dilluns, 13 d’abril de 2009

PLUGES I PEREGRINACIONS

El Castell de Sant Salvador de Verdera té humitats.

Mesos esperant uns dies de vacances, setmanes de preparatius, dies i dies somiant, i llavors, arriba Divendres Sant i plou tot el dia, dissabte, plou dia i nit, diumenge, encara més pluja.

Tot i els funestos resultats que ja us avanço, havíem preparat amb il•lusió una sortida relativament assequible, es tractava de marxar de casa a una hora raonable, després de fer un cafetó i un parell de croissants, i arribar nos al Port de la Selva, d’on agafaríem el GR11 en direcció al Monestir del Sant Pere de Roda, baixar desprès fins a Llançà i tornar al Port de la Selva seguint el camí de ronda.

El dia va començar tal i com havien començat i acabat tots els dies anteriors, plovent, a estones més, a estones menys, però amb una constant caiguda de gotetes d’aigua, pel que sembla, la Moreneta es va agafar molt a pit que un ateu com el Conseller Baltasar li demanes que fes alguna cosa amb la sequera i sembla que li ha agafat gust a remullar nos a tots, ateus i creients. Potser caldria organitzar hi una peregrinació de consellers ateus, d’esquerres i ecologistes de debò per donar gràcies, això si, a 40 km/h, no fos cas que la Moreneta quedes encara mes fumada.

Deixant de banda temes politico-religiosos del país que ni em van ni em venen, passaré a detallar vos els fets que han ocorregut el Diumenge de Pasqua del Nostre Senyor del present any 2.009.

Havent sortit de la ciutat de Barcelona i congregació del voltant a bona hora, vam enfilar l’autopista amb direcció nord, amb l’anhel d’arribar caminant, en devota peregrinació, des d’arran del mar al Sant Monestir de Sant Pere de Rodes reconstruït, i fins i tot arribar nos al formós castell de Sant Salvador de Saverdera, aquest deconstruït, continuar muntanyes enllà fins arribar a la vila de Llançà i retornar al punt d’origen resseguint el Camí de ronda, maridant mar i muntanya i els esperits religiosos i profans.

Pel que sembla, els esperits religiosos i profans, per una vegada, anaven a una, i no mes enllà de Girona, el xàfec ja era de proporcions considerables, i acostant nos al punt d’origen, s’hi va afegir el vent de la casa, la tramuntana.

Veient que la cosa anava de mal borràs, vam decidir iniciar la peregrinació directament al Monestir, col•laborant diligentment amb el seu sosteniment amb el pagament del pàrking on vam estacionar el nostre vehicle, cosa que va semblar apaivagar momentàniament el furor del temporal, però que en realitat no va ser mes que una mínima pausa, ja que, un cop al camí que mena al Castell, va retornar amb renovades forces.

Un cop aconseguit l’objectiu d’atansar nos al Castell, vam dedicar nos a trobar un recer on aixoplugar nos i provar de reforçar les nostres minses defenses front el temporal, arribant nos fins les restes de l’absis de la capella, on al unànime crit de “LA COSA ESTA MU MALA”, vam reconèixer que alguna cosa fallava i no havíem aconseguit els favors dels esperits religiosos, i que potser calia provar amb els profans, a veure si ens eren un pel mes propicis.

En actitud “d’arrepentimientu súbitu”, vam baixar ravent cap el cotxe i gas a fons fins al Port de la Selva, on vam intentar acontentar els esperits del mar, amb una sentida peregrinació pel seu voral, altrament anomenat platja.

Una hora desprès, havent caminat fins gairebé l’altra banda de la badia, i veient que els esperits marins tampoc no feien massa cas de les nostres demostracions de profund afecte, vam decidir que ja en teníem prou de peregrinacions i vam optar per un altra tipus d’homenatge, potser mes terrenal, però mes efectiu, sobretot pels nostres estómacs.

Xipirons, croquetes de peix, musclos a la marinera i una senyora paella van ser oportunament homenatjats, regats amb un bon vi de la terra.

El fruit del treball dels homes de bona voluntat, que dediquen la seva vida i esforços a atipar colles d’afamats, va ser oportunament reverenciat amb el pagament de la factura i sense masses ganes mes d’homenatjar ningú, vam iniciar el retorn a les nostres llars, òbviament, sota la pluja.

4 comentaris:

Waldo ha dit...

Realment, aquesta setmana santa no hi ha hagut manera de salvar-nos del via crucis i la penitència :(

flx ha dit...

una ruta ben maca la pretesa, però no hi hà hagut pietat aquests dies.
Tot i així, mira encara a hi havia gent contenta...ja he vist els colegues gaudint de la tramontana a port de la selva. Ells no tenen problemes, tant fa d'on vingui la remullada que sempre es segura.

salu2

JB ha dit...

holaaa

donçs si, una bona remullada, per sort, sempre trobem alguna cosa per compensar, quin arroset xavals jejeje

v'sss

Becki ha dit...

Os3... no heu tingut treva! :) malgrat això "l'excursió" segur que va valer la pena, oi company? una abraçada!!!! :P