani, però unes suades espectaculars.




     Per acabar d'arreglar ho, pràcticament no hi ha cap poblet a l'illa, només hi han casetes aïllades, i, per tant, no hi ha bars ni restaurants, vaig trobar una terrasseta perduda, on no li quedava ni un trist panini i vaig dinar un maxibon de nata i xocolata.


     Per sort, "només" vaig trigar tot el dia en arribar a l'altra banda de l'illa, Porto Ercole, on vaig carregar aigua de nou, els 3 litres que duia van ser pocs...
     Un cop recuperat, vaig agafar l'altre llengua de terra que mena cap el continent, la Riserva de la Feniglia, boscos de pins, senglars, amb el mar a banda i banda, i cap a Capalbio, quedaven 20 km i ja m'hi veia.


     La pista era recte, sense desnivell, ideal com a final d'una travessa meravellosa per la Toscana, fins arribar a una porta amb obertura automàtica, que no s'obria. Recuperant les habilitats escalatories d'anys de joventut, vaig fer una ullada a la porta i al mur, vaig picar al timbre d'informació i... res.
     Dos minuts després, un ciclista de la zona va arribar i em va cridar que el seguis, un petit corriol travessa el mur i fa inútil la porta.
     El track anava resseguint la costa fins a Capalbio, però els organitzadors se les van empescar per trobar encara 4 o 5 rampes d'aquelles d'urbanització dels 70's, de les de posar el pinyó gros i tot i així no poder ni pedalar, i un cop superat tot això, la pista ens portava cap a una zona de sorra negre finíssima, tant fina que les rodes hi quedaven enfonsades mes de 10 cm.
     Mitja hora més de improperis, barbarismes i mencions diverses a la parentela dels organitzadors, i vaig aconseguir arribar al final.

     6 dies, 9 hores i un minut per fer els 620 km de la Tuscany Trail 2.018.


     Per be o per mal, l'aventura encara va durar uns dies, la companyia aèria va decidir que anul·lava el vol i vaig arribar a casa dilluns al vespre, però aixó ja es tota una altra historia...

2 comentaris:

Xavi Sanchez Machordom ha dit...

Ostres jordi....!!!

acabo de viatjar amb el teu relat...!!!

moltes gracies per compartir..!!

( si hi tornes....i vols portar un altre cincuantero"....m'ho dius..!!!)

salut..

jordi bell ha dit...

Hola Xavi

Encantat de la vida, per poc que pugui, l'any vinent hi torno, i si es amb companyia, millor

;-)