dilluns, 18 d’agost del 2008

US AGRADEN LES CRISPETES????



Teoricament es un fake, pero m'ha deixat ben acollonit...

diumenge, 17 d’agost del 2008

DE LA FRANJA AL CAP DE CREUS (2)

Sona el despertador, alguna de les funcions del refotut mòbil no s’han bloquejat, però hem dono mitja volta i torno a dormir mitja horeta llarga mes.
Mig adormit encara, aconsegueixo finalment sortir de la tenda i anar a les dutxes i ja ben enclenxinat i encoloniat, entro al bar a fer un cafè i una punteta que queda de pastis de xocolata.
Son els millors moments, mentre la mestressa acaba de posar en marxa la cafetera, el sol entra per la finestra de la cantonada, tinc tota la serralada del Cadí davant, el mapa obert i tot sembla possible.
Torno al campament i començo a carregar la moto, mentre els companys van apareixent de mica en mica, i entre una cosa i l’altra, acabo sortint a quarts de onze.
La carretera fins a Puigcerdà es un prodigi de indicacions contradictòries, límits il·lògics de velocitat i, sobretot, radars recaptatoris, i per acabar d’adobar ho, tinc davant un cotxe dels mossos circulant a 60 km/h. Paciència, es la part zen de motociclisme.
Entro a França i busco la carretera cap a Formigueres, la trobo i continuo per una petita serpentina d’asfalt que acompanya el riu Aude entre espadats altíssims i una vegetació exuberant. L’únic problema es que a algun tram hi ha grava, trobo una colla de moteros accidentats i els ànims es refreden una mica.
Acabo passant per la zona vinícola de Maury, i d’allà a Perpinyà, l’intenció es anar cap a Marquixanes, on dino molt be, i agafar una carretereta plena de revolts cap a Ceret, però es diumenge a la tarda i no trobo una benzinera oberta, he de recular fins a Perpinyà, per tant, agafo l’autopista i cap a Vilajuïga i al Monestir de Sant Pere de Rodes, i despres, cap al Cap de Creus, on trobo una acumulació brutal de camacus, yenifers, borjamaris i demés fauna estiuenca, que hem fa comprendre que, de tant en tant, algú agafi un AK47.
Faig un parell de fotos i marxo esperitat, esquivant cotxes que van a pas de tortuga mentre miren la caleta nudista.
Hi ha alguna retenció per arribar a l’autopista, però anant en moto no es massa problema, i a entrada de fosc arribo a casa, suat, cansat i amb un somriure que no cap dins del casc, despres de 1.065 km de curves.





Mostra un mapa més gran

DE LA FRANJA AL CAP DE CREUS (1)

Ja ho diu la dona que amb un mapa a la ma soc un perill, i aquest cap de setmana passat ho va confirmar.
Tenia en ment tres o quatre carreteres de muntanya per fer amb la moto, les vaig ajuntar en un recorregut de dos dies... i al final van sortir gairebé 1.100 km.
Dissabte esmorzar a Solsona, al Trabucaire, desprès d’anar jugant al gat i al ratolí amb una suzuki naked, que també va parar a esmorzar.
Surto cap a Sant Llorenç de Morunys, la carretera del pantà de la Llosa del Cavall te un asfalt perfecte, passat el poble, la cosa canvia, es tracta de carreteres mes antigues, per les que no passa massa gent i això es nota, tot i que m’ho passo com els indis.
Arribo a Tuixén sense mes novetats i d’allà segueixo fins a la Seu d’Urgell, pel que sembla ser una antiga pista asfaltada.
Paro una estona per trucar a la família, i descobreixo que el mòbil s’ha quedat bloquejat, al final aconsegueixo parlar, però aquest trasto hem farà la guitza tot el cap de setmana.
A Coll de Nargó agafo un port que mena a Tremp, a mitja pujada decideixo entregar me als plaers d’una micció campestre a peu de carretera, aprofito per demanar perdo als dos o tres moteros als que no vaig poder tornar la salutació, tenia coses molt importants entre mans.
Acabo arribant a Pont de Muntañana a l’hora de dinar, paro a un dels molts hostals i en poc mes de mitja hora he liquidat el plat. Surto cap a Pont de Suert, pel costat del pantà d’Escales, i d’allà cap a la Pobla de Segur, Sort, sense parar a comprar loteria, i de nou a la Seu d’Urgell, agafant la carretera cap a Martinet i pujant fins el càmping de Lles, on tinc una part de la família fent vacances, que ja m’espera per que reculli el sopar, però com que el mòbil continua sense funcionar, no han pogut avisar me, i he de fer l’esforç titànic de tornar a agafar la moto i baixar a Martinet.
Mentre sopem anem fent fotos de l’eclipsi de lluna, gairebé sense contaminació lumínica, l’únic però es que estem a 1700 metres d’alçada i fa un fred que pela.
A mitjanit estic rendit de son, i hem poso a la tenda, però a la matinada hem desperten unes gotes que cauen, falsa alarma, quatre gotes, continuo dormint amb la jaqueta motera a sobre del sac.





Mostra un mapa més gran

diumenge, 10 d’agost del 2008

TORNEM A MOURE'NS

Encara estic recuperant me de la trencadissa escalant a La Facu,



El peu encara hem fa mal, i, segons el metge, fins al setembre no puc escalar, ni anar de travessa, ni pujar pics, ni correr, i btt, poqueta.

Es el primer diumenge de vacances, son les 10:00 i la familia encara dorm, pero jo estic que hem pujo per les pareds... be, ojala, de fet, estic assentat esmorçant, ben aborrit, sembla que la gran aventura d'avui ha estat anar a buscar una bossa de croissants.

Remenant per internet, trobo una ruta que fa temps que tinc anotada com a pendent, i com que el metge no hem va dir res d'anar en moto....

M'arribo fins a a Vidrà, una mica mes amunt de Vic, agafo una pista asfaltada que no te mes de dos metres d'amplada i vaig pasant pel costat d'una colla de masies i d'algun ramat de vaques que travesa la carretera sense respectar cap mena de prioritat.

Un consell, les vaques de la zona pasen molt de vosaltres, si les tracteu com pixapins, ni pitant, ni accelerant el vehicle s'apartarant del mig de la carretera, heu de tirar dels gens pagesos, una recomanacio es el conegudissim

MECAGONDEUPASAD'AQUIMECAGONELSCOLLONSDELPARESANT

hi ha moltes variants, pero aquesta m'ha funcionat prou be :-)))

La pista-carretera va a petar a la vall d'en bas, amb vistes fantastiques al puigsacalm, i un cop alla agafo la carretera cap el santuari del fart, i truco a la jefa per comunicar el "parte medic".

La tornada la faig per Roda de Ter, on estic tentat de pasar per l'antiga pedrera, a veure si trobo al mestre pekas zazen fent levitacions escalatories, pero son les tantes i tinc gana, i al final tiro fins a casa.



Resumint, que no hem puc estar quiet masses dies, i menys en vacances, i si a sobre hem quedaven nomes 4 km per que el marcador de la moto arribes als 76.000 km, ja no he necesitat mes excuses ...

dissabte, 2 d’agost del 2008

VIATGES LOW COST

     Teniamos que separarnos, si no recuerdo mal, para dedicarnos a nuestros asuntos, pero alli en el Helena de Troya nos encontramos una vez mas con la puesta del sol, una de las fantasticas puestas de sol de Rodas que, desde los tiempos medievales, contribuyeron con tanta justicia a la fama de la isla, segun los relatos de los viajeros por el Egeo.
     Toda la calle de los caballeros estaba encendida. Las casas habian comenzado a enroscarse en los bordes, como papel ardiente, y con cada particula de descenso del sol detras de la oscura colina que se erguia sobre nosotros, los tonos de rosa y amarillo se cuajaban y corrian de extremo a extremo, de alero en alero, hasta que por un momento los oscuros minaretes de las mezquitas brillaron, igneos, azules, como la luz que se refleja en una hoja de papel carbon.
     Inmunes ya a una belleza que les resulta familiar, las oscuras sombras de los refugiados se movian dentro de sus casas bombardeadas, sus voces claras y agudas mientras encendian lamparas o acomodaban sus destartalados muebles para pasar la noche, parloteaban ruidosamente.
     Gideon levanto contra la luz roja del cielo un vaso de vino rosado, como si tratase de aprisionar los ultimos rayos del sol poniente.
     -¿De donde habria podido sacar Homero, por asociacion-dijo-un adjetivo como dedos de rosa... a menos que hubiese presenciado una puesta de sol en Rodas? ¡Mire!-.
Y en efecto, a aquella extraña luz sus dedos vistos a traves del vino, temblavan, rosados como el coral contra el cielo radiante.-Ya no dudo que Rodas fue la cuna de Homero-añadio con gravedad.
     Entendi que estaba un tanto borracho. Me indico, con un impresionante ademan, que me sentara y le imitase, y durante un rato examinamos nuestros propios dedos a traves de nuestros vasos, antes de ofrecer un solemne brindis a Homero. (A ti no, tonto, dijo al perro.)
Entonces, durante un momento, toda la calle temblo con la luz ultraterrenal de una ficcion teatral, y luego la oscuridad se deslizo colina abajo. "Una vidriera de colores destrozada por una granada"

..............................

Aixeco els ulls del llibre, a la taula de fusta hi ha un cercle d'humitat, l'ha deixat el got de te gelat que m'estic acabant, la cadira de boga cruixeix al arrepenjar me al respatller, una mica mes enlla, arrepenjat a la barana, hi ha una jardinera curulla de fulles verdes de menta i flors blanques de gessamí, la petita piscina, silenciosa, espera algu que trenqui el mirall de l'aigua, mentre l'aire fa mes suportable els ultims embats calents del sol que ja es pon.

Aixo no es Rodes, es la terrassa de casa, pero per un moment, tot i estar condemnat a l'inmobilitat de venes i crosses, jo tambe prenia un chianti ben fred a la petita taberna.

Fragment del llibre "Reflexiones sobre una venus marina, viaje a Rodas", de Lawrence Durrell.