Potser no es el port mes bonic, ni el mes dur, ni el que te mes desnivell, pero es, de llarg, el port mes mitic del Pirineu, si a qualsevol persona li deixes anar el nom, de seguida li venen a la ment tardes caloroses d'estiu, mirant l'Indurain i el Tour, a la tele.
L'he pujat en moto i en cotxe, de dia i de nit, pero tenia pendent pujar lo en bici, i aprofitant la primera sortida internacional de la seccio BTT del Club de Muntanya Madteam, hi hem anat un grapat d'amics, coneguts i saludats.
El dia va començar un pel tapat i, tal com anavem guanyant alçada, es va anar tapant mes i mes, fins que a l'alçada de la Monguie ja anavem amb l'impermeable posat i remullant nos.
Pujar hi no es dificil, al nostre ritme, tot i que cal escollir una combinacio de plats i pinyons adequada, i portar dos mesos sense sortir i anar amb desarrollos de triathló ho complica molt, obligant te a forçar molt la maquina i acabes patint rampes als cuadriceps...
Aixo si, ni que sigui lent, molt lent, o a peu, sabia que arribaria dalt, es que si una cosa tenim els taures, es que som realment toçuts.
