L'inici es l'habitual, Sant Cugat-Can Borrell-Cerdanyola, d'allà vaig per pistes, cada vegada mes estretes, fins el Cementiri de Barcelona. Una d'elles m'agrada especialment, el caminet es molt estret, entre arbres, fent ziga-zagues enllaçades i amb un parell de tallats impressionants, el primer d'uns tres metres, que posa a prova la suspensió de la btt, i el segon, d'un metre, just a la sortida d'una curva peraltada d'esquerres, que s'agafa tocant amb l'orella a terra.
Així anava jo, concentrat i fruint de l'adrenalina que circulava lliurement per les venes i arteries, quan... just a la sortida d'aquesta ultima curva, "alguna cosa" estava a mitja traçada...
Lluint uns reflexes dignes de pilot de caça, l'esquivo i dels fons de la meva gola surt un "perdo, perdo...", no cada dia estic a punt d'atropellar una xicota ajupida, amb els pantalons avall...
La resta de la sortida no te masses secrets, mes enllà de adonar me que les piles del GPS s'han esgotat fa mitja hora, acabo de pujar fins el Forat del Vent... (i això no te res a veure amb l'anecdota de la senyoreta a mitja traçada), i pel Camí de les Aigües acabo a Vista Rica, baixo un tros de la Rabassada i a l'alçada de la Barraca del Peó, trenco a la dreta, cap el Camí carener que em portara a Can Bell, Masia dels meus ancestres.
Sense mes sorpreses, espero, acabo la ruta a casa al migdia, haurem de repetir la, que m'ha quedat a mitges... el track
5 comentaris:
No era jo!!! No era jo!!! jajaja
jajajajaja
I aquest ensurt.. també surt reflexat per el GPS... ???
:-))))))))))))
siii, es just el moment en que es van fondre les piles jajajaja
v'sss
pobre dona, segur q pensaria "ni a la muntanya pot pixar una tranquil·la" jejejeje kin ensurt
Publica un comentari a l'entrada