EPOCA DE CANVIS

Soc al terrat de casa, assegut a terra, acabo de pujar, un cop tenim tota la familia banyada, sopada i dormida.

Una tassa fumeja al costat amb una infusio d’herbes, fa calor, i no te massa rao de ser pendre una infusio calenta, de fet, les rajoles del terra estan encara calentes del sol de tot el dia, i si no fos per l’airet que corre, estaria suant. Es l’idea de l’infusio calenta, pressa en silenci, deixant passar el temps, el que compte en aquest moment.

He ences una cigarreta, nomes ho faig en moments molt complicats, es la meva manera de dir li al mon que no vull ningu a menys de dos metres a la rodona, l’olor del fum del tabac es com els colors llampants d’alguna bestiola verinosa, no t’acostis.

El sol ja no es mes que un lleu fil de llum que apareix per sobre de l’edifici de la dreta de casa, mentre que la foscor de la banda esquerra ens fa visibles els primers estels.

No m’han agradat mai els canvis, soc de pedra picada, una mica monolitic, als tres anys ja sabia que m’agradava anar en bici, i als deu, després de veure un reportatge d’un esquiador extrem, crec que es deia patrick vallensant, tambe vaig saber que m’agradava la muntanya i esquiar.

Alguna cosa fare aquests dies, cal que deixi enrrera la paralisi de l’analisi i, d’una vegada per totes, agafi el toro per les banyes, hem busqui la xarxa adecuada, comprobi la corda, el grigri i l’assegurador, i hem decideixi a fer el pas endavant.

v'sss