(llegiu ho amb l'accent del cabrer del anunci del mitsubishi)
I KURT... QUE OPINA DE ESTO???
Per si no el recordeu, l'anunci del cabrer i el mitsubishi
dijous, 13 d’agost del 2009
diumenge, 9 d’agost del 2009
Gavarnie 2009, 4 dies perseguint fites entre nubols
 |
| From Gavarnie 2009 |
1/8/2009, COMENÇA L'AVENTURA.
Motxilla posada, piolet i pals a les mans, les botes penjades del coll, la bossa amb roba "normal" a l'altra ma... vaig pasant llista de tot el material mentre faig salivera pensant en el croisant calento i el cafetonet que m'esperen al bar del carrer de baix, pero el primer contratemps serios s'interposa, es dia 1 i han canviat l'horari, obren a les 8:00 i son les 6:45...
Per sort, el company es puntual, decidim tirar endavant i esmorçem una mica mes amunt de Girona, ara si, un parell de croisants i cafes amb llet.
Tenim encara per endavant una bona tirada de kilometres i agafo jo el cotxe una estona, mentre anem xerrant, avorrits amb tantes cues, un accident prop de Toulouse ens te parats gairebe una hora i mitja a l'autopista. Comprobem l'horari i no arribem a temps de pujar per les Escales de Serradets, caldra pujar directament al refugi desde el coll de Tentes i deixar les per l'etapa de l'ultim dia.
Dinem a una area de servei i, just despres de pasar l'ultima benzinera abans de Gedre, s'encen la llum de reserva, pasem de tot i cap a Gavarnie i el coll de Tentes, on ens vestim de romans i deixem abandonat el fidel Honda fins d'aqui a 4 dies.
Hi ha bastants nuvols i un cel amenaçant, ens afanyem per arribar a l'hora de sopar del Refugi de Serradets, les 19:00, a ser posible, secs, pero prop del collet a la vall de Serradets, amb els peus a l'aigua, agafats a les cadenes de pujada i amb el piolet de punxa amunt a la motxilla, cauen els primers llamps i trons, quina por!!!
Just en el moment en que els guardes preguntaven si tothom havia arribat, apareixem per la porta del Refugi, deixem les motxilles i gairebe encara amb el gore posat ens asentem a sopar.
Petem la xerradeta amb un trio de companys una estoneta i no triguem gaire en ficar nos al sobre, que dema tenim un bon desnivell per endavant.
2/8/2009, REFUGI DE SERRADETS, CASCO, TORRE DE MARBORE, LAGO HELADO.
 |
| From Gavarnie 2009 |
Fa un bon sol, tot i que les boires tapen les valls baixes, mentre anem pujant cap a la Bretxa de Roland, primera fita del dia, aquest any la gelera te molt millor aspecte, fa un parell d'anys era una trista clapa de glaç a mitg fondre.
Un cop pasem l'enorme porta, li comento al company l'itinerari, just a sobre del paso de los Sarrios, per una esquerda que es veu, pero tot i els meus comentaris, no ho acaba de veure clar.
Grimpem amunt per un tram facil, pero bastant exposat, hi ha un pati d'uns 35-40 metres i les motxilles semblen tivar nos en la direccio equivocada, pero ho anem superant.
Un cop passat el tram mes complicat, deixo la motxilla i acabo d'entrar a l'esquerda per comprobar si el pas es posible i trobo la sortida bloquejada per la neu i el gel, acabem de perdre gairebe una hora per res.
Decidim desgrimpar, tot i el perill, i pasar pel paso de los Sarrios cap a l'altra costat del Casco, una cara que s'ens presenta com una pedrera inmensa, per tant, decidim tirar directament cap a la Torre de Marbore, pasant per diverses clapes de glaç,pero amb una traça marcada que ens facilita l'acces al corredor que mena al cim.
Les vistes son precioses, amb tota la vall de Gavarnie als peus, amb l'Olla i la Gran Cascada envoltats de nubols que van pujant amunt, fem una pila de fotos i continuem per l'altra vessant cap al Pico de la Cascada, que tapa la zona del Cilindro y el Mont Perdut, l'objectiu de dema.
Anem seguint les fites cap a la Faja Roya i a mitja tarda arribem a la zona anomenada La ciudad de Piedra, una mica mes avall de Lago Helado, on localitzem el pare de tots els vivacs, una enorme llosa en forma de visera amb vistes fantastiques al refugi de Goriz, i decidim plantar el campament alla mateix.
 |
| From Gavarnie 2009 |
El fogonet comença a funcionar i mentre s'escalfa l'aigua, una marmota ens vigila de prop, li fem un parell de fotos i ataquem els sobres de pasta liofilitzada del decathlon, i poc despres ens posem als sacs i a dormir, mentre el Sol, que ha jugat a l'amagatall amb nosaltres tot el dia, llença els ultims rajos.
A la matinada hem de reorganitzar una mica el campament per 4 gotes que cauen, fins i tot una estona sembla aiguaneu, pero acaba en res i continuem dormint tranquilament dins els nostres sacs de ploma.
3/8/2009, LAGO HELADO, MONTE PERDIDO, REFUGI DE TUCARROYA.
El dia comença tal i com va acabar ahir, molts nubols i alguna ulladeta de sol cap a la banda on no anem, fa tota la pinta de que ens mullarem...
Ens carreguem de nou les motxilles i comencem a pujar cap el Lago Helado i la Escupidera, intentarem arribar al cim del Mont Perdut i despres pasar pel Collado del Cilindro.
 |
| From Gavarnie 2009 |
La pujada es fa pel costat de la Escupidera, evitant la neu, i es fa bastant pesada, a mitg cami, deixem les motxilles entre unes pedres i continuem amunt, agafant nomes el minim, els movils, la camara i alguna cosa per picar.
Un cop dalt, la boira gairebe no ens deixa veure ni els peus, per sort, una colla de valencians anima el cotarro, pero despres de fer un parell de fotos i la trucada a la familia, baixem a tota maquina.
La vista del Collado del Cilindro es impresionant, no sembla pas que sigui posible pasar a l'altra costat sense jugar se la pell, i a sobre, duem un parell de motxilles bastant pesants. Per sort, un grup de francesos tira amunt i ens asenyala el cami, al final nomes cal fer una grimpadeta i pasar per una Faja d'un metre escas d'ample, pero que es fa amb molta facilitat.
Un cop dalt veiem amb alegria que al llac de Marbore i el Refugi de Tucarroya hi llueix un sol precios, i ens animem a baixar rapidament cap a la gelera del Mont Perdut.
 |
| From Gavarnie 2009 |
Anem seguint una serie de fites i acabem davant una reunio precaria amb una corda i un cordino que baixen cap a la vall entre l'aigua que baixa de la gelera, amb precaucio, destrepo avall i despres d'un parell de situacions complicades i perilloses, arribo a terra, mullat per l'aigua i per les suors fredes, es un tram perillos i li comento al company que miri de trobar un altra punt de baixada.
 |
| From Gavarnie 2009 |
Per sort, al cap d'una estona, arriben una colla de gent que coneixen millor la zona i baixen per un destrepe bastant mes asequible que comença una mica abans d'arribar a les cordes.
 |
| From Gavarnie 2009 |
Despres del "sustu", caminem una bona estona mes, vorejant el llac, i acabant les forces a la pujada al refugi de Tucarroya, una especie de despenyadero ple de roques, i ens comenten que la banda francesa es pitjor, no hi toca el sol i es una llengua de pedres, neu i glaç de gairebe 100 metres de desnivell.... en fi, dema ho veurem
Arribem just a temps per colocar els sacs, nomes hi han 12 places i ja hi han 9 persones dins, al cap d'una estona arriba un ultim company que haura de dormir a l'estreta ultima plaça que queda.
Fem una bona pila de fotos de la Cara Nord del Perdut i del Cilindro, i mentre sopem, preparo la camara per fer los una foto de nit, aprofitant la llum de la Lluna, tot i que en el moment que hem poso al sac m'adormo i ni foto ni res de res.
4/8/2009, REFUGI TUCARROYA, GAVARNIE.
Comencem el dia igual que com el vam acabar ahir, amb un "despenyadero" al davant, nomes que avui es de baixada, roques, neu, glaç... un bon esmorçar.
 |
| From Gavarnie 2009 |
Per sort, tot acaba i aviat aconseguim arribar al fons de la vall i començar a ascendir cap a la Hourquette d'Alans, un collet que ens menara cap a Gavarnie, amb unes vistes espelendoroses del inici del recorregut, la Bretxa, el Casco, La torre de Marbore, el Taillon...
 |
| From Gavarnie 2009 |
 |
| From Gavarnie 2009 |
Al arribar a dalt aprofitem per trucar a la familia, i les noticies no son massa bones, caldra retallar l'ultima etapa i tornar cap a casa.
Aprofitem la parada al refugi d'Espugettes per recarregar una mica d'aigua i arribem al poble a l'hora de dinar i com que el taxista es tambe l'encarregat d'un Bistro... dinem mentre l'esperem.
La tornada es bastant mes rapida que l'anada, tot i les preses per trobar una benzinera i la parada a Toulouse a sopar, al final ens va fallar l'entrecot, pero la pizza no estava gens malament.
Lectures d'estiu
Per fi ha arribat el moment de fruir d'un tè gelat, un llibre i una tumbona ben comode.
Com podeu veure, tambe he caigut a les xarxes de les aventures del Blomquist i la Lisbeth Salander.
No crec que guanyi el premi Nobel de Literatura, però m'ha fet pasar uns dies ben distrets.
Com podeu veure, tambe he caigut a les xarxes de les aventures del Blomquist i la Lisbeth Salander.
No crec que guanyi el premi Nobel de Literatura, però m'ha fet pasar uns dies ben distrets.
diumenge, 24 de maig del 2009
LA CACERA D'EN GOLLUM
Ja es ben veritat que les ganes i el talent son el que conta.
Inspirat en el senyor dels anells, un grup de gent ha fet aquest film que m'ha semblat una petita joia amb ben poca cosa a envejar a les grans produccions.
The Hunt for Gollum (Additional Language Subtitles)
Cargado por HuntForGollum. - Programas de ayer por la noche y clásicos de TV, online.
Gracies company
Inspirat en el senyor dels anells, un grup de gent ha fet aquest film que m'ha semblat una petita joia amb ben poca cosa a envejar a les grans produccions.
The Hunt for Gollum (Additional Language Subtitles)
Cargado por HuntForGollum. - Programas de ayer por la noche y clásicos de TV, online.
Gracies company
dilluns, 18 de maig del 2009
Xerrant xerrant... em perdut el pollego
Toca desnivell, el gran projecte de la temporada no ens pot agafar amb els pixats al ventre, si hi anem, hi anem a totes, per tant, avui anem a entrenar.
L'objectiu es pujar al pollego inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal i baixar fent un rapel que ja s'ens va resistir una vegada.
Comencem amb ganes, muntanya amunt i entre els pins i avets del bosc, comencem a entreveure la diagonal que creua la cara sud del Pedraforca, i despres d'una travessa arribem als seus peus, on hi queda una clapa de neu.
Anem progressant amb confiança, el pendent es fort, gairebe hem de posar les mans a cada pas, pero anem amb confiança, xerrant de tot i res, quant... de sobte...
-ostres, es veu el Canigo ben nevat
-el Canigo? i on es el pollego inferior???
-tiu, hem sembla que ens hem equivocat...
Resumint, que ja haviem fet el pollego superior dos o tres vegades, una l'inferior i ara podem dir amb orgull, que tambe hem fet el Fals pollego.
Dinem dins un forat que ens arrecera del vent i busquem un cami que ens compensi la pifia, i a fe de deu que el trobem, ens perdem tres o quatre vegades mes i acabem fent un safari fotografic a sis o set daines que corrien per alla.
Aixo si, desnivell, tranquilitat i descoberta, la que volgueu, sort de les braves i les olives del bar de Saldes...
L'objectiu es pujar al pollego inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal i baixar fent un rapel que ja s'ens va resistir una vegada.
Comencem amb ganes, muntanya amunt i entre els pins i avets del bosc, comencem a entreveure la diagonal que creua la cara sud del Pedraforca, i despres d'una travessa arribem als seus peus, on hi queda una clapa de neu.
Anem progressant amb confiança, el pendent es fort, gairebe hem de posar les mans a cada pas, pero anem amb confiança, xerrant de tot i res, quant... de sobte...
-ostres, es veu el Canigo ben nevat
-el Canigo? i on es el pollego inferior???
-tiu, hem sembla que ens hem equivocat...
Resumint, que ja haviem fet el pollego superior dos o tres vegades, una l'inferior i ara podem dir amb orgull, que tambe hem fet el Fals pollego.
Dinem dins un forat que ens arrecera del vent i busquem un cami que ens compensi la pifia, i a fe de deu que el trobem, ens perdem tres o quatre vegades mes i acabem fent un safari fotografic a sis o set daines que corrien per alla.
Aixo si, desnivell, tranquilitat i descoberta, la que volgueu, sort de les braves i les olives del bar de Saldes...
FENT EL MONO A MARGALEF
Gairebe son les 7, es diumenge i m’acabo de despertar, com sempre, els dies de festa hem llevo amb el sol, ja son ganes, amb la setmaneta que porto, pero es el que hi ha.
Avui toca retrobar nos amb els gats, el magnesi i la roca, la primavera escalfa l’ambient i entren ganes d’anar a fer el mono, i quin millor lloc que “descobrir” una “nova” zona d’escalada, anem a Margalef, al sector can Llepafils
Arribem a Montblanc a l’hora que obren bars i fleques, carreguem pa per la família i fem un cafè amb un parell de croissants mentre anem estudiant amb deteniment les ressenyes, temibles línies traçades a parets de roca magnifica, envoltades de paisatges incomparables i bla bla bla, resumint, que m’ha encantat.
Comencem amb una via de tercer grau, mes que res, per escalfar i recordar com va això de les cordes, les xapes, els grigris i demés ferralla, la trèiem sense problemes, i ja anem cap als quarts, que tenim ganes de triomfar.
Ens passem el dia pujant i baixant al sector llepafils i entre els dos cauen una bona pila de vies, alguna amb una mica de doping xati-factor, però els homes som així...
Top rope tabalets
Margalefistan
Passagana
Trans
Txak pak
Bombarda (aquesta es queda en un intent una mica patètic desprès d’una pujada sobtada de l’autoestima)
Tampak
A morro
Tronko quemao
Katulina
Aquestes dues ultimes gràcies al xati factor, ja que 5 minuts abans d’intentar la estava buscant alguna excusa per convèncer al company i llençar nos de cap a la ben merescuda birra al refugi de Margalef.
Avui toca retrobar nos amb els gats, el magnesi i la roca, la primavera escalfa l’ambient i entren ganes d’anar a fer el mono, i quin millor lloc que “descobrir” una “nova” zona d’escalada, anem a Margalef, al sector can Llepafils
Arribem a Montblanc a l’hora que obren bars i fleques, carreguem pa per la família i fem un cafè amb un parell de croissants mentre anem estudiant amb deteniment les ressenyes, temibles línies traçades a parets de roca magnifica, envoltades de paisatges incomparables i bla bla bla, resumint, que m’ha encantat.
Comencem amb una via de tercer grau, mes que res, per escalfar i recordar com va això de les cordes, les xapes, els grigris i demés ferralla, la trèiem sense problemes, i ja anem cap als quarts, que tenim ganes de triomfar.
Ens passem el dia pujant i baixant al sector llepafils i entre els dos cauen una bona pila de vies, alguna amb una mica de doping xati-factor, però els homes som així...
Top rope tabalets
Margalefistan
Passagana
Trans
Txak pak
Bombarda (aquesta es queda en un intent una mica patètic desprès d’una pujada sobtada de l’autoestima)
Tampak
A morro
Tronko quemao
Katulina
Aquestes dues ultimes gràcies al xati factor, ja que 5 minuts abans d’intentar la estava buscant alguna excusa per convèncer al company i llençar nos de cap a la ben merescuda birra al refugi de Margalef.
Els efectes psicotropics de la primavera, el polen, els antistaminics o com trobar un Elvis flotador amb una bicicleta
19 d'abril ja, d'aqui res St.Jordi, es mitg mati i, sense massa idea de que fer, agafo la bici per anar a fer un vol, entre estornuts i mocs com per omplir una bassa.
Acabo al Port de Barcelona, mirant un Elvis flotant, que sembla dirigir l'anar i venir de les golondrines.
Estaven caducats els antistaminics o encara duren els efectes del vi del sopar d'ahir???
dilluns, 13 d’abril del 2009
PLUGES I PEREGRINACIONS
El Castell de Sant Salvador de Verdera té humitats.
Mesos esperant uns dies de vacances, setmanes de preparatius, dies i dies somiant, i llavors, arriba Divendres Sant i plou tot el dia, dissabte, plou dia i nit, diumenge, encara més pluja.
Tot i els funestos resultats que ja us avanço, havíem preparat amb il•lusió una sortida relativament assequible, es tractava de marxar de casa a una hora raonable, després de fer un cafetó i un parell de croissants, i arribar nos al Port de la Selva, d’on agafaríem el GR11 en direcció al Monestir del Sant Pere de Roda, baixar desprès fins a Llançà i tornar al Port de la Selva seguint el camí de ronda.
El dia va començar tal i com havien començat i acabat tots els dies anteriors, plovent, a estones més, a estones menys, però amb una constant caiguda de gotetes d’aigua, pel que sembla, la Moreneta es va agafar molt a pit que un ateu com el Conseller Baltasar li demanes que fes alguna cosa amb la sequera i sembla que li ha agafat gust a remullar nos a tots, ateus i creients. Potser caldria organitzar hi una peregrinació de consellers ateus, d’esquerres i ecologistes de debò per donar gràcies, això si, a 40 km/h, no fos cas que la Moreneta quedes encara mes fumada.
Deixant de banda temes politico-religiosos del país que ni em van ni em venen, passaré a detallar vos els fets que han ocorregut el Diumenge de Pasqua del Nostre Senyor del present any 2.009.
Havent sortit de la ciutat de Barcelona i congregació del voltant a bona hora, vam enfilar l’autopista amb direcció nord, amb l’anhel d’arribar caminant, en devota peregrinació, des d’arran del mar al Sant Monestir de Sant Pere de Rodes reconstruït, i fins i tot arribar nos al formós castell de Sant Salvador de Saverdera, aquest deconstruït, continuar muntanyes enllà fins arribar a la vila de Llançà i retornar al punt d’origen resseguint el Camí de ronda, maridant mar i muntanya i els esperits religiosos i profans.
Pel que sembla, els esperits religiosos i profans, per una vegada, anaven a una, i no mes enllà de Girona, el xàfec ja era de proporcions considerables, i acostant nos al punt d’origen, s’hi va afegir el vent de la casa, la tramuntana.
Veient que la cosa anava de mal borràs, vam decidir iniciar la peregrinació directament al Monestir, col•laborant diligentment amb el seu sosteniment amb el pagament del pàrking on vam estacionar el nostre vehicle, cosa que va semblar apaivagar momentàniament el furor del temporal, però que en realitat no va ser mes que una mínima pausa, ja que, un cop al camí que mena al Castell, va retornar amb renovades forces.
Un cop aconseguit l’objectiu d’atansar nos al Castell, vam dedicar nos a trobar un recer on aixoplugar nos i provar de reforçar les nostres minses defenses front el temporal, arribant nos fins les restes de l’absis de la capella, on al unànime crit de “LA COSA ESTA MU MALA”, vam reconèixer que alguna cosa fallava i no havíem aconseguit els favors dels esperits religiosos, i que potser calia provar amb els profans, a veure si ens eren un pel mes propicis.
En actitud “d’arrepentimientu súbitu”, vam baixar ravent cap el cotxe i gas a fons fins al Port de la Selva, on vam intentar acontentar els esperits del mar, amb una sentida peregrinació pel seu voral, altrament anomenat platja.
Una hora desprès, havent caminat fins gairebé l’altra banda de la badia, i veient que els esperits marins tampoc no feien massa cas de les nostres demostracions de profund afecte, vam decidir que ja en teníem prou de peregrinacions i vam optar per un altra tipus d’homenatge, potser mes terrenal, però mes efectiu, sobretot pels nostres estómacs.
Xipirons, croquetes de peix, musclos a la marinera i una senyora paella van ser oportunament homenatjats, regats amb un bon vi de la terra.
El fruit del treball dels homes de bona voluntat, que dediquen la seva vida i esforços a atipar colles d’afamats, va ser oportunament reverenciat amb el pagament de la factura i sense masses ganes mes d’homenatjar ningú, vam iniciar el retorn a les nostres llars, òbviament, sota la pluja.
Mesos esperant uns dies de vacances, setmanes de preparatius, dies i dies somiant, i llavors, arriba Divendres Sant i plou tot el dia, dissabte, plou dia i nit, diumenge, encara més pluja.
Tot i els funestos resultats que ja us avanço, havíem preparat amb il•lusió una sortida relativament assequible, es tractava de marxar de casa a una hora raonable, després de fer un cafetó i un parell de croissants, i arribar nos al Port de la Selva, d’on agafaríem el GR11 en direcció al Monestir del Sant Pere de Roda, baixar desprès fins a Llançà i tornar al Port de la Selva seguint el camí de ronda.
El dia va començar tal i com havien començat i acabat tots els dies anteriors, plovent, a estones més, a estones menys, però amb una constant caiguda de gotetes d’aigua, pel que sembla, la Moreneta es va agafar molt a pit que un ateu com el Conseller Baltasar li demanes que fes alguna cosa amb la sequera i sembla que li ha agafat gust a remullar nos a tots, ateus i creients. Potser caldria organitzar hi una peregrinació de consellers ateus, d’esquerres i ecologistes de debò per donar gràcies, això si, a 40 km/h, no fos cas que la Moreneta quedes encara mes fumada.
Deixant de banda temes politico-religiosos del país que ni em van ni em venen, passaré a detallar vos els fets que han ocorregut el Diumenge de Pasqua del Nostre Senyor del present any 2.009.
Havent sortit de la ciutat de Barcelona i congregació del voltant a bona hora, vam enfilar l’autopista amb direcció nord, amb l’anhel d’arribar caminant, en devota peregrinació, des d’arran del mar al Sant Monestir de Sant Pere de Rodes reconstruït, i fins i tot arribar nos al formós castell de Sant Salvador de Saverdera, aquest deconstruït, continuar muntanyes enllà fins arribar a la vila de Llançà i retornar al punt d’origen resseguint el Camí de ronda, maridant mar i muntanya i els esperits religiosos i profans.
Pel que sembla, els esperits religiosos i profans, per una vegada, anaven a una, i no mes enllà de Girona, el xàfec ja era de proporcions considerables, i acostant nos al punt d’origen, s’hi va afegir el vent de la casa, la tramuntana.
Veient que la cosa anava de mal borràs, vam decidir iniciar la peregrinació directament al Monestir, col•laborant diligentment amb el seu sosteniment amb el pagament del pàrking on vam estacionar el nostre vehicle, cosa que va semblar apaivagar momentàniament el furor del temporal, però que en realitat no va ser mes que una mínima pausa, ja que, un cop al camí que mena al Castell, va retornar amb renovades forces.
Un cop aconseguit l’objectiu d’atansar nos al Castell, vam dedicar nos a trobar un recer on aixoplugar nos i provar de reforçar les nostres minses defenses front el temporal, arribant nos fins les restes de l’absis de la capella, on al unànime crit de “LA COSA ESTA MU MALA”, vam reconèixer que alguna cosa fallava i no havíem aconseguit els favors dels esperits religiosos, i que potser calia provar amb els profans, a veure si ens eren un pel mes propicis.
En actitud “d’arrepentimientu súbitu”, vam baixar ravent cap el cotxe i gas a fons fins al Port de la Selva, on vam intentar acontentar els esperits del mar, amb una sentida peregrinació pel seu voral, altrament anomenat platja.
Una hora desprès, havent caminat fins gairebé l’altra banda de la badia, i veient que els esperits marins tampoc no feien massa cas de les nostres demostracions de profund afecte, vam decidir que ja en teníem prou de peregrinacions i vam optar per un altra tipus d’homenatge, potser mes terrenal, però mes efectiu, sobretot pels nostres estómacs.
Xipirons, croquetes de peix, musclos a la marinera i una senyora paella van ser oportunament homenatjats, regats amb un bon vi de la terra.
El fruit del treball dels homes de bona voluntat, que dediquen la seva vida i esforços a atipar colles d’afamats, va ser oportunament reverenciat amb el pagament de la factura i sense masses ganes mes d’homenatjar ningú, vam iniciar el retorn a les nostres llars, òbviament, sota la pluja.
diumenge, 8 de març del 2009
BASTIMENTS FRESER
Dijous 25 de Febrer de 2009
21:00 hora zulu
"aquest missatge s'autodestruira en cinc segons, quatre segons, tres..."
La confirmacio acaba d'arribar, ha arribat el gran moment, cal preparar tot el necesari, baixo al garatge de casa i trec la vella motxilla i el sac...
MARXEM DE NOU A VALLTER!!!
aixo si, aquesta vegada no anem a fer canals, aquesta vegada
ANEM A L'INFERN!!!.
Mentre miro el mapa, penso que qui va posar els noms als colls i muntanyes de la zona debia tenir algun problema amb la parella, coll de la marrana, pic de la mala dona, de la fembre morta, de l'infern...
violencia de genere topografico-mitjeval???
Donada la meva gran experiencia, en poc mes de dues hores tinc preparada la motxilla, tot i les continues interrupcions de la meva santa esposa i els dos gremlins-patufets que no paren d'ajudar me a... caure.
Ple d'alegria, llenço el crit del general Maximus Decimus Meridius,
AL MEU SENYAL, CAP ALS INFERNS!!!
Un parell de veins, que ja estaven al llit i que acaben de sentir el meu esgarip, han tret el cap per la finestra i hem llencen animosos vitors, desitjant me un llaaaaaaaaaarg viatge i que no tingui presa per tornar... no se pas com agafar m'ho.
Divendres 26 de Febrer de 2009
15:00 hora txeroki
Per fi, ja soc fora de l'oficina, la llum del sol daura la façana de la pedrera, mentre travesso a tota maquina el semafor de Passeig de Gracia i hem llenço escales avall de l'estació dels ferrocates, en un parell d'hores marxem i encara he de dinar i acabar de preparar algun detallet de la motxilla, basicament, buidar la i tornar a fer la, deixant la meitat de coses a casa.
A les 17:00 surto ben carregat, motxilla, botes, raquetes, piolet grampons... i sobretot de ganes de muntanya.
Sopem a Sant Joan de les Abadesses, on acaba la Ruta del Ferro, i cap alla les 21:30 arribem al parking de Vallter, on ens calcem les botes, els paraneus i amb el frontal en marxa, pujem al refugi seguint traces, no sense alguna entrabancada, mentre mirem un cel entapissat d'estrelles. Sense cap novetat, ens fiquem al sobre a dormir cap alla les onze.
Amb el primer raig de llum que entra per la finestra, ens alcem i ens equipem, en poc mes de 3/4 d'hora ja hem esmorçat i ja som pistes amunt cap el Coll de la Marrana
Una colla d'esquiadors ens avancen mentre ens acabem de posar els grampons, fa molt de vent i la temperatura, tot i no ser massa baixa, ens te ben encarcarats
Aconseguim el primer objectiu del dia unes 2 hores depres de sortir del refugi, el Bastiments. Despres de les fotos de rigor, el nenaza's alpinistic inferno team, format pel Waldo, la Rosa i un servidor, aconseguim trobar un petit recer on amagar nos del vent i recuperar forces, mentre acabem de traçar la ruta per la carena fins el Pic del Freser
En poc mes d'una hora hi arribem, i despres d'algun foto mes, continuem un bon tros mes, buscant un aixoplug on refer nos, la situacio es fomuda, no fa mal dia, pero el fred i el vent ens esta afectant mes que no el cansament
Despres de parlar ho, deixem el Pic de l'Infern per la propera i apliquem els dos primers manaments del nenaza's alpinistic inferno team
1.-les rutes no son massa llargues, es que el dia es fa curt
2.-un nenaza mai recula, com a molt, fa mitja volta i continua avançant
Tornem del vessant sud del Freser i el Bastiments, mirant de no perdre alçada cap el Coll de la Marrana, entre la neu tova, on m'enfonso cada dues pases fins als... atributs virils
Tot i la lluita aferrissada enfront els elements, no defallim i la divisa principal del team, "cal arribar al refugi i pendre una cervesa", ens dona forces per continar endavant, "impasible el ademan"
Dit i fet, a mitja tarda arribem al refugi i despres de la cervesa de rigor, carreguem els trastos i cap a casa
21:00 hora zulu
"aquest missatge s'autodestruira en cinc segons, quatre segons, tres..."
La confirmacio acaba d'arribar, ha arribat el gran moment, cal preparar tot el necesari, baixo al garatge de casa i trec la vella motxilla i el sac...
MARXEM DE NOU A VALLTER!!!
aixo si, aquesta vegada no anem a fer canals, aquesta vegada
ANEM A L'INFERN!!!.
Mentre miro el mapa, penso que qui va posar els noms als colls i muntanyes de la zona debia tenir algun problema amb la parella, coll de la marrana, pic de la mala dona, de la fembre morta, de l'infern...
violencia de genere topografico-mitjeval???
Donada la meva gran experiencia, en poc mes de dues hores tinc preparada la motxilla, tot i les continues interrupcions de la meva santa esposa i els dos gremlins-patufets que no paren d'ajudar me a... caure.
Ple d'alegria, llenço el crit del general Maximus Decimus Meridius,
AL MEU SENYAL, CAP ALS INFERNS!!!
Un parell de veins, que ja estaven al llit i que acaben de sentir el meu esgarip, han tret el cap per la finestra i hem llencen animosos vitors, desitjant me un llaaaaaaaaaarg viatge i que no tingui presa per tornar... no se pas com agafar m'ho.
Divendres 26 de Febrer de 2009
15:00 hora txeroki
Per fi, ja soc fora de l'oficina, la llum del sol daura la façana de la pedrera, mentre travesso a tota maquina el semafor de Passeig de Gracia i hem llenço escales avall de l'estació dels ferrocates, en un parell d'hores marxem i encara he de dinar i acabar de preparar algun detallet de la motxilla, basicament, buidar la i tornar a fer la, deixant la meitat de coses a casa.
A les 17:00 surto ben carregat, motxilla, botes, raquetes, piolet grampons... i sobretot de ganes de muntanya.
Sopem a Sant Joan de les Abadesses, on acaba la Ruta del Ferro, i cap alla les 21:30 arribem al parking de Vallter, on ens calcem les botes, els paraneus i amb el frontal en marxa, pujem al refugi seguint traces, no sense alguna entrabancada, mentre mirem un cel entapissat d'estrelles. Sense cap novetat, ens fiquem al sobre a dormir cap alla les onze.
Amb el primer raig de llum que entra per la finestra, ens alcem i ens equipem, en poc mes de 3/4 d'hora ja hem esmorçat i ja som pistes amunt cap el Coll de la Marrana
Una colla d'esquiadors ens avancen mentre ens acabem de posar els grampons, fa molt de vent i la temperatura, tot i no ser massa baixa, ens te ben encarcarats
Aconseguim el primer objectiu del dia unes 2 hores depres de sortir del refugi, el Bastiments. Despres de les fotos de rigor, el nenaza's alpinistic inferno team, format pel Waldo, la Rosa i un servidor, aconseguim trobar un petit recer on amagar nos del vent i recuperar forces, mentre acabem de traçar la ruta per la carena fins el Pic del Freser
En poc mes d'una hora hi arribem, i despres d'algun foto mes, continuem un bon tros mes, buscant un aixoplug on refer nos, la situacio es fomuda, no fa mal dia, pero el fred i el vent ens esta afectant mes que no el cansament
Despres de parlar ho, deixem el Pic de l'Infern per la propera i apliquem els dos primers manaments del nenaza's alpinistic inferno team
1.-les rutes no son massa llargues, es que el dia es fa curt
2.-un nenaza mai recula, com a molt, fa mitja volta i continua avançant
Tornem del vessant sud del Freser i el Bastiments, mirant de no perdre alçada cap el Coll de la Marrana, entre la neu tova, on m'enfonso cada dues pases fins als... atributs virils
Tot i la lluita aferrissada enfront els elements, no defallim i la divisa principal del team, "cal arribar al refugi i pendre una cervesa", ens dona forces per continar endavant, "impasible el ademan"
Dit i fet, a mitja tarda arribem al refugi i despres de la cervesa de rigor, carreguem els trastos i cap a casa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)