dijous, 16 d’agost de 2007

EL CANAL DU MIDI I EL CANAL DE LA ROBINE, AMB BTT.


Acabo de tancar, silenciosament, la porta del garatge, cada vegada hi tinc mes practica, al final aconseguire baixar la sense despertar mig veinat, pel carrer de baix pasen dos cotxes, es negra nit encara.
Agafo l’autopista, el sol va apareixent per l’horitzo, mica en mica, pero encara vaig carregat de lleganyes, no hem costa llevar me, pero fins el primer café, no hi acabo de ser del tot.
Una area de servei apareix com un illot de llum i escalfor un pel mes enlla, aprofito i paro; calent, fosc, amargant… no hi ha res com un bon café al mati, fins hi tot el café d’un euro de la maquina fa el fet.
Dins, no hi ha lloc per seure, i fora fa fred per estar parat, prenent un café, en pantalons curts, pujo al cotxe, l’arrenco i torno a la carretera, seguint les linies paraleles que marquen els limits.
Arribo a la frontera, escurant l’ultim glop de café, ja fred, uns cons ens condueixen a tots cap a l’embut on ens esperen tres o quatre policies, ens miren la cara, pero ens deixen passar, suposo que un tio sol, sense afaitar, carregat de lleganyes, amb la motxilla i la bici sobresortint del maleter no deu ser massa sospitos.
Vaig mirant les sortides, buscant Narbonne nord, fins que descobreixo que nomes hi ha Narbonne sud i Narbonne centre… he d’anar fins la sortida de Beziers i donar la volta, i a sobre es posa a ploure, prenguem nos ho amb calma.
Segueixo les indicacions i trobo l’estacio del tren amb facilitat, fins i tot, en un cop de sort, veig un cotxe que marxa al carrer del costat, puc aparcar davant mateix, sense pagar zona blava, que tambe en tenen per aqui.
Munto la bici i m’equipo per la travessa, miro el cel i decideixo posar me el xaleco, el dia s’ha llevat rufol.
Miro horaris, agafo bitllet, per mi i per la bici, i busco on pasar l’estona abans no arribi el tren, hem decideixo per una cafeteria amb crusants acabats de fer, que, tot i ser congelats, tenen un gust prou bo, agafo el diari, l’independent, en frances, pero acabo entenent ho prou be, de fet, les noticies, avui dia, son les mateixes a tot arreu.
Validar el billet, baixar escales, pujar escales, comprobar que soc a la via bona, confirmar ho amb una senyora que esta tant perduda com jo, s’em pasa el temps i ja tenim el tren aqui.

Hi ha un petit departament on hi cabem mitja dotzena de bicis, hauria d’anar a seure al vago, pero hem fa una mica de yuyu deixar la bici alla, sola, desamparada… ho parlo amb el revisor i no hi posa cap problema, mentre hem comenta que tots els ciclistes l’hi demanen.

Amb un parell de estrebades, els tren es posa en marxa, es bastant rapid, de fet, triguem 30 minuts justos per fer els 60 km que separen Narbonne de Carcasonne, “igual” que la Renfe…
Surto de l’estacio de Carcasonne i veig el canal, pasa pel davant mateix, coloco la bici i faig la foto inicial, no se com quedarem de pols o fang al final, pero almenys que es vegi la bici neta.

De moment, les complicacions mes importants son esquivar els navegants que venen de comprar els crusants i el pa de l’esmorçar, mentre va fent algunes ullades de sol, a veure si encara tindrem sort.
El primer monument que trobem es el pont canal de Fresquel, foto obligada, son estructures molt curioses, es tracta fer passar un canal d’aigua per sobre d’un riu, de manera que puguin circular les barques per sobre.

Mes endavant trobo el poble de Trebes, hi ha un petit mercat ambulant de fruita i verdura, aixi com els imprescindibles navegants carregats amb la barra de pa que tornen cap a la barca per esmorçar amb la familia, ja he fet 7o 8 fotos i un video, m’adono que he fet moltes parades i que tinc una pila de kilometres per endavant, aquesta sortida es de aperitiu, ja vindrem amb mes calma, a fer el turista despistat.
Tiro cap a Marseillette amb ganes, amb el paisatge tipic del canal, avingudes llargues de plataners, amb una ombra potent que filtra la llum del sol i un cami de terra a banda i banda del canal per on circular amb la btt.
Trobo un parell de families amb les bicicletes, alguna colla d’amics, bastantes parelles i alguna senyora d’edat avançada que deu venir hi sovint, roda mantenint els 20 km hora sense despentinar se amb una bici de passeig, disimulo i paro a fer un mos per evitar el ridicul, m’ha deixat ben impresionat.
Hi han bastantes gavarres antigues reformades com a vivenda, ha de ser original viure al canal, segurament bastant mes barat, i si et canses del paisatge que veus desde la finestra, tires una mica endavant o una mica endarrera i tema solucionat.

Es curiosa la forma de salvar els desnivells, pujen o baixen els vaixells amb les rescloses, aixo si, vista una, vistes totes, tot i que els “resclosaires” miren de posar el seu toc personal a cadascuna d’elles, uns fan escultures de fusta, altres tenen petits “colmados” per assortir tots aquells que es van posant davan els ciclistes per ser esquivats… o no.


L’aigua necesaria per que el canal no es buidi ve de la Montagne Noire, d’on recullen les aigues dels rius i rierols en un enorme diposit i van reomplint lo; l'aigua que sobra, surt per sobreixidors, algun amb forma de pont

Al migdia arribo a Homps, l’hora de dinar de la contrada, i com que no se els kilometres exactes que manquen fins el proper poble, decideixo parar, el fet de veure diversos ciclistes i moteros ja entaulats tambe ajuda. La chef del restaurant hem comenta que he de deixar la bici fora, no hem fa gens de gracia, abandonar la, pero no hi ha res a fer, i l’oloreta de carn a la brasa es intensa.

M’encamino al jardinet on estan les taules parades i trio el menu especial del midi, amanida niçoise, costelletes a la brasa i una macedonia fresqueta, tot rematat amb un café amb gel i vistes al canal, ara ja al costat de la meva estimada btt.

Tornar a posar se a pedalar costa una mica… bastant, i els kilometres costen de pasar, en alguns trams el cami desapareix i has de pasar per la carretera, amb un sol de justicia i sense l’ombra que m’habia acompanyat desde el mati, aqui no hi han plataners.
A mitja tarda arribo a le Somail, un petit port amb un bar adosat, cuatre tauletes a l’ombra i un parking per bicis ple, m’agrada aquest esport!!

Hem prenc una cerveseta per recuperar el nivell adecuat d’hidratacio i aprofito la parada per trucar a la jefa I posar la al dia dels meus progresos.

Sembla que el beuratge ha fet miracles en la meva moral, i surto d’alla mantenint una velocitat bastant similar a la que hauria de ser adecuada, si vull arribar a casa a una hora raonable.
Deixo enrrera el Canal del Midi, que continua el seu cami fins a Sete, i agafo el Canal de la Robine, sense ni una curva en deu kilometres, pero amb una pila de rescloses, fins a Salleles d’Aude, on el desnivell i l’amplada a superar era massa pels enginyers de l’epoca, i en lloc de fer un pont canal, han muntat una resclosa que baixa els vaixells fins el riu, repressat per tenir prou caval, i els mena cap a una altra resclosa, que els torna a pujar a nivell del canal.
L’unic problema esta en que no puc fer servir la resclosa ni el riu repressat per travesar a l’altra banda, per sort, hi ha un vell pont metalic d’una antiga via abandonada que permet el pas d’una banda a l’altra del riu, i un cami al costat de les vinyes et porta de nou al canal.


Miro el mapa i veig que la llarga recta que tinc davant hem mena directamement a l’estacio de Narbonne, te aproximadament uns 15 o 20 km, i es tot un repte, un repte com el que hem suposa la llanxa Nicolls 1170, amb capacitat per a 10 persones, el seu motor de 16 cilindres d’injeccio directa i 6 litres de cilindrada i la gracil damisela que m’ha saludat desde el pont de comandament amb el seu breu bikini de color negre I la seva cabellera rossa al vent.
Acabavem de sortir ambdos de la resclosa, preparats per afrontar l’ultim tram a tota velocitat, be, de fet, la Nicolls te dues velocitats, endavant i endarrera, pero en aquell moment no ho sabia, i calia mesurar be les forces, si agafava el repte no podia fallar, un lleuger pendent inicial i les ultimes sis o set ametlles que hem queden a la butxaca hem donen els anims necesaris, comença la cursa.
Mentre pensava si acceptar el repte, la llanxa agafa uns metres avantatge, llençada a la velocitat esparverant de 7 km hora, una velocitat que augmenta amb la pujada de voltes del motor fins a arribar a uns temibles 10-12 km hora, que pot mantenir gairebe indefinidament, mentre que jo nomes comptava amb la força de les meves cames, una mica escasa a aquestes alçades, i la entusiasta colaboracio de la meva btt, una mondraker finalist pro amb la seva forquilla marzochi de suspensio hidraulica, capaç de volar a mes de 60 km hora… en baixada
Els primer moments son d’euforia, la petita baixada hem dona avantatge i recupero terreny amb facilitat, despres, amb el terreny anivellat, la distancia es va reduint amb menys facilitat, tot i que continuo mantenint un bon ritme, mentre la Nicolls talla l’aigua amb l’aerodinamica d’una llamborda, llençada a tota velocitat canal enlla.
Uns minuts mes tard, aconsegueixo posar me al nivell de la llanxa i la seva amazona de cabells al vent, pero un aditiu inesperat hem fa apretar el ritme i avançar les sense mirar enrrera, la mare de l’amazona ha aparegut per la portella lateral, amb els seus 120 kilos i cara d’acabar de llevar se de fer la migdiada. Per sort, arribem a l’ultima resclosa, i puc continuar sense aturar me, mentre la Nicolls ha de parar i esperar a que l’aigua l'ajudi a baixar.

Superada l’impresio de tant funesta visio, m’adono que les primeres cases de Narbonne estan a tocar, hi ha alguns cotxes i he de agafar un carrer lateral, abandonant el cami de sirga que m’ha acompanyat tants kilometres.
Amb una certa recança, m’acomiado del fil d’aigua i marxo avinguda enlla, cap a l’estacio del tren, i a les 17:43 acabo d’arribar al cotxe.

2 comentaris:

Antonio Salido ha dit...

Hola, JB¡ Dijous vaig a Carcassonne amb tota la familia per passar uns dies al voltant del Canal. Farem excursions en bici. Et volia demanar algunes cosetes al respecte:

-hi ha camí ciclable (portem un remolc de bici) en les dues ribes del canal sempre?

-Anem amb nens petits (un de 2 anys i dos més, bessons, d'un) i farem trams petits. He pensat el de Carcassone-Trèbes i altre al voltant de Homps. Mereixen la pena?

Si pots, em podries respondre a asalido_contreras@hotmail.com abans del dimecres. Gràcies

Antonio Salido Contreras
Centelles. Barcelona

JB ha dit...

holaaa

t'envio un misstage

v'sss