Diumenge vam anar tota una colla a escalar a la facu, al costat de canyelles.
No va anar malament, tot i arribar tard per no haber posat el despertador a l'hora correcte, ens ho vam pasar molt be, bones vies, ben equipades, peus de via a l'ombra, no massa calor y, sobretot, bona companyia.
Un vol a un quintillo superior va fer me acabar abans d'hora, amb un peu una mica "perjudicat", de fet, encara el porto envenat i en tinc encara per uns dies, d'anar prenent ibuprofeno a palades.
Al tornar a casa veig a les noticies que una companya, que no conexia personalment, pero a qui anava seguint desde l'univers blogaire, s'ha matat a la pared de l'aeri, fent la "easy rider", ironies del desti, la pelicula de la que agafa el nom la via, tambe acaba amb la mort del protagonista fent el que dona sentit a la seva vida.
Som feliços amb les nostres petites coses, que donen sentit a la complicada vida que portem, on moltes vegades no som realment qui som, pero hi ha moments en que t'adones que el que realment som, es molt fragils.
Una abraçada per la famila i tots els amics i coneguts.
5 comentaris:
Sí, demasiado frágiles. Pero la muerte es una de las cosas que nos obliga a buscarle sentido a la vida...
Ha sido terrible... pero la cosa ya se va calmando... este sábado se lanzarán sus cenizas desde la cima del Cavall Bernat...
Una abraçada...
descanse en paz
No me había dado cuenta ... que pedazo foto has puesto en la cabecera del blog ...si señor .. bonita de veras. ;-))))
gracias
tuvimos que abandonar la cresta del gasamir al canigo, es lo que tiene llevar reseñas raras, y mientras rapelaba se me ocurrio inmortalizar el primer mallon abandonado
:-)))
Publica un comentari a l'entrada