ESTEM DE FESTA MAJOR

Es dijous, avui comença la Festa Major, mentre estava al despatx acabant les ultimes declaracions d’impostos, he sentit el prego a la plaça, aquest any a carrec de la societat coral la Lira, 125 anys cantant caramelles per Pascua, el pare hi va cantar quasi 40 anys, i de petit, sempre anava darrera d’ells pasant la barretina, per recollir algun calero per marxar dos o tres dies de vacances.

Vaig intentar seguir els assajos i cantar, ni que fos aquest any, pero va ser imposible, vaig massa cansat I tampoc tinc la veu en condicions, a la segona canço ja sembla que porti dos gots de caçalla.

A la nit vam pujar al terrat de casa, a veure els focs artificials, mentre preniem una mica de coca de fruita I una copeta de cava, dalt la teulada es veia encara millor, i corria un ventet que s’emportava les cabories, pero no vaig aconseguir que la dona pujes amb mi, aixo de l’escalada ho veu molt lluny encara.

Divendres festiu, pero no per tots, queden un parell de declaracions per fer I no vull correr el dilluns.

A la tarda vaig sentint com es preparen els balladors del paga li joan I la cobla va refilant, sempre s’havia ballat al migdia, al sortir de missa de dotze, pero sembla que feia massa sol i hem trencat la tradicio, ara es balla a les 8 del vespre, despres de l’ofici major.

A casa preferim anar a sopar d’hora, i ens entaulem al restaurant viena, una especie de mcdonalds a la catalana, on segons el the new york times, fan el millor bocata del mon, un pa amb tomaquet amb pernil iberic, decideixo provar lo I realment es bo, no el millor que hagi provat mai, pero es bo.

http://travel2.nytimes.com/2006/10/15/travel/15Bites.html

Dissabte fan la botiga al carrer, on tots els comerciants del poble obren les botigues al carrer, amb bastant exit, potser per que es un dia de rebaixes I liquidacions, I a tots ens agrada tafanejar botigues a bon preu.

Avui es el gran dia, hem aconseguit organitzar nos , aquesta tarda podrem asistir al nostre

PRIMER TAST DE VINS



Es dissabte, a la tarda, fa calor, pero el sol ja va de baixa, son quarts de nou, la cua per comprar l’entrada s’allarga fins mes enlla del hall, mes d’un es quedara sense entrar.

Entrem amb els dos cotxes dels nanos al claustre, els paradistes preparen les ampolles i els musics acaben les probes de so.



Amb el ticket ens han donat dues copes, de cristall, grabades amb el logo del patrocinador.



Comença l’espectacle, mentre la nit va arribant, la musica de jazz dansa amunt I avall entre els drings de les copes I la xerrameca de la gent.

Entre glop I glop, descobrim horroritzats que no hi ha escupidera, cada tast ha d’anar gola avall. Per sort, hi han llesques de pa amb una mica de formatge, hi han entre 9 I 10 paradetes, i cadascuna d’elles te entre 4 I 5 ampolles de vi negre, un parell de rosats, 3 o 4 blancs i algun cava, es imposible fer la volta complerta al claustre i mantenirse dret

Fem un descobriment, un vi rosat, dolç i increiblement aromatic, ben fresc, hi canten els angels.



Prop de les 11 aconseguim sortir del claustre del monestir, amb el cap lleuger I els peus…. no tant



L’endema diumenge hi ha un dels plats forts de la Festa, el Concurs d’Arrossos, ja portem 27 edicions I el nombre de participants I paelles s’ha estabilitzat, unes 70 paelles de concurs I 1200 persones a la plaça, sota els plataners.

A les 8 del mati ja estem tots a la plaça, cal posar en marxa tot el concurs I no val a badar, el primer es comprobar si el pa esta torrat I el vi en fresc, despres, com tenim els tomaquets I l’embutit I per acabar, cal comprobr si la cafetera te aigua I el conyac veterano esta preparat per refredar el café.

Despres de agafar forces, obrim les inscripcions cap alla a les 10 del mati, I sobre les 12 els focs comencen a fumejar, es el moment d’omplir el primer porro de cava fresc.

Els membres del jurat ja estan colocats I els concursants van portant les seves paelles d’arros, cuinat amb mes o menys encert, pero amb totes les ganes del mon.
Les puntuacions d’aquest any tenen alguna sorpresa, una de les paelles amb mes tradicio, s’ha cremat, l’arros s’ha engantxat, mentre que la tradicional paella dels trapelles del poble, que no dubten a afegir una bona cervesa a la paella si s’acaba el caldo, resulta que aquest any surt rodona, obtenint el segon premi, a molt pocs punts de la guanyadora, una de les cuineres amb mes experiencia del poble.

Les paelles es buiden depressa, mentre l’orquestra es prepara, I amb els primers acords del sintetitzador, comença la batalla d’aigua de la font, entre acords de pasodoble.

Unes hores mes tard descobreixo que estic sota la dutxa, no se encara massa com he arribat aqui, pero recordo vagament que el porro de cava s’anava omplint I buidant a molt bon ritme, mentre l’aigua I el fang protagonitzava la ballaruca.

Aquesta nit sera tranquila, segur!

Anem a sopar un cuscus I migues manxegues, a ritme de seguidillas I palos de flamenc, despres ens apuntem al correfoc I acabem la festa amb el concert de la centenaria Coral la Lira, mes multicultral que el forum.

BOOOUUUUMMMM!!!

L’ampolla surt disparada, esberlada de dalt a baix per l’explosió del tro de metxa de 3 euros; algunes coses no canvien amb el temps, qui no ha posat un tro dins d’una ampolla?? I qui no ha fet explotar una caca de gos amb una traca de xinos????

El policia municipal de l’Ajuntament s’aixeca de la cadira, i hem comenta que potser ja va sent hora de plegar, tot i ser la Revetlla de Sant Joan, son les 3 del mati, i una dotzena de nanos tirant petards es fa notar.
Nois!!, pleguem veles, tothom a dormir!!!
Només un mes, només un, porfa!!!
Res de res, a dormir tothom que encara hem de recollir les restes de la festa del garatge i son les tantes.

La plaça va recuperant, de mica en mica, la tranquil·litat nocturna, els plataners respiren amb alleujament, almenys aquest any no se li ha ocorregut a ningú encendre’ls com fa un parell d’anys...
La meitat dels nanos esta adormit al arrencar els cotxes, la festa passa factura i estem tots mig adormits, acabem de passar la fregona pel garatge i fem l’ultima copeta de cava al terrat, mentre lluny retrona l’últim coet de la nit.
Ajusto l’hora del despertador a les 6, i decideixo no pensar massa en les poquisimes hores que hem queden per dormir, per sort, la motxilla ja esta preparada de fa dies, demà estreno gats!!!, uns La sportiva mythos!!!





Son les 7 i un minut i aconsegueixo aparcar just davant de la Sagrada Família, amb les seves grues característiques, mentre alguna colla torna de festa i alguna altra ja porta el banyador i el pareo, d’això s’en diu anar d’hora a la platja.
Fa un aire agradablement fred que hem fa esborronar i m’acosta una oloreta dolça que surt del forn del davant, croissants, magdalenes... però avui no cal, encara tinc l’estómac ple del sopar d’ahir al vespre.



Arriba el Waldo a l’hora en punt, carreguem la motxilla, la corda, els ferros i carretera i manta. Hem quedat amb en Pekas i la Lux, anirem a Banyadores, un sector prop de Cabrera de Mar, granit amb una adherència fantàstica i vies de tots els nivells, quarts i quintillos pels aprenents i alguna via amb mes substància pels megacraks.

Just passat el peatge hi ha uns 8-10 cotxes parats, els mossos tenen feina en nits com aquesta, i alguns ja tenen posat el “zepo”, la benzina i l’alcohol no formen una bona barreja.

Arribem al pàrking a l’hora en punt, i la furgo ventilador ja esta allà, amb el Pekas preparat per tot, mentre ens posem apunt nosaltres, arriba la Lux i companyia. Tanquem els cotxes, carreguem les motxilles, i anem muntanya amunt; l’aproximació es curta, però la son i el sol comencen a castigar fort.

http://www.madteam.net/rutas/escaladaenroca/1.118.Banyadoresescaladesalavoradelmar

Ens instal·lem al sector de l’amazonia, i un cop equipats, comencem per una via nova, oberta fa poc, a l’esquerra del tot, bastant llarga i amb una esquerda de dalt a baix que ens fa recordar allò que no sempre lo evident es lo fàcil. Tenim dubtes de que l’entrada per l'esquerda sigui la correcta, però en Waldo aconsegueix superar la sense masses dificultats, mentre en Pekas li fa un reportatge fotogràfic que ni el Cris Sharma.



Desprès l’intento jo, separat de la esquerda i aprofitant l’adherència, pujo pel dret, els primeres passos son maldestres, estic fred, mig adormit, sense cafè i amb el cap com un bombo, però m’en surto i acabo la via disfrutant, i desprès d’assegurar me a la reunió faig una foto del assegurador, a l’ombra d’unes alzines, així dona gust assegurar.



Els gats, formidables, potser per lo dolents que eren els vells, però donen una confiança desconeguda per mi fins llavors, i mes amb el granit d’aquí, sembla paper de vidre, si et descuides, et peles els genolls casi sense adonar te.
Anem fent alguna via mes a la dreta, amb una mica mes de substància, i al final ataco una via que puja pel mig del sector, crec que de grau V+, que acabo resolent, no esta malament per haver escalat dos matins en 6 mesos!!!







El sol pica de valent ja i estem suant tots els excessos de la nit anterior, busquem un lloc a l’ombra i ataquem la bossa de bocates, mentre el nano de la Lux ens llegeix uns mortadelos que ha portat, va armat amb una pistola-raig-laser, i ens dona algun ensurt en forma de raig d’aigua desprevingut, però s’agraeix tot el que sigui refrescant. En Pekas i la Lux no han perdut el temps, i s’han dedicat a un 6b+ del costat, extraplomat i amb un pas delicat, al final en Pekas el supera gràcies als poders de la crema de cacauet.



Casi es l’hora de dinar, i el sol ens ha torrat mes de que seria aconsellable, per tant, decidim baixar fins el poble i hidratar nos convenientment... amb una bona gerra de cervesa. Xerrem una bona estona sota un parasol i cap allà a les dues, marxem a dinar.

Aventuras y desventuras de un motero-furgonetero en el Meridià Verd

Aqui va un resumen de dos dias dentro de un coche escoba persiguiendo a una panda de ciclistas por la Catalunya interior, dos años hace ya...

Viernes 16 de junio 2005

Todo el día corriendo en el trabajo, sacarme el traje, ponerme los tejanos, pillar la mochila y a continuar corriendo, que me están esperando, por suerte no encontramos cola hasta Granollers, ya casi en la salida de la autopista.
Llegamos a Espinavell a una hora bastante razonable y a la media horita ya estamos todos, menuda colección de madciclistas, y menuda colección de bicis, parecía aquello una tienda especializada.
Nos instalamos en la escuela del pueblo, después a cenar, (muy buenas las truchas, y ni os cuento como estaba el puding que nos envió el bueno de mirlo, ñaaaaammmmm), y a dormir, después de las consabidas gotas pal corazón, se respira el espíritu madtemero por todos lados.

La imagen de todos los casados i/o arrejuntados bajo el campanario de la iglesia, buscando cobertura, para llamar a las respectivas, fue absolutamente impagable. (Se admiten sobornos para su no publicación en la galería de fotos jejeje).
Siguiendo los consejos del chef del restaurante, decidimos dormir deprisa para intentar dormir mas, pero tengo la impresión que alguna cosa fallo y el despertador empezó a sonar al cabo de muy poco de acostarnos.

Sábado 17 de junio 2005


Una vez organizada la logística para subir a 11 ciclistas con las respectivas btts, tres conductores y un montón enorme de mochilas, sacos y botes de polvillos para echar al agua de beber, con solo 3 vehículos, pillamos la pista hacia el Coll de Pal, con muchísimo cuidado que todas las piedras estaban de punta, pero a pesar de todo, algún tubo de escape llego un poco abollado a la Collada Fonda.
Montamos las bicis y se decide, por absoluta unanimidad, que el Coll de Pal, así, de lejos, es precioso, y que si hay que ir, se va, pero ir pa na, es tontería, por tanto, y para no perder mas tiempo, se da la salida a la primera edición del MADMERIDIA VERD.
Al minuto y medio, aparece piks con la bici al hombro, parece que en la primera curva su plato grande se ha peleado con una piedra y ha perdido, pillamos unos alicates, le enderezamos la dentadura al plato de marras y volando hacia abajo, que el grupillo se escapa.
Próxima parada, Llanars, bonita localidad al ladito de Camprodón, donde inicio un juego que se repetirá en cada parada,
Pregunta a algún lugareño, oiga, sabe por donde pasa la ruta esta que se hace a pie o en bici, el Meridia Verd?, esta marcada con unas flechas verdes con fondo blanco. La respuesta, idéntica en el fondo, pero con diferentes formas, el Meridia què ????
Después de esto, y viendo el resultado de mis pesquisas, saco el mapa guía e intento orientarme, cosa que consigo, con mis dotes innatas para la orientación, al cabo de una media hora, empezamos bien.
Miro la hora y calculo que en un ratillo ya estarán por aquí, de hecho, deberían estar por aquí, que el inicio es un descenso de unos 14 kilómetros, y lentos no van.
Me decido a seguir un ratillo la ruta del Meridià en dirección contraria a ver si me los encuentro, pero nada, los minutos van pasando y allí no aparece nadie, el día es precioso y luce el sol, pero yo empiezo a ver negros nubarrones en el horizonte, me decido a llamar a Pekas, a ver como esta el tema, y se confirman los negros nubarrones, uno de los ciclistas se ha piñado, y además parece que se ha hecho daño.
Quedamos en la entrada del pueblo y al rato aparece el primer grupo con un herido, que no es el mismo que me ha dicho Pekas, bueno, lo habré entendido mal, pero no, resulta que hay otro lesionado; madre mía, en los primeros 15 kilómetros ya tenemos dos accidentes, y nos quedan ciento y la madre, a este ritmo no llegará a Ocata ni un ciclista.
Transformamos la furgo en ambulancia y volando hacia el hospital de Campdevanol, ya que ni en Camprodon ni en Ripoll hay ninguno.
Una vez allí se realizan las radiografías de rigor y las primeras curas, hago un par de llamadas, y nos tranquilizamos todos un poco, hasta que empiezan a aparecer los yesos y vendajes. La vuelta a casa adelantada no tuvo más historia que las llamadas para preparar el terreno y evitar sustos excesivos a las familias.
De vuelta a las tareas de coche escoba oficial, una duda me asalta, donde estará la tapa del maletero?, paro en una gasolinera y me dedico a reorganizar las mochilas, sacos y potingues y no aparece por ningún lado, me siento a recapitular y recordar todas las veces que se ha abierto el maletero y de repente recuerdo la imagen de la tapa, apoyada en la pared, mientras cargábamos las bicis y los lesionados en Llanars, a las 9 de la mañana, y son las 11:00!!!
Lleno el deposito y carretera y manta hacia Llanars, a ver si tenemos suerte, y si, en una horilla estoy en la rotonda de la entrada del pueblo y la tapa esta en perfectas condiciones, apoyada en la pared, buuuuuf, menudo susto, reorganizo de nuevo el maletero y carretera y manta de nuevo, hacia el pueblo de Vidrà, donde hemos quedado para comer todos juntos.
Los kilómetros pasan placidamente, y en poco mas de hora y media llego al pueblecito de marras, con un bar, un restaurante, 10 casas y una iglesia, que recorro con tranquilidad, mientras hago tiempo a que lleguen los supervivientes. Unas horas y 3 vueltas completas al pueblo mas tarde, mientras mi estomago cobra vida propia al oler los efluvios que surgen de la cocina del restaurante, llamo a Chemi, que me comenta que no están muy lejos, pero que la ultima subida los ha machacado bastante, les quedan, calcula el, una horilla para llegar, miro el reloj y son casi las 4, hoy comeremos tarde, hablo con la encargada del restaurante y me comenta que la cocina ya esta cerrada, pero que nos harán algún apaño. Una vez todos juntos, tomamos el comedor al asalto y vaciamos la mitad de la despensa del restaurante.
El objetivo de la tarde es llegar a Viladrau, el problema son las obras de construcción de varias autovías y variantes, que cortan el trazado natural del Meridià Verd y nos retrasan considerablemente, por lo que decidimos encontrarnos en Manlleu, realizando el ultimo tramo neutralizado y contando con el apoyo de otra furgo y un par mas de amiguetes para todo, Lluis y DavidP, hacer mas llevadero el pasar de los kilómetros.

La cena se realiza en el mítico restaurante Daina, donde tienen a bien atendernos, a pesar de llegar casi a medianoche y alguno todavía vestido de ciclista, la verdad es que el día ha cundido.


Domingo 18 de junio 2005

El despertador vuelve a sonar antes de lo que mas de uno quisiera, pero no hay nada que hacer, volvemos a ponernos el traje de faena y atacamos un fantástico desayuno a base de galletas marías, cafés con leche y zumo Rostoy, lavamos los cacharros y hacemos las fotos de rigor, si bien esta vez no nos atrevemos a repetir la foto de bttstage. Una vez aclaradas las dudas del recorrido y los puntos de encuentro y salimos a buena hora a completar el recorrido del Meridià Verd, y descubro que tengo agujetas en las manos de la kilometrada de ayer, como deben tener las piernas los ciclistas....
Con la furgo de nuevo a plena carga, me dirijo hasta el primer punto de encuentro, Collformic, por alguna de las carreteras preferidas por mi alter-ego motorista, donde tenemos previsto realizar un avituallamiento consistente antes de afrontar el Pla de la Calma.
El desnivel entre Viladrau y Collformic, en btt, es de molinillo a tope, y me tomo todo el tiempo del mundo, pero al llegar al punto de encuentro descubro que el restaurante esta cerrado, y habrá que improvisar, como llevamos algo para picar, decidimos hacer un avituallamiento ligero y dejar la comida contundente para mas adelante, ya rebasado el mediodía, entramos en un bar de Cànoves, y acabamos con todos los bocatas que nos ponen por delante.
Bajo un sol de justicia, el pelotón se pone de nuevo en movimiento, hacia la Roca del Vallès, donde una fuente pública se transforma en una ducha improvisada y se inicia el último repecho antes del Mediterráneo, final de esta aventura e inicio de tantos otros caminos.
Ocata, en la orilla del mar, es el último punto de encuentro, donde finaliza nuestro Meridià Verd; rodeados de gasolineras y algún centro comercial, nos reencontramos con el pequeño grupo de amiguetes y parejas que, si bien no sabemos si comprenden realmente nuestras ganas de aventura, como mínimo las consienten, incluso alguna vez las comparten.
Varios remojones y fotos después, cargamos las mochilas y las bicis en nuestros vehículos, y nos despedimos, no sin un cierto regusto amargo que aparece cada vez que se acaba un mad-loquesea, la camaradería, el buen rollo y las ganas de pasárselo bien tendrán algo que ver, y la magnifica compañía, también.



Pd.
La próxima, en bici!!!

Aqui teneis un poco mas de informacion del Meridia Verd
http://www.euro-senders.com/rutes/web_cas/fitxes-rutes/RT_6.htm

EPOCA DE CANVIS

Soc al terrat de casa, assegut a terra, acabo de pujar, un cop tenim tota la familia banyada, sopada i dormida.

Una tassa fumeja al costat amb una infusio d’herbes, fa calor, i no te massa rao de ser pendre una infusio calenta, de fet, les rajoles del terra estan encara calentes del sol de tot el dia, i si no fos per l’airet que corre, estaria suant. Es l’idea de l’infusio calenta, pressa en silenci, deixant passar el temps, el que compte en aquest moment.

He ences una cigarreta, nomes ho faig en moments molt complicats, es la meva manera de dir li al mon que no vull ningu a menys de dos metres a la rodona, l’olor del fum del tabac es com els colors llampants d’alguna bestiola verinosa, no t’acostis.

El sol ja no es mes que un lleu fil de llum que apareix per sobre de l’edifici de la dreta de casa, mentre que la foscor de la banda esquerra ens fa visibles els primers estels.

No m’han agradat mai els canvis, soc de pedra picada, una mica monolitic, als tres anys ja sabia que m’agradava anar en bici, i als deu, després de veure un reportatge d’un esquiador extrem, crec que es deia patrick vallensant, tambe vaig saber que m’agradava la muntanya i esquiar.

Alguna cosa fare aquests dies, cal que deixi enrrera la paralisi de l’analisi i, d’una vegada per totes, agafi el toro per les banyes, hem busqui la xarxa adecuada, comprobi la corda, el grigri i l’assegurador, i hem decideixi a fer el pas endavant.

v'sss

PEDRAFORCA, POLLEGO INFERIOR PER LA GRAN DIAGONAL.

Diumenge 13 de maig de 2007


Biiiip, biiiip, biiiip, allargo el braç i paro el mobil, son les 6:30, he de llevar me pitant, que a les 7 hem quedat amb la resta de la colla.
Fa menys de 2 hores que m’he posat al llit i encara hem dura l’eufòria subministrada per les dues ampolles de Costers del Segre que han volat al sopar.
A les tentines, sense obrir el llum, arribo al lavabo, hem rento la cara amb l’aigua ben gelada, milers de punxades fredes hem revifen i aconsegueixo obrir els dos ulls a la vegada.
Agafo al roba i la motxilla i vaig cap a la cuina, preparo una tassa de cafè ben carregat mentre acabo de vestir me, i liquido un parell de magdalenes.
La porta de casa es tanca darrera meu i començo a caminar cap a la plaça, carregat amb la motxilla, no es veu una anima pel carrer, i la temperatura es agradablement fresca.
De lluny ja veig el cotxe dels companys, carreguem les motxilles i agafem la carretera a recollir l’altra company, que ens espera a mig camí.
Arribem a Saldes i fem una paradeta al bar, el segon cafè hem senta de fabula i cap allà les 9 ja estem al pàrking del mirador de Gresolet.
Comencem la ruta al refugi Lluís Estasen i anem pujant cap a la tartera que ve de l’enforcadura, d’allà pugem al balcó de la Joaquima, seguint els cercles verds d’un sender.
Fem la primera parada per picar alguna coseta i les fotos de rigor, a recer del vent, que comença a fer se notar al guanyar alçada, decidim treure els paravents de la motxilla i tapar nos una mica.



Mes endavant, mentre seguim una cresta, arribem al vessant sud del Pollegó, per agafar la gran diagonal. Comencem a veure moviment, sembla que la zona està plena de vies de escalada i amb el dia radiant que fa, una mitja dotzena d’escaladors s’han animat a pujar, tot i això, la zona es molt solitària i no te res a veure amb les acumulacions de gent de l’altra Pollegó del Pedraforca.



Consultem la ressenya i de seguida veiem la diagonal al mig de la paret de pedra, ens posem els cascs i comencem a grimpar muntanya amunt.



Cal pujar fins dalt del collet per veure la canal que porta al cim del Pollegó, no es visible fins que pràcticament estàs a sobre, un cop superat un pas estret i una petita tartera.
La canal es un pel mes complicada de superar, amb un pas de III grau, calculem a ull, que carregats amb les motxilles, cordes i ferralla ens dona mes guerra de la que pensàvem.



Desprès del pas, ja només cal acabar de superar les ultimes rampes fins al cim, on ens espera una soledat que contrasta amb les acumulacions de gent que pugen i baixen del Pollegó superior, sembla mentida que per una petita diferencia d’alguns metres d’alçada puguem fruir de situacions tant diferents.



Una petita incidència condiciona la resta del recorregut, una de les motxilles ha caigut muntanya avall, just a la banda contraria de l’enforcadura, on teníem previst baixar fent un rapel. Un dels companys baixa a buscar la, mentre la resta busquem la reunió del rapel de baixada, tot i que el vent ens impedeix travessar la cresta que hi porta.



Una mica decebuts per haver carregat tot el material per res, decidim baixar per les costes d’en Dou, mentre el company ens confirma que ha localitzat la motxilla voladora.
Trobem la cantimplora, ben abonyegada, a mitja baixada, i uns 200 metres mes avall, el company, content per que el contingut de la motxilla esta gairebé intacte.



Anem seguint de nou les marques verdes del sender i en poca estona tornem a estar ja rodejats d’arbres retorçats pel vent i la neu, on trobem una drecera que mena directament a la tartera, l’estat de la qual es bastant lamentable, les aglomeracions de gent han fet baixar la majoria de pedres fins el fons i esta pràcticament pelada de dalt a baix.
D’allà agafem de nou el camí cap el refugi i en poc mes d’una horeta estem al mirador de Gresolet, recollim el cotxe i baixem a Saldes a fer un vermut - berenar.
La tornada no presenta cap incidència destacable. Carretera i manta fins a casa.

MATINAL DE DIUMENGE

Acabo de llegir el blog d'en pekas, com sempre, engrescador, ha donat una bona volta per la seva selva particular i hem ve al cap que potser podria fer algun video amb la btt d'algun dels senders que mes m'agraden.
Dit i fet, hem poso el trajo de romano, el casc i els guants, agafo la btt i marxo cap al bosc.

Un dels senders que mes magraden, sobretot a l'estiu, tranquil i amb molta hombra.



Aquest es un petit sender que porta al torrent de la Torre Negra, una masia fortificada que va estar a punt de convertirse en una pila de cases adossades, ara es un parc rural, i acaba al cami de Sant Medir, al davant del Pi d'en Xandri, que va patir un atemptat fa uns anys, sortosament sembla que es recupera.



La tornada per un sender al mig d'un antic camp, ara hermot, sense cultivar, la pluja dels ultims dies ha fet creixer molt l'herba i els matolls.



i a l'entrada de nou al mon "civilitzat", salt entre marbres i escultures.



bon diumenge

QUE FEM AQUEST ESTIU???

CARTA ALS REIS DEL ESTIU.

Ja s’acosta l’estiu, i, ni que sigui per agafar moral pels mesos de feina que venen, estic preparant un llistat o carta als reis d’activitats previstes o programades.
No es tracta de cap llista exhaustiva ni inamovible, segurament s’ampliarà o reduirà amb el pas del temps, propostes d’amics i amb l’imprevisible vida familiar.

-Nuria-Carançà


-Canigo per Cortalets


-Cerví de Durro i cresta


-Cresta del Sol


-Les Agudes per castellets


-Clavijas de Cotatuero

-Pollegó inferior del Pedraforca per la gran diagonal


-Burdeus-Mar Mediterrani pel canal del Midi amb BTT




-Bardenas Reales amb BTT

-Montserrat, Margalef, Rockostage… i consolidar grau

-Niza-Chamonix seguint els ports del Tour, peró en moto


Alguna proposta mes???

Algú sap on es fa aquest any la Roc Trip 2007 ??? Per disfrutar, hi son tots els grans dani andrada, chris sharma, lynn hill.... agafeu el babero

Millau



Kalimnos






a10

viva el euro...

domingo, mediodia, toda la semana currando, el sabado de compras y sexo a tope, resumiendo, todo lo que jode, lavar,planchar, pasar el aspirador... cuanto tiempo hace que no vamos de vermut???
aprovechamos el solete, agarramos los carritos y las dos fieras y nos vamos al bar de siempre
horror, han cambiado de propietario, no hay terracita y dentro huele a fritanga que tumba de espaldas, plan B
nos acercamos a otra terracita conocida, nos sentamos, y aparece el camarero, es nuevo?.. no, tambien han cambiado de propietario, pero este parece que ha mantenido lo que ya existia.
patatas, olivas y dos cervezas.
hablamos, reimos, saludamos, bostezamos al sol... y a comer, que son las 2
camareroool
son 8,95 euros.

que hubieses dicho si, hace 5 años, te cobrasen 1.500 ptas. por un vermut ???

MATERIAL D'ESCALADA I COM USAR LO

Holaaa

gracies al youtube, tenim acces a una pila de videos amb exemples de com usar el material d'escalada

el nus 8



abalakov



pescador



prussik



autodetencio amb un piolet



si coneixeu algun nus mes que estigui al youtube, aviseu

v'sss